CATARSI 15

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2014)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 15

Pàgines: 71

Quatre són els contes que integren aquest quinzè número de la revista Catarsi. Tres contes d’origen estranger i un d’autòcton. Tres contes de ciència-ficció i un de fantasia. Potser aquestes dades evidencien una mica el tarannà, la direcció que pren la revista. Crec que aquest núm. 15 és un paradigma del que hem trobat fins ara.

El primer relat és un conte curt de Sylvia Spruck Wrigley titulat “El front”. Una història m’atreviria a dir que antibel·licista tot i i el colpidor monòleg que se li fa a un soldat ras per què ocupi la seva posició i s prepari per morir si cal, davant un estrany cas d’invasió alienígena que sembla destruir-ho tot al seu pas. És un conte directe i sense ambigüitats que tant podria servir com a metàfora sobre qualsevol guerra actual o com avís sobre els sacrificis que cal fer per un bé major. Correcte.

“L’apocalipsi segons Sant Joan” del menut és un treball força original que combina història i viatges en el temps i que té un final digne. Però la paraula apocalipsi en mans del menut no es pot prendre mai com una broma. I realment el relat, centrat en la recerca desafortunada d’un viatger temporal que investiga per una misteriosa secta anomenada L’Ordre de les profecies, és una patacada emocional en alguns dels fets més miserables de la història de la Terra (Guerres, fam...). Però com quasi sempre en els relats del menut, el ritme el trobo descompensat de forma bastant evident. Tenim uns primers capítols introductoris on l’autor es recrea descrivint-nos de forma més pausada i elegant el que està per venir per tot seguit dedicar bona part del relat a ofegar-nos en una tempesta d’acció i inputs colpidors per mostrar-nos la barbàrie humana durant la I Guerra Mundial i també sota el intens i absurd govern de Mao a la Xina. Són aquests capítols llargs i treballats on el menut pretén fer-nos adonar de fins on és capaç l’home d’autodestruir-se. Però llavors, torna a canviar el ritme i ens ofereix un final, que si bé, està ben resolt, el trobo precipitat i faltat de l’empatia dels darrers capítols. És com si l’autor hagués esgotat l’energia en els capítols centrals i hagués escrit a correcuita la consecució del relat.

“L’ecologia del món de les fades” de David D. Levine és el relat que m’ha semblat més ben treballat literàriament (probablement la traducció de Maria Lucchetti hagi ajudat). No és ni molt menys una història original ni trencadora. És un acostament a la màgia feèrica que podem trobar en moltes cultures però està escrit amb caràcter i té un desenvolupament que et va omplint de bona literatura. M’ha atret doncs, més pel com que pel contingut de la història: Una recerca per part d’una noia d’una cura màgica per la malaltia de la seva mare. Notable.

I sí aquest darrer conte no destacava per la seva originalitat, sí que ho fa en canvi “Saturn en sol menor” d’Stephen Kotowych. Es tracta d’una història de ciència-ficció que s’allunya dels arguments clàssics per voler atorgar un punt diferent, una nota discordant, i presentar-nos un conte amb sentit de la meravella inclòs. Aquí, la lectura m’ha semblat simplement correcta, però en canvi el contingut l’he trobat d’allò més estimulant. Potser per la magnitud i senzillesa de la premissa: Un estudiant viatja a una nau en òrbita al planeta Saturn per entrevistar-se amb un reconegudíssim compositor que s’ha retirat – sembla- a aquest remot lloc de l’espai. La trobada entre els dos protagonistes podria haver estat resolta amb més interès però a poc a poc observem com l’autor es centra en el que vol mostrar a través d’aquest senzill conte: Sentiments universals expressats a través del sentit de la meravella que ens permet la ciència-ficció. Molt bé.

Una Catarsi 15 doncs, prou interessant i que val la pena llegir.

Eloi Puig,

16/08/2015