EL TORREÓN DEL COSMONAUTA
Cosmonaut keep
(2000)

Ken MacLeod

Editorial:
la Factoría
(2002)

Col.lecció:
Solaris Ficción

Núm: 27

Pàgines: 339

Lectures relacionades:
Luz oscura
Ciudad motor

Ja fa uns anys que sentim a parlar d’una nova generació d’autors britànics que estan creant escola, que aporten noves idees, noves trames de complexitat creixent, vives, originals i sovint inclassificables dins la ciència-ficció. Per la meva banda, he llegit treballs d’alguns d’aquests autors com Espacio revelación d’Alastair Reynolds o La estación de la calle perdido de China Miéville (curiosament, a l’igual que aquesta novel.la, totes elles de l’any 2000).

Amb la present lectura he incorporat un nou escriptor de l’esmentada generació britànica: l’escocès Ken MacLeod. La qüestió ara seria saber discernir entre si realment se’ns ofereix quelcom de diferent o no. Per la meva modesta experiència, l’únic escriptor que ha aconseguit plantejar noves temàtiques i desenvolupar trames realment úniques és China Miéville. Els altres, sense desmerèixer l’entorn hard de Reynolds o la originalitat de MacLeod, no deixen d’apostar per mirades diferents però no innovadores als temes de tota la vida.

MacLeod ha plantejat una sèrie de novel.les – en principi autoconclusives- que porten el suggerent títol de Los motores lumínicos i que es complementen amb Luz oscura i Ciudad motor. En aquesta primera entrega, El torreón del cosmonauta, ens acosta a l’exploració espacial i al contacte extraterrestre des de dues perspectives diferents, en l’espai i el temps –en un dels aspectes més positius de la novel.la-. La primera situa l’acció al 2050, en un entorn polític únic: Els soviètics han “envaït” Europa occidental i la guerra freda i la cursa per la conquesta de l’espai amb els americans sembla repetir-se a l’igual que als anys seixanta del segle XX. Però el nou sistema polític està vist per molts com una salvació en front al capitalisme galopant dels EUA. Matt Cairns, un anarquista expert en sistemes informàtics que fa vida enmig d’enginys d’alta tecnologia propis d’una ambientació ciberpunk, coneix una espia americana que li complicarà la vida proporcionant-li informació secreta sobre els contactes extraterrestres que s’han realitzat amb la base espacial russa Mariscal Titov.

Per altra banda, tenim una acció futura que s’intercala amb els capítols del present, on altres personatges, encapçalats per Gregor Cairns (aquest cognom ja ens hauria de sonar) estudien el sistema nerviós de krakens gegants en un planeta multiètnic on conviuen fins a quatre espècies alienígenes, a part de la humana. Un dels motors que té la novel.la per mantenir l’interès és descobrir el vincle entre els dos protagonistes, el Matt Cairns del present i el Gregor Cairns del futur.

Però després d’aquest plantejament, tot s’ha de dir, prometedor, la novel.la resulta força estèril. És més, en molts moments es torna ensopida i el lector no acaba d’entendre què es proposen els personatges ni per on va la trama. Per començar m’atreviria a dir que la primera meitat del llibre sobra. Les presentacions dels personatges en una trama gris i poc addictiva no dóna lloc a miracles i efectivament, el llibre esdevé avorrit. Més endavant, l’interés per les idees de MacLeod reneix una mica, sobretot en l’acció del present, arran d’algunes descobertes –poques de fet- que surten a la llum sobre els alienígenes; però no pas en l’acció del futur, on els personatges van i vénen pel planeta Mingulay cercant no sabem ben be què enmig d’una trama amorosa poc estimulant. Frustrant.

Un altre aspecte poc desenvolupat és l’ambientació. Si la premissa de partida en l’acció del present era atractiva, poc més hi trobarem. La societat sota el control –democràtic- rus sembla ser igual que la que coneixem actualment, cosa que ens porta a preguntar-nos perquè calia anunciar un canvi tan brusc en la política europea. En part això es deu – crec- a les idees polítiques de l’autor – membre del partit comunista britànic- i que són ajustades per adaptar-les a una trama a la que li són propicies –diguem-ne que l’espai veu amb millor ulls una societat comunista que no pas capitalista-. Però això és tot. Decepció un altre cop.

Però és que ni tan sols la descripció del planeta Mingulay on transcorre l’acció en el futur dóna un cop de mà per salvar la novel•la. Sabem que els humans són descendents de la primera nau colonitzadora humana que va arribar pels seus propis mitjans a Mingulay. Sabem que al planeta hi ha més races –pacífiques totes-, com els sauris, sabem que existeix una raça especial, els krakens, (bona elecció, si senyor) que controlen la navegació a través dels mons i que guarden més d’un secret. Però no sabem perquè els humans estan tan poc desenvolupats, com han arribat a aquell punt etc… tots són petits misteris que MacLeod només resol en part, com per donar un aire més enigmàtic a la novel.la, però que aconsegueix l’efecte contrari: Avorrir-nos.

En definitiva, unes idees interessants sobre l’expansió de la humanitat per l’univers, que es barregen amb elements hard , tant tecnològics com polítics – si, hi ha diversos moments que un no sap de què coi està parlant l’autor amb tants sigles pel mig- sense que aquests però ressaltin en la trama i que amb prou feines ens manté atents davant del llibre.

MacLeod té les idees més clares sobre l’acció desenvolupada sota el lideratge de Matt Cairns, al present, però sembla que s’hagi entestat en encaixar tan si com no la trama futurista en els capítols senars… sense que això tingui massa sentit, sobretot quan no hi ha res a explicar i el poc que seria interessant de dir, s’amaga. El Torreón del cosmonauta és com una enorme nau a la que costa arrencar, quan ho aconsegueix, s’enlaira poc a poc per navegar a la deriva durant molt de temps, de quan en quan entreveuen destinacions sucoses, però passa de llarg, com si tingués un rumb predeterminat que no va enlloc. La nau acaba per retornar una mica al port d’origen, sense entendre massa bé perquè ha marxat. 

Espero recordar-me de la novel.la el suficient per si un dia em llenço amb la segona part, perquè el que és repassar-me-la, no ho faré pas.

Eloi Puig, 17/11/09