L'ÚLTIM
ESCRIVENT
(2018)

Sílvia Jané

Editorial:
Trípode
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 220

Sílvia Jané m’ha sorprès amb aquesta novel·la de títol poc expressiu i que a priori podria semblar un drama o novel·la costumista però que amaga una història de fantasmes molt ben trobada i també narrada amb paciència i cura.

Ens trobem a la Barcelona preolímpica, un escenari de canvis que dirigeixen a la capital catalana a una transformació dràstica en molts dels seus espais, barris i també l’aboca a una modernitat que serà en el futur (per bé i per mal) un focus d’atracció mundial. En Jordi treballa en una caseta d’escrivent de la rambla. Un ofici quasi desaparegut que consisteix en redactar i transmetre missatges de persones analfabetes o que necessiten simplement ajuda per omplir formularis etc. (Reconec la meva total desconeixença d’aquesta professió històrica).

Tot i que el Jordi s’agafa la feina com una cosa temporal, està encallat en aquesta professió mentre els projectes se li acumulen i els somnis es van dissipant. Un dia troba una carta a la butxaca de la seva jaqueta. Es tracta d’una carta datada a començaments del segle XX i escrita per un dels escrivents de l’època que transmet un missatge personal de certa noia anomenada Sara, verdulera i pagesa, i que va dirigida a un gran tenor del Liceu, un tal Giralt. El que sembla una broma o una simple curiositat es converteix en un mal de cap quan de tant en tant van apareixent més cartes misteriosament i a més de manera impossible (En Jordi no permet que ningú entri dins la seva caseta d’escrivent i sempre apareixen allí).

Aquí rau el punt que ens comença a interessar d’una història que navegarà entre l’esmentada Barcelona preolímipica i la de començaments del segle XX. En el fons és una novel·la que ens mostra moments de canvi i que es preocupa per les transformacions tant a nivell de la ciutat com a nivell personal, doncs a l’igual que a la Barcelona de 1991, el Jordi necessita un revulsiu per deixar enrere una vida anodina i buscar una empenta que el faci mirar endavant.

Sílvia Jané s’ha preocupat d’envoltar al Jordi d’amics, amants i xicotes però sense dubte hi ha un personatge que ens atrapa des del començament: Roñas, amb la seva sapiència de carrer, el caminar tort i especialment amb una diàlegs memorables. La seva presència formarà part dels millors passatges de la novel·la i serà com la consciència que ajudarà a un jove perdut com en Jordi el qual no és capaç de centrar-se i girar full en massa aspectes de la seva vida.

Un cop tenim la premissa inicial, la novel·la es torna més calmada, potser a manca d’alguna empenta emocional, doncs excepte per les lectures de les nombroses cartes que de quan en quan van apareixent de manera misteriosa a la butxaca d’en Jordi (i que són un plaer de llegir, amb el llenguatge recargolat i potser carrincló de principis de segle XX) , no hi ha massa més punts on l’acció o la intriga ens atrapi. Això sí, el misteri va creixent i afecta de manera notòria a la vida d’en Jordi donat que aquest s’obsessiona cada cop més per descobrir l’origen dels textos i de retruc ens traspassa aquesta necessitat a nosaltres.

M’ha agradat molt la manera amb que l’autora lliga una trama fantàstica amb aquestes Barcelones tan diferents, sota una història que aposta per centrar-se amb un sola mirada i de la qual poc a poc ens anem xopant de manera que ens quedem enganxats per saber com es resoldrà l’enigma de la Sara i les seves cartes.

Un bon final, lligat i relligat que tanca una història màgica narrada, com comentava, amb cura i decisió. Sense alt-i-baixos i seguint sempre un ritme relaxat amb tendència a incrementar-se a mesura que entrelluquem el final. Però sigui com sigui una bona història de pura fantasia que m’ha captivat de forma notable.

Eloi Puig
22/12/2019