urnas de jade: leyendas
(2007)

David Prieto

Editorial:
Grupo AJEC
(2007)

Col.lecció:
Albemuth
Internacional

Núm: 17

Pàgines: 398

Serie:
Crónicas de Drashur

Se m’ocorren diversos adjectius per qualificar als autors relativament poc coneguts que s’embarquen en obres complexes, llargues i lliurades en diferents entregues. Em vénen al cap paraules com visionaris, valents, somiadors, confiats o temeraris… No es que les novel.les escrites per David Prieto, per Francisco Javier Illán Vivas, o per Jaime Santamaría –per posar uns exemples- no es mereixin el mateix estatus que altres obres presentades per autors amb més trajectòria, però el fet de que les seves quasi primeres presentacions al públic siguin novel.les que conformen una saga –normalment trilogia- i aquestes novel.les no puguin sortir publicades de forma consecutiva, fa que lectors com jo es tirin enrere a l’hora de començar-les. I és una llàstima perquè molts d’aquests autors tenen moltes coses que oferir.

M’he esperat aproximadament un any a llegir Urnas de Jade: Leyendas i no per manca de ganes si no perquè esperava veure anunciat almenys que la segona part estigués a punt per almenys llegir dos llibres seguits. Perquè tot i que la novel.la estableix algunes conclusions provisionals, clarament té una línia d’acció continuista en el segon volum que esperem David Prieto estigui a punt d’acabar. El fet és que si esperem molt a l’hora de llegir les continuacions, part de l’argument, de l’essència de la primera novel.la es perd en la nostra memòria i probablement no acabem de gaudir de la saga com hauria de ser.

Però millor em centro en aquesta primera part de les Crònicas de Drashur. David Prieto ens presenta una novel.la típica i tòpica de fantasia èpica. No es que això sigui un problema si la novel.la està ben escrita ja que poques vegades trobem aportacions originals a aquest subgènere tan explotat pels autors. També és veritat que sovint es compara a tota la fantasia èpica a residir sota l’ombra de Tolkien  però és que en aquest cas evident –que s’utilitzin paraules com mithril no ajuda precisament a oblidar a l’autor de El Senyor dels anells-, tan argumentalment com pels elements que ens ofereix el llibre: Tenim una trama que gira al voltant de la lluita contra una ombra que torna, l’antic mal que va assotar les terres de Drashur, un enemic derrotat en el passat que sembla estigui a punt de renéixer a través de diferents indicis que els nostre grup de protagonistes van observant en els seus viatges. Tenim un grup de herois que sembla ser que estan destinats a impedir que aquest mal derrotat torni a les terres de Drashur. La sensació que desprenen les pàgines doncs, és de manca d’originalitat – cosa que no té perquè treure qualitat a la prosa de Prieto-.

Un altre punt discutible són els personatges. Urnas de Jade: leyendas presenta una gran varietat d’aquests, tot i que de protagonistes en podem comptar sis: Un explorador, un assassí, un mag, un guerrer, un guia/líder i un noi prometedor. No, no estic definit uns personatges d’una aventura de rol però ho sembla. Tinc una relació d’amor-odi amb aquests personatges. Per una banda és d’agrair que l’autor hagi treballat el passat d’aquests, que s’hagi esforçat per donar-los-hi vida i  un tarannà definit i perquè alguns d’ells – els més tornejats per la mà de l’autor, Falstaff i Qüestor- ens resultin bastant carismàtics. Però per altra banda aquesta definició tan marcada de la professió dels personatges, el fet que la majoria d’ells tingui una arma concreta o una tècnica pròpia per lluitar, tot plegat em recorda massa a la creació de personatges de qualsevol joc de rol de fantasia medieval. Que probablement sigui casualitat? És possible, però quan llegeixo les aventures d’aquests personatges no deixo de pensar que Prieto és un master que dirigeix, de manera força acurada això sí, als personatges que juguen amb ell. Tot plegat li dóna un aspecte un pèl artificiós que em recorda les aventures del companys de la Dragonlance –recordo que les primeres novel.les d’aquesta saga infinita es van crear arran d’una campanya de rol- només que en aquell cas el carisma dels personatges era més alt.

Parlar de l’argument és complicat. Com deia Prieto té una idea al cap bastant complexa i com que l’acció de les cròniques es desenvoluparà en diferents llibres, en aquest primer només em podem intuir una part. Tenim a Delin, un aprenent de lladre al que les coses li surten malament en el moment que és a punt d’entrar al gremi, tenim a un grup d’aventurers que estan en missió secreta a Fyelan, la ciutat on viu Delin, els quals estan investigant sobre alguns misteris que sembla que apuntin contra Demosian, un semideu caigut dècades abans a mans d’una coalició de mags. Prieto ens envolta de misteris i situacions de forma que ens interessi la trama que ha teixit, només que a vegades aquesta es torna un pèl enrevessada i facilita que el lector perdi el nord.

La prosa de Prieto és molt bona quan es deixa anar, quan deixa córrer la imaginació sense haver de lligar cap fet imprescindible, quan no està pendent d’una situació tensa – com ara les batalles, a les que per cert cal retreure-li l’ús abusiu del Deus ex machina en almenys dues clares ocasions on els protagonistes són salvats in extremis per personatges que el lector no sabia que existien, la qual cosa resta credibilitat a la situació; llavors la seva prosa flueix amb una naturalitat desbordant, fent-nos oblidar que estem llegint un llibre, oferint-nos el bo i millor del món de Drashur. Aquesta prosa té una clara evolució després del laberint argumental de la ciutat de Fyelan. De fet, una vegada acabada aquesta etapa, on s’hi veu la pitjor part de la novel.la amb la lluita molt confosa –argumentalment parlant- contra un gran bèstia, Prieto assenta el cap i ens mostra del que és capaç: De saber descriure amb mestria els paisatges i el territori de Drashur, de saber com captar l’atenció del lector separant les línies argumentals, d’utilitzar un estil fluït i amè, només estroncat per algunes lluites que encara trobem artificials però que milloren ostensiblement respecte al començament de la novel•la. En definitiva, l’estil de Prieto millora a cada capítol fins al punt que hom oblida els condicionants més negatius que s’havia format per gaudir de veritat amb una novel.la de fantasia èpica.

Un aspecte força original i treballat per Prieto és la distribució de molts capítols en escenes que ocorren al present i d’altres al passat de forma entrellaçada. L’autor arriba a escriure potser el seu millor capítol a Kiramel, la ciudad muerta en aquest sentit. Donat l’entremat argumental, Prieto va presentant la història de Drashur a comptagotes, per que el lector vagi assimilant la informació de forma gradual – tot un encert- i una manera també de conèixer el passat d’alguns membres és mitjançant aquesta tècnica que seria una barreja de flashbacks i notes de l’autor. Molt ben aconseguit.

Tenim davant nostre doncs un llibre que combina la novel.la clàssica d’aventures i la fantasia en diferents escenaris: catacumbes misterioses, costes assotades per un vaixells pirata fantasma, deserts, ciutats laberíntiques… tots els ingredients per motivar a un lector àvid de clixés d’aquest gènere. Un llibre en general ben narrat on la prosa dinàmica de Prieto i la seva capacitat per dirigir la trama són notables però una novel.la també que peca d’alguns alt-i-baixos argumentals que confonen al lector i de suportar el pes de la manca d’originalitat i de posseir personatges massa estereotipats. En tot cas, veurem si la següent novel.la de la saga evoluciona positivament en aquest sentit o s’encalla definitivament amb personatges amb unes personalitats massa limitades. Igualment, m’han quedat ganes de continuar llegint sobre Drashur.. esperem que el segon volum sigui publicat aviat.

He deixat pel final un paràgraf dedicat a l’edició per part de Grupo AJEC. De tots els llibres que he llegit d’aquest editorial, aquest és amb el que m’he sentit més còmode. Donat l’eclectisme en el disseny de la col.lecció és difícil comprar les edicions però tant per la portada – cridanera i amb molta força-, o la flexibilitat de les pàgines, com fins i tot pel tipus de font emprada en aquest volum (molt més agradable a la vista que altres utilitzades en altres llibres) haig de felicitar a l’editorial per la feina feta.

Eloi Puig, 23/12/08