EL ÚLTIMO UNICORNIO
The last unicorn
(1968)

Peter S Beagle

Editorial:
Martínez Roca
(1988)

Col.lecció:
Fantasy

Núm: 18

Pàgines: 191

A vegades m’agrada retrobar històries fantàstiques que quasi podríem catalogar de vintage, allunyades en el temps de les sagues actuals i sorprenentment sense haver caigut sota l’ombra omnipresent de Tolkien. Fa unes setmanes vaig comprar El último unicornio, de Peter S. Beagle, una d’aquelles novel·les de llom groc de la col·lecció Fantasy de Martínez Roca, dirigida en el seu moment per l’Alejo Cuervo. En aquell col·lecció s’hi trobaven petites meravelles però també obres que ara potser difícilment es vendrien si tenim en compte que moltes d’elles tenen més de 40 anys i que tracten la fantasia de forma molt diferent a la que estem acostumats.

Aquest és un d’aquests casos. El último unicornio és fantasia seixantera – va ser publicat a finals de la dècada- i a diferència de la ciència-ficcó que en aquells anys començàven a despuntar autors de molta talla, potser la fantasia es va quedar un pèl més recluïda; de fet El Senyor dels anells començava a ser una obra de culte. El último unicornio és una fantasia en format una mica eteri. Una barreja de conte de fades i fàbula surrealista on la màgia és tractada sense cap llei ni regla i on l’autor n’abusa quan ho creu necessari.

La última unicorn (així, en femení) s’adona de sobte que esta sola, que fa massa que no sap res dels seus congèneres – cal tenir en compte que els unicorns són immortals i més aviat solitaris-. I després d’una visita un pèl innocent d’una papallona parlant, s’encamina a la recerca dels altres unicorns. Pel camí s’hi uniran un mag curiós i absurd i una dona d’aquelles que té el cap ben moblat. I junts buscaran un castell on un malvat senyor suposadament té reclosos els unicorns amb l’ajuda d’un immortal toro roig. Com veieu l’argument d’entrada és molt oníric, molt eteri, forassenyat… amb aires èpics però que en el fons tendeixen més cap al sentit de la meravella en termes fantàstics.

La prosa és correcta, poètica en alguns moments i prou elaborada, però els personatges són massa plans pel meu gust. Potser el fet que a l’actualitat estiguem tan versats a personatges que porten el pes de l’obra provoca un distanciament amb aquestes novel·les on els protagonistes no tenen un pes molt absolut i on la varietat de facetes d’aquests són més haviat escasses. La veritat és que esperava que els unicorns em fascinessin més, no crec que l’autor exploti tot el potencial d’un animal mitològic com aquest.

Un fet que m’ha cridat molt l’atenció són els passatges d’humor que es troben especialment a la primera meitat del llibre. Un humor que juga amb l’absurd, com si l’autor hagués tingut una visió primerenca de les novel·les de Terry Pratchett (per cert, el mag ens recorda al personatge de Rincewind constantment). Sembla talment que Beagle se’n rigui dels estereotips de la fantasia. Però això són passatges, fragments, capítols. Més endavant sembla que l’autor vulgui donar un efecte més transcendent a la novel·la oblidant les picades d’ullet que estava escrivint fins aleshores.

Però si ens traiem de sobre la manca de lògica en aquest món fantàstic on la màgia pot fer qualsevol cosa (sempre que sàpigues fer-nes, es clar), el conjunt és acceptable per a una novel·la de pura fantasia. És curiós comprovar, ara que tenim accés a xarxes socials com Goodreads que escriptors de primera línia com ara Patrick Rothfuss o Robyn Hood la considerin pràcticament una obra de capçalera per a ells. No és el meu cas ni molt menys.

Però ha estat bé, deixar-se anar per la fantasia de l’època abans d’atacar un altre cop les històries de fantasia més actual que em criden des de la pila.

Eloi Puig, 30/01/15