|
REVISTA
|
||
 |
||
 |
||
 |
||
|
CALABAZAS EN EL TRASTERO: Diversos autors Editorial: |
||
| Calabazas en el trastero: Entierros | |||||||||||||||||||||||||||||||
|
A finals del 2008 va néixer un projecte molt interessant de revista: Calabazas en el trastero. Es tracta d’una publicació creada per Saco de huesos Ediciones i La biblioteca fosca que recull contes de terror i fantàstics agrupats per una temàtica definitòria. Per exemple, el volum que ens ocupa està dedicat als enterraments; i els que han anant sortint després a les aranyes o les tisores – també ha sortit un especial dedicat a Poe-. El proper juliol apareixerà el número 4 de la col.lecció dedicat als contes orientals. Aquest primer volum, Entierros, és irregular però hi trobem algunes joies que evidencien el bon moment d’alguns autors. Tot i que el nivell en les trames argumentals és molt variable, sí que voldria destacar que a nivell literari, els contes tenen un qualitat destacable. El primer relat és “El tratado de Michael Ranft” (Miguel Puente Molins) no és un gran conte per començar l’antologia. Juga una mica amb les pors i estereotips associades a què passa després que un mort sigui enterrat. Però insufla poques dosis de terror i es queda en poc més que una idea interessant. Seguidament trobem “Certificado de defunción” de Manuel Osuna, un conte molt entretingut i força ben desenvolupat. Potser peca de situacions forçades i de que el lector de seguida endevina com acabarà, però això no li treu que resulti entranyable. La trama gira a l’entorn d’un enterramorts que ha de complir un encàrrec a hores intempestives. Un accident al camí li canviarà la vida. “De cómo el señor alcalde acude al debate nocturno de Buddy” està escrit per Juan de Diós Garduño i és un encontre amb la mort recolzat per l’humor negre. Té bon ritme i es llegeix bé i inclou una sorpresa final però no prou significativa com per alabar la trama. Un conte força interessant és “Todo es empezar” de Pedro Escuredo on es relaten les primeres hores de feina d’un nou enterramorts. La seva senzillesa és potser la seva millor presentació. Jorge Mulero és l’autor de “La procesión de las plañideras”, un dels contes més fantàstics del recull. No m’ha convençut la trama però sí les maneres que quasi s’acosten a la vessant poètica. Si més no és curt i com deia es deixa llegir encara que no quedi massa clar el seu missatge. Comencem a parlar de contes realment bons amb “El cruce de la música” de Francisco Jesús Franco. Un notable relat narrat en segona persona, molt viu i directe. Un conte que explica el procés de segrest i posterior enterrament d’unes noies a mans d’un fanàtic. En el fons no importa el motiu macabra del ritual que persegueix el segrestador si no gaudir de la intensitat del seu monòleg. El milor relat de l’antologia ens arribà de mans de José María Tamparillas i és “Cosecha de huesos”. Un magnífic retrat de la vida rural a una Espanya profunda carregada de supersticions –totalment fundades per altra banda- i de tradicions estranyes entorn a l’enterrament de suïcides. M’ha deixat una molt bona sensació que combinat amb l’esmentada ambientació i el llenguatge acurat li atorguen una excel.lent. Pel contrari, “No somos nadie” (Laura Luna) tot i tenir un llenguatge directe i força cotundent, pateix de trama insulsa i no desperta massa interès. Quasi el mateix puc dir de “Moroaica” de Juan José Hidalgo, “Y evitar los malos pensamientos” (Manuel Mije) i “Una tumba vacía” (Juan Ángel Laguna) amb arguments que a priori convidaven a pensar en més però que queden una mica coixos. Per sort els darrers contes de Entierros retornen al bon camí. Per una banda, l’únic autor que coneixia anteriorment, Nacho Becerril, ens proposa a “Y llorarán por tí” una història angoixant sobre un enterrat en vida i la seva lluita física i piscològica per fugir de la tomba. Una història que es mereix un notable alt; i per altra banda Sergio Mars ens endinsa en la curiosa feina d’un enterramorts de poble a “Es mi trabajo”. Un tractament original a les posteriors moments després de la mort d’un vilatà. Bona també. Un volum doncs, com deia, un tan irregular – com totes les antologies per altra banda- però on s’evidencien les ganes dels recopiladors per oferir bones històries tractant el tema dels enterraments i la mort des de perspectives molt diferents. I això és un valor afegit per que els relats no esdevinguessin repetitius. Espero tenir ocasió de llegir més números de Calabazas en el trastero. Eloi Puig, 10/04/10
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||
 |
|
||||||||||||||||||||||||||||||
