EL VENT ENTRE
ELS SAGUAROS
(2014)

Montserrat Galícia

Editorial:
Pagès Editors
(2014)

Col.lecció:
Ciència-ficció

Núm: 27

Pàgines: 172

Montserrat Galícia és una de les autores més prolífiques de la ciència-ficció en llengua catalana. Però fins ara no havia sinó llegit tan sols un parell de contes, el darrer del qual, “Resurrecció”, em va deixar molt bones vibracions. Aquesta és, doncs, la primera novel·la a la que m’acosto de l’autora de Cornellà de Llobregat.

El vent entre els saguaros és una petita aventura intimista que busca tant la reflexió com la capacitat de sorprendre’ns davant d’allò desconegut. Parteix d’una paràmetres simples: Els prospectors són exploradors espacials al servei d’enormes corporacions terrestres. La seva feina consisteix essencialment en trobar planetes i asteroides útils per a ser explotats econòmicament ja sigui per l’abundància de minerals o per poder-hi invertir de qualsevol altra manera. MacQueen i Geneviève Blanchet, la protagonista que ens narra la seva història en primera persona, són parella i prospectors d’una empresa americana. Arriben a un planeta habitable, un rara avis, dins les possibilitats de l’univers proper, per descobrir que una altra parella de prospectors d’una companyia rival xinesa ja s’hi ha instal·lat.

Fins aquí el punt de partida, prometedor, de la novel·la. L’autora comença llavors a desvetllar el passat de la protagonista a partir de les experiències trivials que va vivint al planeta. Un passat en forma de flashbacks continus que ocupen bona part de la novel·la fins al punt que crec que hi ha més capítols i pàgines dedicats a mostrar-nos les vivències pretèrites que a descriure’ns el present. Això és un fet important doncs aboca la novel·la, com deia, a un tarannà molt intimista i poc especulatiu.

Naturalment, la novel·la planteja altres aspectes més interessants que la vida passada de la protagonista. I això es reflecteix, especialment a la segona part, en certes interaccions que fan els quatre humans amb el planeta, que recordem-ho, es tracta d’un món habitable, de caire semidesèrtic i on sembla que les plantes més desenvolupades s’assemblin als cactus anomenats saguaros que creixen al desert de Sonora, a la Terra. D’aquí el títol. Els saguaros doncs, són part fonamental de l’escenari, ombres altes i esveltes, d’un aire misteriós de les quals en algun moment s’especula la seva funció. Però aquí queda tot... la possibilitat de vincular aquestes plantes amb els estranys successos què es veuen envoltats els humans queda escapçada quasi de seguida.

La prosa de la Montserrat Galícia és eficient, amena. Es nota que està cultivada en el món literari. No en tinc cap queixa. Sobre la trama argumental, m’agrada la premissa i en general com es desenvolupa però hi trobo a faltar una mica d’energia o tensió. També li manca una major interacció entre personatges i sobretot entre aquests i l’enigma del planeta, doncs només a les pàgines finals se’ns esbossa una interpretació factible del què està passant. Per exemple, el fet que hi hagi representants de dues corporacions no influeix el més mínim en la novel·la. tant podien ser membres del mateix equip com no. En aquest punt s’ha deixat escapar una via per on forjar un argument més sòlid.

En general doncs, una novel·la més que correcte però que no passarà a la història per la seva trama argumental. Les odioses comparacions amb l’obra mestra de Lem sempre hi seran presents, però això és un detall sense massa importància. Trobo que l’autora s’ha deixat anar massa en els records del passat i s’ha centrat massa poc en el present. La novel·la sembla seguir també aquella recerca de la redempció que ja vam trobar al relat “Resurrecció” i que ens recorda vagament a autors com Robert Silverberg molt afins a cultivar aquest tema.

Recomanada pels qui busquin una lectura plaent, sense complicacions òbvies però amb la capacitat de fer-nos meditar sobre els misteris de l’univers.

Eloi Puig, 10/04/2015