UN VAMPIRO VEGETARIANO
(2009)

Luis de los Llanos

Editorial:
Equipo Sirius
(2009)

Col.lecció:
Tranversal

Núm: ---

Pàgines: 120

Sempre que escric una ressenya intento pensar en primer lloc en els aspectes positius de la novel·la, encara que aquesta no m’hagi agradat gens. Almenys per destacar els encerts de l’autor i motivar-lo a continuar millorant aquests aspectes positius i potser suggerir-li canviar l’enfocament als més negatius. Tot això sempre segons el meu punt de vista subjectiu, es clar.

Però hi ha vegades que no tinc arguments per justificar punts positius d’una novel·la, i aquest és el cas. Estic convençut que l’autor va escriure-la amb tota la bona intenció de construir una obra agradable, amb un misteri i amb uns personatges ambigus que no saps per on tiraran i que suposadament ancorarien en l’imaginari del lector.

Doncs no.

No ha estat així: Per començar la novel.la peca de poc original –d’acord, un fet menor avui dia-, tot i que l’arrencada d’aquesta feia preveure una trama diferent: Uns pescadors tornen a terra després de feinejar uns mesos al mar quan de sobte, a Bienvenido, el protagonista absolut de la història, pressumptament el violen després d’una nit de borratxera. Al mateix temps que un altre mariner és trobat mort, a Bienvenido se li apareix en somnis una criatura que afirma residir dins seu i insisteix en que ambdós estan conectats per un vincle especial. Tot això ambientat en part en un vaixell a alta mar i en part al port d’arribada –possiblement Galícia o la costa nord espanyola- entre escenaris homòfobs d’una exageració tal que resulten totalment increïbles d’assumir.

D’acord que no s’especifica l’època en que transcorre l’acció –i que podria donar més o menys joc al tema tabú de l’homosexualitat- però el rebuig unànime a aquesta i la reacció tan poc realista dels personatges secundaris provoca una pèrdua de la credulitat constant mentre el lector llegeix estupefacte la poca versemblança dels comentaris i diàlegs dels mariners. Potser el tema del masclisme, implícit en les relacions familiars dels mariners sí que està ben trobada i aquí sí que crec que l’autor l’ha encertat.

La primera part de la novel·la és una aproximació farragossa a la història que explica l’esperit –per dir-li d’alguna manera-. La veritat és que les vivències de la seva família, vinculada al llegendari Vlad III, àlies “Dràcula” és soporífera. Personatges estereotipats en una recreació que no aporta res a la novel·la i que cansa al lector. Els embolics de faldilles de la família de l’esperit són massa complicats i no donen suc a la història principal, són per tant totalment prescindibles. Cert és que l’autor s’esforça per donar certa verisimilitut a la presència de de la criatura dins el cos de Bienvenido, però no crec que les parrafades sobre la seva anterior vida – i les continues i estúpides interrupcions per part de Bienvenido- siguin la millor manera de fer-ho.

Per altra banda, la segona part del llibre està ambientada a terra ferma i el pes de la narració recau en la investigació policíaca sobre els fets ocorreguts al vaixell de pesca. Tampoc millora molt la cosa i això que els dialègs amb l’esperit vampir són més aviat escassos. Sí que cal dir que l’autor aconsegueix tancar la història raonablement bé, lligant caps i això sempre és d’agrair i que tot i tenir un final un pèl ambigu aquest no desentona en la trama.

També fer constatar que el fet de posar moltes comes i signes d’interrogació on no toquen, oblidar-se accents i en definitiva llegir algunes expressions mal redactades no ajuda a formar-se una bona idea de la novel·la. La correció per part de l’editorial ha estat nefasta i els continus errors, tot i que poc greus, són tan freqüents que li frustren a un la lectura.

I res més, un títol que a priori semblava humorístic –potser per la il·lustració de la portada que em va semblar molt divertida i enginyosa- i que lluny de resultar-ho ens mostra una nova versió del mite vampíric, en aquest cas també amb petites dosis de psicologia barata i una ambientació, m’atreviria a dir, poc realista. Però es clar, jo no sóc ni mariner ni gallec i la meva percepció pot estar molt equivocada…

Eloi Puig, 23/03/10