CATARSI 25

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2019)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 25

Pàgines: 50

Traductors:
Pep Burillo

Eclèctica com mai, el passat novembre ens arribava la Catarsi número 25, un fet que evidencia un cop més la dedicació desinteressada que diversos afeccionats al fantàstic realitzen per mantenir una publicació que ja podríem considerar un clàssic dins el fandom català.

Aquest número 25 m’ha deixat una sensació agredolça. No he pogut connectar massa amb alguns contes però per altra banda d’altres narracions m’han deixat molt satisfet. Me n’adono, òbviament, que les temàtiques influeixen força en les meves valoracions però també especialment aprecio que el conte m’hipnotitzi m’ancori a la lectura. Si haig de repetir la lectura de frases, o rellegir paràgrafs per entendre un missatge, la meva motivació decau en picat.

Parlem-ne una mica de tot plegat. Comencem amb “Andròmeda” d’Oriol Monclús. Un relat tendre i proper sobre la fi del món i la relació entre un avi i el seu net. Fins aquí tot correctíssim. El principi i el final m’han semblat notables. Però la part central del relat —la més extensa—, amb les reflexions de l’avi mentre camina per una ciutat suposadament morta i els seus encontres, estan narrats a un ritme massa lent pel meu gust i que m’aporta poc sentiment, si ho comparem amb el principi i final del relat. Correcte però podria haver estat més.

“Somnis d’angoixa” d’Octavi Franch és un relat de fantasia sobrenatural. Un dimoni fent el seu ofici i una noia que arrisca sovint la seva vida per buscar quelcom que ha perdut: Son pare, la seva tranquil·litat interior... no he connectat massa amb la trama. M’agrada que l’autor separi els personatges i creï un vincle final entre ells però no m’ha atrapat massa

El cas de “Monoteista” de Ricard Millàs és paradigmàtic: No l’he entès. El relat és molt metafòric (o això em sembla) i tracta una escena al voltant d’un ritual que descriu un sacrifici. El cert és que no he pogut connectar-hi. Potser és més cosa meva i no de l’autor però no és l’estil de conte que cerco o amb el qual gaudeixo.

En menut continua apostant pels títols llargs pels seus contes — cosa que particularment desaprovo, tot sigui dit—. En aquest cas  ens proposa “Les cròniques d’abans de la història. Volum I A l’origen de la vida”. Bé, deixant de banda el títol haig de dir que tenim davant nostre un relat amb un enfocament original (microscòpic) per narrar-nos una història èpica protagonitzada per cèl·lules. Molt interessant aquesta barreja de ciència amb un conte fantàstic per la manera amb que es desenvolupa, doncs l’autor antropomorfitza els protagonistes microscòpics per poder explicar una faula que d’altra manera seria impensable de narrar. Curiós i molt instructiu.

Potser el conte amb un argument més clàssic ens el porta Antoni Herrero amb “El verí de la sang” però a la vegada per mi ha estat el relat — amb el permís de Mike Resnick— més ben escrit i amb el que m’he sentit més còmode: Narració fluïda i ben treballada i una premissa que és una incògnita però que manté un interès constant. Un conte breu però ben acabat sobre un personatge que es dedica a segrestar i a torturar a persones solitàries per assolir una fita misteriosa.

“Principis i finals” d’Edgar Cotes és un relat que ha passat a la fase final dels premis Ictineu d’enguany. Es tracta d’un contes de caire catastrofista ple de missatges impactants i més que interessants que combinen l’ambientació catastrofista de l’últim home viu sobre la Terra amb la intel·ligència artificial que la governa.

“És gràcies a totes dues,, amor i mort, que s’adona del que significa ser humà. I adverteix que aquelles màquines, aquells androides ni moren ni tampoc s’enamoren. I llavors entén, que la perfecció, la utopia no és humana.”

El conte reflexiona sobre la naturalesa humana a través d’una posada en escena simple i atrevida on les IA’s prenen les regnes de la civilització.

Per tancar la revista, trobem una altra gran conte —també finalista als Ictineu d’enguany—del malaguanyat Mike Resncik que amb la seva sensibilitat habitual ens ofereix “El darrer gos”, una tendra història d'ambientació post- apocalíptica on el protagonista és un gos que cerca sobreviure desesperadament. M'ha recordat al altres contes similars on l’enfocament està dirigit al millor amic de l’home. Sense anar més lluny, com un dels grans clàssics de César Mallorquí: “El rebaño”. Com és habitual, Mike Resnick, compleix amb les expectatives.

Voldria destacar també les il·lustracions de Dani Ramos i Carlos Acedo — sense desmerèixer les altres— però que m’han agradat especialment.

Eloi Puig
18/09/2020