|
La declaració d'intencions és una arma de doble tall. D'una banda és d'agrair que l'autor vulgui anunciar prèviament què es proposa amb el treball que estem a punt de llegir, però d'altra banda l’ementada declaració pot condicionar-nos a llegir l'obra sota unes perspectives que potser no haguéssim tingut en compte. En aquest cas, Orson Scott Card i Aaron Johnston ens comenten a priori que l'obra que llegirem està pensada partint d'un guió cinematogràfic (Johnston és guionista) potser com escudant-se per si no hagués quedat prou rodona. No feia falta que ho anunciessin, sincerament. Després de llegir un parell de capítols és obvi que Tratamiento invasor persegueix més transmetre emocions visuals que literàries.
La seva estructura és fidel a qualsevol thriller d'acció de Hollywood i el que al principi sembla una idea interessant, amb possibilitats de fomentar un debat intern al lector, es perd en persecucions, escenes d'acció i diàlegs insubstancials. En resum, la part del guió aflora molt més que la part treballada per Card i ens deixa amb una cella alçada i un sentiment d'incredulitat mentre intentem continuar llegint una novel·la que manté poques expectatives de resultar satisfactòria.
Tratamiento invasor és una oportunitat perduda per tractar el debat biomèdic i les possibilitats de les clonacions a favor de personatges megalòmans esterotipats i sense cap carisma. La trama comença amb l'efecte sorpresa de qualsevol thriller d'avui dia: un rapte d'indigents que són dirigits a una destinació misteriosa (no va ser Spielberg qui va dir que si una pel·lícula no mostrava un fet xocant en els seus primers cinc minuts de metratge, el públic perdia l'interès?). Els curadors, un tipus es secta que guareix de forma desinteressada persones amb malalties genètiques, s'està guanyant el favor de la població de Los Angeles. Mentrestant l'ARB (Agència de Risc Biològic) investiga els virus que aquests guaridors utilitzen per a les seves inalitats. Frank Hartman és el metge protagonista que troba un antivirus per contrarestar els efectes (atenció!) benignes dels virus. Un personatge de bona fe, que ha perdut la seva filla recentment per malaltia i a la seva dona per un divorci. L'altra línia d'acció està protagonitzada per una cirurgiana toràcica -divorciada- que, casualment, té un fill de sis anys que vol protegir per sobre de qualsevol cosa. Les dues línies argumentals convergiran i no fa falta que digui com acabarà tot, oi?
Però el més trist és que les clonacions, virus malignes i, sobretot, la idea de si la medecina ha de seguir el seu curs encara que el govern no ho aprovi, es desfà una vegada coneixem les veritables intencions del líder dels guaridors. A més existeix a tota hora una sensació d'incredulitat constant. Vaja, que no ens creiem en cap moment les apostes científiques de Card i Johnston. Altres novel·les que tracten temes semblants com Parc Juràssic no han propiciat en mi aquesta falta de credulitat. A més cal afegir algunes incongruències argumentals cap a la part final de Tratamiento invasor que s'escapen de les mans dels autors i que aporten encara més arguments en contra d'aquesta.
Si a això li sumem que molts aspectes resulten previsibles i que està repleta d'escenes típiques i tòpiques pensades per a la gran pantalla, al mig d'alguns dels diàlegs més carrinclons i matussers que he llegit mai, acabem pensant que malgrat l'envejable situació de Card com a novel·lista (cal dir que la novel·la és entretinguda per moments), millor que abandoni el projecte de novelitzar guions de cinema encara que estiguin basats en contes seus i es dediqui a trobar fórmules originals de continuar amb la seva carrera.
Eloi Puig, 16/07/09
|
|
