TILEPADEION,
SÉ QUÈ PENSES
(2015)

Joaquim Casal

Editorial:
Pagès Editors
(2016)

Col.lecció:
Ciència-ficció

Núm: 28

Pàgines: 188

Amb un títol tan especial com aquest es presentava la darrera novel·la guanyadora dels Premis Manuel de Pedrolo. El seu autor és Joaquim Casal, que com s'indica en la contraportada havia estat fins ara un escriptor d'històries curtes i relats. El 2012 va guanyar també el Premi Ictineu precisament per el seu conte “Entropia minvant” però també ha rebut una menció especial del premi UPC de Ciència-ficció el 2010 que no és poc.

Aquesta probablement sigui l'obra més extensa que ha escrit fins ara tot i que no sabrem si realment l'autor l'hagués allargat més donat que les bases del Premi Pedrolo limiten l'extensió màxima de pàgines de les obres presentades a només 200.

El primer que m'ha sobtat – favorablement- de la novel·la és l'enorme fluïdesa que destil·la. L'autor ha aconseguit superar-se a sí mateix en aquest sentit. Fins ara només havia llegit alguns contes de Joaquim Casal, i tot i que en general m'havien agradat és aquí on he notat que l'autor es pot esplaiar amb més comoditat. La prosa és amena, oberta, fluïda, com deia. Les pàgines passen sense entrebancs i la història s'absorbeix de forma correcta, a l'instant. No, no és una alta literatura però sí una prosa que evidencia el fet que vol resultar efectiva, simple i directa. Vol explicar una història sense que el lector ni se n'adoni. I a per a assolir aquest objectiu combina l'acció sota dos punts de vista.

Casal atorga protagonisme a dos personatges ben diferents: L'un, Adam Barnes és un científic dels Estats Units que acaba la carrera i s'enamora d'un barcelonina. Coneix Catalunya i s'hi instal·la. Té una petita fixació: Descobrir els paràmetres que farien millorar l'explosió de la bomba termobàrica. Aquest tipus de bomba pateix una gran explosió quan esclata però sense una ona expansiva que hi estigui a l'alçada. Els governs l'investiguen per al seu ús militar. Per altra banda ens topem amb un espia, un mercenari anomenat Shedarak que treballa per aconseguir informació sobre les activitats de recerca que s'estan fent pel món en referència a la bomba termobàrica. Com a ajuda disposa d'un invent revolucionari que acaba d'adquirir de forma turbulenta, el Tilepadeion, un aparell capaç de llegir la ment a través d'unes ones que despren el cervell i que la màquina pot captar i desxifrar.

Tot plegat convida a l'optimisme: tenim uns postulats científics, tenim una nova tecnologia futurista, i la posada en escena , el primer capítol, sembla estar encarat a que passin moltes coses. Però malauradament no és així: L'altra cara de la moneda és la trama, l'argument, la història en sí. Ens trobem amb una premissa curiosa, interessant, especialment per l'ús que es pot fer del tilepadeion, però a la trama li manca tensió, història per desenvolupar-se de forma que atregui al lector. Els fets que li ocorren a Barnes són d'allò més anodins: Enamorar-se, canviar de país, organitzar un congrés, fotre les banyes breument a la nòvia. Sí, segueix estudiant com aconseguir la bomba termobàrica però poc més. La seva vida ens interessa poc. El que sí ens interessa és l'aplicació a la pràctica que ofereix un invent com el tilepadeion però aquí l'autor tampoc se'n surt. Shedarak certament en fa un us d'espionatge industrial però tampoc aconsegueix posar-nos en tensió o atrapar-nos amb les seves accions. Els personatges tenen poca personalitat com si l'autor hagués volgut emfatitzar la seva normalitat, fins al punt que esdevenen tan neutres que ens fan desitjar que els passi alguna cosa.

És curiós també com l'autor dedica algunes pàgines a fets que a priori semblen que han de tenir un protagonisme important més endavant – com la traducció d'un text escrit en un idioma estrany- però que a l'hora de la veritat no representen cap punt fonamental de la història. També he trobat un fet que m'ha semblat poc escaient a la novel·la: el promoure i enaltir de forma descarada Catalunya o monuments com la Sagrada Família de Barcelona – però això potser és una mala percepció per part meva-.

Tot i això, la lectura és amena, segueix fluint, i esperem que després d'indicis de misteri la novel·la faci un cop de puny i ens sorprengui, ens emocioni o ens provoqui algun tipus de sentiment o reacció, que les expectatives es compleixin al final, encara que sigui de forma sobtada o una mica forçada... però no. El gran problema de la novel·la no és que tingui un mal final... és que no en té. A l'acabar el llibre et dóna la sensació que l'autor s'ha oblidat alguns capítols, que li manquen accions resolutives, que el dolent guanyi o perdi o passi quelcom; tot resta massa inert, massa neutral, massa poc viu.

Aquí és on em penso que potser Joaquim Casal ha hagut de retallar pàgines per poder presentar-se al premi – no seria el primer cop que passa-. Recordem que Pagès Editors publica la col·lecció de ciència-ficció – i els premis Pedrolo- però des d'uns anys ençà ha imposat unes normes d'extensió que no sempre fan viables les novel·les.

En definitiva, Tilepadeion, sé què penses, és una novel·la que persegueix la ciència curiosament sota la perspectiva acadèmica i sota la invenció d'allò que sembla impossible; una història amb personatges neutres i amb un rerefons interessant per l'aparició d'una tecnologia revolucionària. Però el poc ús que se'n fa d'aquesta resta punts a una trama poc vibrant que aguantem bé per l'amenitat d'una prosa que l'autor sap portar bé. Li ha mancat un argument més impactant i sobretot un final més acurat.

Eloi Puig, 27/05/2016