EL TRENCALÒS
(2019)

Francesc Pujol

Editorial:
Celebre Ediorial
(2019)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 336

Déu-n’hi-do la gran coberta que ens presenta Celebre Editorial i que reflexa molt bé l’aire misteriós, quasi sinistre que amaga la il·lustració del refugi de muntanya anomenat Trencalòs — i que de passada, dóna nom a la novel·la de Francesc Pujol—. I el cert és que, seguint amb l’aspecte misteriós de l’esmentada il·lustració, la novel·la s’aparta de clixés i estereotips per oferir-nos una història que s’allunya força del que ens esperàvem a priori. I això sempre és positiu.

Potser sí que els spoliers que ens proporciona la contracoberta ja ens ajuden a situar-nos en una trama arriscada i poc lineal, que pot ser tant una delícia com un petit trencaclosques que no sempre és dirigit amb autoritat.

Anem a pams: Stefan Hedin és un explorador veterà, gran viatger i divulgador que sembla retirat de la civilització portant un refugi d’alta muntanya on escriu un llibre sobre la seva vida. Però poc a poc s’adona que té espais buits a la memòria, fragments que ha oblidat inexplicablement doncs la majoria formen part de la seva feina i són fets cabdals dins la seva vida. Al refugi hi apareix una periodista que l’anima a remenar el seu passat perquè cerca certa informació i poc a poc en Hedin va recordant, a través de flahsbacks, els seus inicis com a explorador, la seva antiga xicota i especialment aquells espais en blanc de la memòria que tant l’angoixen: L’expedició a la selva amazònica peruana a la recerca d’una ciutat perduda.

Pujol ens aporta una primera part de la novel·la sense entrebancs però afegint poc a poc misteris i situacions incòmodes pel nostre protagonista, doncs sovint ha de fer front a altres personatges que arriben al refugi buscant ajuda i que semblen voler formar part d’una vida que ja tenia oblidada. L’autor, doncs, ens enganxa amb la dosificació d’aquesta informació, tot i els llargs capítols de records on podem anar situant al nostre explorador quan era molt més inexpert. És un ball de passatges constant que ens porta del present on els enigmes reclamen la nostra atenció immediata, i al passat, on la història és més tranquil·la i no ens sobresalta amb episodis inquietants.

Tanmateix, a la segona part, l’autor aboca a la seva trama tot l’energia per poc a poc anar encaixant les peces del puzle i portar-nos a elements molt propis de la ciència-ficció especulativa entorn als universos paral·lels i a les paradoxes temporals però també haig de dir que m’hi he trobat a gust només en part. Desconec si no he estat prou atent a la trama o si l’autor s’ha descuidat alguna que altra explicació però el tram final de la novel·la és prou intens per haver de rellegir-lo i m’he trobat un pèl desplaçat en la comprensió de tot plegat.
 
L’estil de Pujol és amè, amb una narració amable però a vegades l’he notat una mica encartronat, com si  necessités explicar molt bé tot el que pensa o fan els personatges. És un autor molt pacient amb el lector potser per la por que no s’entengui la seva idea i en part és lògic que sigui així, doncs com deia la trama especula molt i a més no segueix una direcció senzilla, però potser penso que en ocasions ha pecat de prudent. Paradoxalment en alguns paràgrafs usa mots, cultismes, que sonen massa artificiosos, poc naturals i que no conjuguen amb l’acció que s’està descrivint. No em malinterpreteu, no és que Francesc Pujol no escrigui correctament — al contrari—,  sinó que he notat que en algunes ocasions les paraules escollides no s’adeqüen a un text dinàmic i em provoca sortir momentàniament de la lectura que estic fent.

Els personatges secundaris no m’han atret massa l’atenció. Des de diàlegs poc naturals fins a converses mig en italià, mig en català que m’han semblat una mica estereotipades i simples. Però per mi, deixant de banda l’atracció que em poden fer els elements de ciència-ficció, el fort de la novel·la es centra en l’ambientació —tant de la zona del refugi com dels escenaris del passat— i és aquí on m’he sentit més agust: En la insinuació, en les ombres, les tempestes, l’infern verd de l’Amazònia etc.

Una novel·la primerenca que estableix una visió, si més no, prou interessant dels universos paral·lels amb una trama exposada al risc de si el lector la podrà copsar en tota la seva plenitud, subjectada amb una prosa correcta però on a vegades s’hi noten sotregades en un estil que no sempre es llegeix amb naturalitat.

No trobareu, però, cada dia novel·les en català que s’atreveixin a endinsar-se en els temes que exposa Francesc Pujol.

(...) “No és senzill Stefan. Desconeixem tant...Ja t’ho vaig explicar una vegada. N’hi tantes com te’n puguis imaginar, de realitats. Cada món és pensat, escrit o somniat per algú en un altre món. Només cal que obris la ment perquè els puguis crear” (...)

Eloi Puig
31/07/2020