VIATGE A ZUNGAZA
(2013)

Elena Gavarró

Editorial:
La busca ediions
(2013)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 208

A vegades és molt difícil escriure una ressenya sobre el que has llegit. No sempre tens prou elements, dades, o experiència per parlar amb certa llibertat i amb causa sobre una determinada obra. D’altres cops el problema és que la novel·la et deixa molt fred i sense massa cosa a dir. Aquest és un d’aquests casos. Intentaré donar el meu parer sempre sota el meu més profund respecte per l’autora, que de ben segur ha invertit moltes hores en una obra en la que hi creu.

Una novel·la, qualsevol novel·la del gènere que sigui ha d’estar treballada sota dues grans vessants: L’argument, la història que ens explica que ha de ser més o menys interessant, misteriosa, divertida, terrorífica, filosòfica... que ha de posseir en definitiva elements que ens atreguin, que ens cridin l’atenció per seguir llegint. L’altre vessant és la literària: El nivell de perfecció de la prosa, l’estil, la forma en que l’autor s’expressa; és una part crucial. Està clar que si una novel·la té ben cultivada aquests dos vessants, té molt guanyat. A vegades ocorre que només una d’elles és interessant i l’altra no, cosa que compensa una mica; i d’altres vegades que no hi ha cap de les dues vessants que es pugui salvar.

Viatge a Zungaza és una novel·la que no m’ha agradat. A risc de semblar massa categòric diria que no m’ha agradat gens. Naturalment seria una manca de respecte en vers a l’autora no argumentar el perquè considero que la novel·la necessita una revisió a fons. No és que estigui coixa en algun aspecte (personatges, trama argumental, missatge...), sinó que en la meva modesta opinió no és una novel·la per ser publicada, almenys sense una correció d'estil més profunda.

El primer punt que trontolla és l’argument: una aventura que s’engloba dins el subgènere dels contactes extraterrestres. La història en sí s’allunya de la lògica i resulta farragossa i avorrida en diversos moments de la lectura. En la primera meitat de la novel·la, una refugiada extraterrestre del planeta Zungaza ve a la Terra a amagar-se per una persecució suposadament política (en realitat marxa per un mobbing a la feina) i escull un adolescent perquè la amagui pel simple fet que l’ha observat i sembla bon noi (això ocorre a la segona pàgina del llibre). Les races són similars encara que les alçades no (la Liona, la visitant, mesura dos pams només; tot i que al seu planeta la gent té diverses mides). Una primera part on bàsicament no passa més que aquest primer contacte i on el protagonista que en narra la història en primera persona, el Pep, es fa amic de la Liona. Alguns capítols són més lleugers i d’altres – el quatre per exemple- bastant pesats de llegir. Si en un centenar de pàgines no ha ocorregut res destacable que atregui al lector, difícilment l’animarà a seguir llegint.

La segona part de la història va més enllà i canvia l’escenari al planeta Zungaza on el Pep i un amic seu hi van de vacances i on a part de conèixer una mica millor la política interna del govern de Zungaza, tampoc ens atrau massa la petita història d’acusacions d’espionatge que s’hi desenvolupa i molt menys la història d’amor utòpica.

Un altre punt important per mi és el sentit de la incredulitat: Que a un altra planeta tinguin costums tan semblants a la Terra, pot ser casualitat, però que posseeixin una tecnologia que permeti el viatge entre els dos mons en quaranta minuts, que puguin interactuar telepàticament amb el nostre planeta des del seu món, o que es pugui trucar per “telèfon” a casa com si res... són elements que et fan pensar que l’autora no ha meditat prou a l’hora d'introduir-los a l’argument. És possible que aquests detalls no siguin importants en el conjunt de la història i que l’autora no els hagi tractat amb més cura per aquest motiu o perquè ha pensat que al públic juvenil tan li faria, però la imatge que dóna és d'incredulitat, a no creure’ns allò que estem llegint. Encara que estiguem davant una novel·la juvenil, sembla que l’autora no ho vegi així i vulgui escriure pels adults... i el resultat no és bo.

Si analitzem la part literària el panorama no millora: Llenguatge planer, descripcions repetitives (del planeta Zungaza bàsicament en sabem que les ciutats tenen cúpules liles, carrers granulosos i que hi ha cràters i cales calmoses) i un estil molt pobre que no ajuden a millorar l’opinió de la novel·la.

Per contra podem comentar a favor que la novel·la a l’estar dedicada a un públic juvenil, pot servir a que joves que hagin llegit poc a endinsar-se dins el món de la lectura. També els pot aportar aspectes positius doncs l’autora s’esforça per tractar amb certa profunditat problemes actuals com el mobbing laboral, la manca d’autoestima, etc. Aquest seria el missatge més o menys encoratjador que dono a la novel·la. Un altre aspecte positiu seria l’edició que sense ser espectacular compleix perfectament.

No vull pretendre ser un entès en res i em sap molt greu haver de ressenyar de forma tan negativa però crec que un autor necessita saber de veritat del que es pensa de la seva feina i fugir d’afalags de gent propera que tendeixen sempre a acomodar els comentaris. Naturalment la meva ressenya és només això: una opinió personal. I és molt possible que la novel·la pugui agradar a un altre tipus de públic que no és el meu cas.

Eloi Puig, 14/06/14