L'ULTIMA CARTA DE COMPANYS
(2009)

Toni Soler

Editorial:
Columna
(2009)

Col.lecció:
---

Núm: 813

Pàgines: 321

Toni Soler no és només un presentador mediàtic, no és només un bon guionista i director – del millor programa actual de la televisió pública com és Polònia-, és també historiador (segons em sembla recordar haver llegit en algun lloc) i a més una persona que explica les coses sota un to irònic però sense deixar de dir les veritats, cosa que converteix les seves obres literàries en una mena de batibull entre la crua realitat i una broma subtil.

Fa uns anys vaig llegir la més que valenta Història de Catalunya, modèstia apart, una recreació de la història del nostre país passada per sota el filtre de l’humor però entenguem-nos: un humor intel·ligent, sensible que et proporcionava molta informació de forma molt amena. En certa manera amb aquesta novel·la, L’Última carta de Companys, Toni Soler ha realitzat un exercici semblant: Oferir-nos el punt de vista d’un personatge històric com és el president Lluís Companys però amb petites dosis d’humor i sobretot amb un ritme vertiginós que provoca que devorem la novel·la en un tres i no res.

Però ara no estem parlant de novel·la històrica, si no de ciència-ficció, sí, sí i de la clàssica, la de tota la vida. Companys i ciència-ficció? Com encaixa això? Fàcil: Toni Soler aborda una temàtica vella con el temps dins la ciència-ficció –mai, més ben dit – i juga a crear una màquina  que permet viatjar a través del temps i anar a cercar al president Companys just abans que les tropes falangistes l’assassinessin, allà l’any 1940, per portar-lo al nostre present, el de la Barcelona del 2015.

La trama argumental és molt suggerent: Rescatar al mític Lluís Companys, abans de la seva execució al castell de Montjuïch –recordem que Companys ha estat l’únic president escollit democràticament assassinat a Europa pels feixistes-  per mostrar-lo a la Barcelona del 2015 –quan faria 75 anys de la seva mort- és un cop mediàtic que l’actual vicepresidenta de la generalitat, Mar Ballesta, necessita per fer-se amb el poder i per donar un impuls a Catalunya que presumiblement la separarà definitivament d’Espanya. Presentant una màquina del temps i oferint resultats tan espectaculars com el retorn a la vida de Companys, l’èxit està assegurat i més en un moment de desidia política en un país cada cop més fastiguejat per les crisis mundials i per la seva relació forçada amb l’estat espanyol.

Però es clar, en una novel·la de viatges en el temps, no hi poden faltar les paradoxes i realment Toni Soler se’n surt força bé en aquesta primera incursió a la novel·la de ciència-ficció. Deixa anar alguns conceptes emparats sota l’univers quàntic –on hi cap tot- i fins i tot fa un clar homenatge a Asimov batejant la màquina del temps amb el nom de Harlan 1, amb una clara al·lusió a la millor novel·la escrita per bon doctor: La Fi de l’eternitat.

El millor de la novel·la, més que la trama argumental que es va complicant progressivament fins a assolir cotes de barreja històrica i ucronia força elevades, és sense dubte el personatge de Lluís Companys: Un home que estava resignat a morir per Catalunya i que de sobte es troba en ple segle XXI, amb unes normes i uns costums totalment aliens a la seva època, en una Barcelona mestissa, repleta d’immigrants i turistes. La recreació de Companys a la societat actual, les seves dèries i el seu tarannà són doncs, segons la meva modesta opinió, l’autèntic valor afegit que ens ofereix Toni Soler. La trama política que hi ha al darrera és versemblant i està narrada amb eficàcia però Companys es menja el protagonisme de forma continuada cada cop que apareix i obre la boca (els comentaris negatius en vers les dones, el medi ambient i l’homosexualitat xoquen amb el que actualment consideraríem “políticament correcte”). Quan parla el president, és quan Toni Soler demostra que s’ho ha passat més que be escrivint aquesta novel·la. La seva fina ironia queda ben reflectida en ella.

Un mosso d’esquadra serà l’encarregat de dur a terme la missió de rescatar al president i de pas, compartir protagonisme amb aquest. Òbviament hi ha altres personatges i també aquests estan força ben retratats. Des de la mateixa vicepresidenta Mar Ballesta, àvida de poder i de situar Catalunya al lloc que li pertoca al món, passant per Martí Llaneras, el mosso fatxenda però resolutiu que traba amistat amb Companys després de portar-lo al present. Interessant és veure com Soler ha integrat diversos personatges amb una facilitat pasmosa dins la Generalitat: Des de la Rhimou, una marroquina cap de premsa fins a la cap de seguretat holandesa, la Mariecke. Tot plegat, una obra amb bons personatges però que no tenen res a fer si els comparem amb l‘empatia que desperta Companys, en part per la seva inocència, el seu orgull – encara ric quan  Companys repassa els carrers i avingudes que han dedicat als seus contrincats polítics- però també el seu seny i les seves misèries que tot i insinuar-se, són de primer ordre – el cas Andreu Nin per exemple-.

Tot i això, tinc la sensació que en Soler no sap com acabar la novel·la: els personatges cap al final es desboquen, no segueixen els seu rol natural, les situacions es precipiten però no acaben de quallar del tot… i tot plegat finalitza amb un gust agredolç, tot i que mai abandona aquell ritme trepidant i aquells diàlegs brillants que la converteixen en una obra més que recomenable.
 
La meva principal reflexió però va una mica més enllà: Sense treure cap mèrit a l’autor – que no en té cap culpa pobre -, s’hagués publicat una novel·la de Ciència-ficció en una col·lecció com aquesta, en tapa dura etc… si no hagués estat escrita per un autor mediàtic i molt conegut com és en Toni Soler? Haurem d’insistir als autors que surten per televisió que escriguin més Cf per poder veure-la publicada en català? Jo pràcticament estic convençut que si l’autor de la novel·la no fos una persona tan visible en la nostra societat, L’Ultima carta de Companys hagués passat a una col·lecció secundària, sense cap mena de promoció o publicitat i sense que hagués arribat ni a 1/5 part dels lectors que l’han pogut llegir, només pel fet que la signava en Toni Soler. Amb això només puc demanar a l’autor que escrigui més novel·les de gènere fantàstic, li surten força bé i almenys a ell li publicaran sense preguntar massa de què va la novel·la.

Koniec!

Eloi Puig, 28/08/2010