ZOMBIES
The living dead
(2008)

Compilació a càrrec de
John Joseph adams

Editorial:
Minotauro
(2009)

Col.lecció:
Terror

Núm: ---

Pàgines: 669

Haig de reconèixer que el que em va cridar l’atenció d’aquesta antologia de zombies, almenys en un primer moment, van ser els autors que de forma òbvia i totalment interessada, eren remarcats a la portada: Noms com Dan Simmons, Stephen king, George R.R. Martin o Neil Gaiman no poden deixar indiferent a ningú. El curiós és però, que després de llegir aquest més que notable recull de contes aquests coneguts autors no han són precisament els que han destacat de forma especial (a excepció de Dan Simmons) i en canvi sí que he descobert altres escriptors amb relats increïbles.

L’antologia Zombies ha estat preparada per Joseph Adams, el qual no és el primer cop que dedica temps i esforços escollir relats d’aquesta temàtica. Però el fet és que l’antologia està integrada per contes de morts vivents en totes les seves vessants… la qual cosa no sempre podem identificar amb la paraula “zombi”. Estem parlant d’un recull eclèctic de tot tipus de narracions curtes dedicades a morts que s’aixequen de les seves tombes però utilitzant un ventall infinit de possibilitats: Des de la pura ciència-ficció (“El hombre del burdel”) o el western (“El camino del muerto”) o l’humor descarat (“Con las tetas en la tumba”) i fins i tot contes sense cap ingredient fantàstic (però amb actors fent de zombis) a “Bobby Conroe regresa de entre los muertos”. La qüestió és que l’antologia no avorrirà a ningú doncs no només trobarem el que ens pensem: Morts vivents caminant arrossegant les cames per un paisatge postapocalíptic… també tindrem moments de reflexió teològica i ètica (“La representación de la pasión”) o sobre la mateixa essència humana a “Tan muertos como yo” o “La era de la aflicción”.

L’antologia s’obre amb un plat fort: “La foto de la clase de este año” (Dan Simmons), un relat en caire clàssic de zombis però amb una estranya capacitat de resultar entranyable. En canvi “Planes de emergencia Zombie” (Kelly Link) està ben narrat per ser una història insustancial però pateix un final poc entendor. A “Muerte y sufragio” (Dale Bailey) ens topem amb zombis votant (sí, amb be baixa). Darrera una trama que sembla volguer fer humor negre s’amaga una història terrible. Molt ben narrat.

“Flores” (David J. Schow) és un apropament a  la sang i fetge en un conte curt ben portat. “El tercer cadaver (Nina Kiriki Hoffman) és una molt bona història de terror sobre ua noia que s’aixeca de la tomba per anar a buscar al seu amor, la persona que l’ha matat precisament. A “Los muertos” (Michael Swanwick) els zombis són tractats de mà d’obra barata. Força original. Un altre conte que destaca és “El niño muerto” (Darell Schtweitzer), una gran relat, tens i amb moments terrorífics, però amb un final un pèl descafeinat. Uns nens troben un nen zombie al bosc i el maltracten…

A “El zombie de Malthusian” (Jeffrey Ford) es parla d’experiments militars que creen zombies i a “El síndrome de Estocolmo” (David Tallerman) ens acostem  a un tema interessant quan observem com un supervivent es posa de part d’un zombi particularment llest. Un dels contes més ben narrats és “Bobby Conroe regresa de entre los muertos” (Joe Hill), un conte que per no ser fantàstic (tot i tractar de zombies) està escrit de forma fantàstica. Una bona història. Dels millors contes que he llegit, més que per la trama, per la sencillesa en que l’autor t’atrapa. En canvi potser m’esperava una mica més d’una autora com Lauren K. Hamilton i el seu “Los que buscan el perdón. Una història que juga amb la superstició i la màgia; allunyada del terror i amb efectes un tant oportunistes. Sembla ser que aquesta va esdevenir una de les primeres històries on aparegué el personatge d’Anita Blake, la caçavampirs, les novel·les de la qual estan sent publicades per Gigamesh.

Els moments més irregulars de l’antologia es troben al seu centre. “Hermosa como la noche” (Norman Partridge) encara es salva. Es tracta d’un conte sobre zombis models en una illa paradisíaca. Té bones idees però en general està portat de forma desigual. En canvi “La pradera (Brian Emerson) és una paranoia surrealistan infumable i “Todo es mejor con zombies (Hannah Wolf Bowen) encara no se de què va.

“Parto en casa” (Stephen King) és un relat tòpic sobre zombis però amb elements d’humor negre. No és de les millors obres d’Stephen King tot i que atrapa des del començament. La trama però resulta poc interessant un cop apareixen els zombis. Entretinguda. Lisa Morton ens presenta “Las chispas ascienden hacia el cielo” amb un plantejament interessant (l’avortament en temps de zombis) però que resulta poc desenvolupat en la trama. A “Hombre de burdel (George R. R. Martin) se’ns tasllada a un escenari de ciència-ficció amb zombis. Curiós.

Un aportació ben original i entretinguda és la de “El camino del muerto”. (Joe Landsdale), un bon western amb zombi inclòs. Amb els tòpics dels westerns però molt amè i també terrorífic. També “El muchacho con cara de calavera (David Barr Kirtley) és un bon acostament al punt de vista dels morts vivents. En aquest cas dos nois que es converteixen en zombis veuen la nova situació de forma diferent. Una bona història, potser un tan precipitada cap al final. Un dels meus preferits és aquest: “La era de la aflicción (Nancy Kilpatrick) , probablement un dels relats més ben escrits que narra la solitud i desesperació de la darrera dona viva de la Terra. Mentre es defensa dels zombis recorda com ha esdevingut tot plegat. Excel·lent.

“Amanecer amargo” (Neil Gaiman)  és una reflexió sobre l’estat anímic del protagonista comparat amb la llegenda d’unes nenes zombis. No m’ha fet massa el pes. Aquest conte dóna pas a un gran sentit de l’humor a “Con las tetas en la tumba (Catherine Cheek), una història narrada en clau d’humor sobre una pija resuscitada que cerca qui l’ha tornat a la vida. Divertit a estones però amb un final un pèl insípid. Però a continuació arriba l’obra mestra del recull, el milor relat, aquell que mereix un 10: “Tan muertos como yo (Adam-Troy Castro). Excel.lent. Una narració sobre com de baix pot caure una persona per tal de sobreviure a un holocaust zombi. Escrit en segona persona, no fa concesions al lector. Enganxa per la seva cruesa i per la manca d’emotivitat. Perfecte.

“Zora y la zombie” (Andy Duncan) nés un relat ambientat en la vida real de Zora Hurston, antropòloga i escriptora que als anys 30 realitzà una tasca investigadora i divulgativa del vudú i els zombis per Haiti i Jamaica. El conte té alguns elements d’interès, sobretot rescatar la figura de Zora però no acaba concretant massa, potser a resultes de basar-se en fets reals. Un altre magnífic relat és “Calcuta, el señor de los nervios” (Poppy Z. Brite). Una esfereidora mostra del que una plaga zombi podria fer en una ciutat, que ja viu mig zombi, com és Calcuta. Descripcions i situacions grotesques narrades per un observador que torna a la seva ciutat natal. Imprescindible. “Seguidos” (Will McIntosh) és un relat amb aires ecologistes que fa una crítica directa al consumisme massiu i al malbaratament de la societat occidental. Una sèrie de cadàvers segueixen a qui no malbarata o directament fa mal al medi ambient i al tercer món. Molt interessant i ben portada, però li manca potser algunes explicacions inicials de com es produeix aquest fenòmen.

A l’antologia també hi ha lloc per autors clàssics amb “La música del zombie” (Harlan Ellinson & Robert Silverberg). Una obra on hi intervé Silverberg ja té uns punts a favor. Si a això li sumem originalitat i bon fer tenim aquest treball, on un cadàver és resuscitat periòdicament per que toqui un instrument en un concert. El relat és un cant a la vida i a la passió de l’art. A “La representación de la pasión” (Nancy Holder) se’ns obren les portes a la reflexió. Preten donar joc al debat ètic sobre fins a quin punt els zombis són éssers sense ànima ni tenen emocions, fins a quin punt els hauríem de tractar per igual. Força ben portat i amb una bona posada en escena – mai més ben dit-. El penúltim: “Casi el último relato de casi el último hombre (Scott Edelman) se’ns presenta amb conjunt de microrelats units per un altre de més gran que no m’ha acabat de convèncer. El darrer relat de zombies d’un escriptor atrapat per una holocauste zombie… però és massa llarg i sovint peca de voler semblar massa sofisticat. Per últim, un altre gran relat: “Así declina el día (John Langan). Molt interessant aquesta obra semi teatral, semi narrada. Una posada en escena sobria, descrita com una obra de teatre però amb monòlegs inserits de forma eficaç. Algun d’ells, com el de Mary realment esfereidors, dels que et fan remoure l’estómac. Molt bé.

En definitiva, una antologia on podem trobar veritables joies del terror relacionat amb la corrent zombi. Recomano llegir-la per parts, per pair els diversos aspectes que l’autor plenteja en circumstàncies que tenen una cosa en comú (el mort vivent) però que depenent de l’enfocament i de l’escenari, ens proporciona visions que un no hagués arribat a somiar.