VÍBORA
Zmija
(2009)

Andrzej Sapkowski

Editorial:
Artífex
(2013)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 211

Andrzej Sapkowski és un del principals autors europeus de fantasia actuals. La seva conegudíssima saga de Geralt de Rivia li va obrir les portes al mercat espanyol de mà de l’editor Luis G. Prado que continua apostant per la seva obra, sigui sota el segell de Bibliópolis, d’Alamut o d’Artífex; això amb l’encomiable ajuda d’un gran traductor com és Jose Maria Faraldo, que ha participat des del començament en l’enorme tasca d’acostar-nos la literatura fantàstica polonesa de Sapkowski.

Víbora té una portada molt atraient que fa pensar en fantasia medieval, molt a l’estil del Geralt de Rivia, però això no és així. Sapkowski ens planteja una fantasia història ambientada ni més ni menys que als anys 80 a l’Afganistan, en plena invasió soviètica. Sí, Afganistan, l’anomenat per alguns el Vietnam de la URSS, un territori agrest, muntanyós, desèrtic, però que paradoxalment durant llargs períodes de la història ha estat reclamat per diferents faccions, de forma que el territori, sigui en temps del Gran Alexandre Magne, en l’època del domini britànic on en la recent invasió soviètica ha patit el dolor i la mort de forma extenuant.

Andrzej Sapkowski demostra tenir bons coneixements d’història i també una bona capacitat de recerca i d’anàlisi recent per oferir-nos una obra diferent, centrada en la vida d’un alferes rus – d’origen polonès- que lluita per la URSS contra les diferents faccions de mujahidins afganesos en la llarga lluita que va durar pràcticament tota la dècada dels anys 80. L’autor en primer lloc ens endinsa dins les trinxeres i fortificacions d’avançada russes amb una prosa que s’encasella sota termes militars i paraules d’origen rus en un principi de novel·la demolidor i salvatge que evidencia un cop més el caràcter de la guerra. Aquesta immersió dins els protocols russos, sota les sigles que defineixen els tipus d’armes, rere els cognoms russos i els malnoms que reben els soldats, és molt dinàmica però també un pèl esgotadora pel fet que moltes paraules i expressions ens son desconegudes. Per sort l’autor ho va preveure i al final del llibre tenim un glossari de definicions.

Un cop saltat aquest primer impacte al descobrir que en trobem en ple Afganistan fa només una trentena d’anys, és quan Sapkowski treu l’artilleria fantàstica. Aquest cop de forma molt més subtil i metafòrica: L’alferes Levart és enviat a un altre punt de control on se sentirà atret per un estret congost i per un estrany escurçó que activarà la seva ment – ja de si amb molt d potencial- per facilitar-li diverses visions pertorbadores sobre episodis passats.

No és aquesta una lectura plàcida en alguns moments; doncs l’autor s’allunya per una banda de les històries de mags, elfs i nans i en canvi utilitza la màgia i la religió per proposar-nos també una molt bona història fantàstica. Per altra banda però, els que coneguin l’obra de Sapkowski es sentiran reconfortats al descobrir que Jose Maria Faraldo ha sabut – com sempre- traslladar el poder de la paraula de l’autor, els diversos accents i formes d’expressió i en definitiva la capacitat que ens sentim molt a gust, com a casa, escoltant els diàlegs dels soldats russos.

Eloi Puig, 04/03/2014