CATARSI 3
(2010)

Diversos autors

Editorial:
Catarsi editors
(2010)

Col.lecció:
---

Núm: 3

Pàgines: 74

Orgullós seria un adjectiu prou adient per definir la meva sensació per aquest tercer número de la revista Catarsi. Com tots sabeu formo part del jurat que sel.lecciona els contes per a cada revista i si bé en les dues primeres revistes creia sincerament que algun conte trontollava i que jo no hagués afegit, en aquets cas, la meva opinió –tot lo objectiva que pugui ser- és que el Catarsi 3 és la milor de les tres revistes que s’han publicat fins ara. A més també és al número amb més originals escrits en llengua estrangera: concretament, dels cinc relats publicats, quatre provenen d’Amèrica (EUA, Argentina i Canadà) mentre que el darrer i l’assaig són de Catalunya.

Bona part de la culpa la té l’excel·lent conte que obre la revista i que dóna lloc a la no menys magnífica portada, gentilesa de Juan Miguel Aguilera. Es tracta d’”Ànimes bessones” de Mike Resnisk i Lezli Robyn, un conte de primeríssim ordre escrit a mitges per un mestre de la narració curta de ciència-ficció i una autora australiana. Resnick porta a les espatlles ni més ni menys que 5 Premis Hugo guanyats pels seus contes. Particularment el coneixia gràcies a l’aparició de dues obres seves a la revista Gigamesh 42, on voldria estacar un d’aquells contes que es mereixn un 10: “He tocado el cielo”. Però es que si aquest conte es mereix la nota màxima, “Ànimes bessones” no es queda enrera i esdevé pràcticament perfecte.

Es ben cert que comparar relats d’autors professionals amb d’altres que intenten introduir-se dins d’aquest difícil món és una mica desigual, pero creiem que la vocació principal de la revista Catarsi és oferir el bo i millor de la ciència-ficció autòctona i foràna en català i davant la possibilitat de publicar un conte d’aquesta magnitut – inèdit a l’estat espanyol- no podíem pas refusar-ho.

“Ànimes bessones” ens parla d’un tema clàssic: la relació entre l’home i la màquina, la interacció entre dos mons que tenen dues maneres de veure les coses, sota l’efecte dels sentiments un i sota la programació establerta els altres. Però Resnick ens ofereix una obra sensible, molt en la seva línia de cercar situacions delicades i moments d’inspiració on una paraula pot modificar un comportament, on una situació dramàtica pot desembocar a moments d’esclat d’alegria. Els diàlegs, perfectament treballats són un dels punts forts del relat, és allí on un robot encarregat de reparar als seus congèneres es va adonant, a força de parlar amb un vigilant nocturn tancat dins el seu món de misèria i alcohol, del que significa l’amistat.

M’agradaria destacar especialment la traducció realitzada per en Pep Burillo. Una feina que ajuda encara més a que el relat de Resnick sigui impecable.

Continuem. “Lladre de temps” és un d’aquells relats que criden l’atenció per l’arriscat del seu tractament. Escrit en primera persona i sovint amb expressions col·loquials té un argument que em recorda a aquella magnífica pel.lícula que es Días extraños. També allí, la realitat virtual i la gravació de records eren el pa de cada dia. En aquest relat, Steve Stanton ens porta a descobrir la feina diària d’un lladre de temps, un personatge que s’encarrega de cercar moments únics per capturar-los i vendre’ls en format multimedia. Així tothom pot experimentar sensacions alienes còmodament des de casa. Com és lògic però, la humanitat demana cada cop situacions més estranyes. Un bon conte amb un digne final.

Xavier V. Inglada ens presenta l’assaig “Ús social de les distopies” on a part de deixar-nos ben clara la diferència entre distopies i antiutopies, fa un repàs a algunes distopies clàssiques i com van rebre la influència directa dels temps del moment. Una bona aproximació en clau d’article assaigístic doncs a un dels subgèneres més reconeguts de la ciència-ficció.

Probablement, al començar a llegir “Eugene” un es pregunta si l’autor és un simple afeccionat sense massa estil, doncs els diàlegs resulten estranys i els pensaments del protagonista també. En certa manera, aquestes primeres pàgines i salvant molt les distànies recorda a l’obra metsra que és Flors per l’Algernon. Però poc a poc a poc, la lectura d’aquest conte de Jacob Sager va calant dins la ment del lector i acaba resultant una proposta entranyable ideal pels que cerquin finals feliços. La trama gira al voltant dels dia a dia d’una parella de polícies bastant especial.  Una vegada més la ciència-ficció ens acosta a imaginar-nos futurs on la manipulació genètica està portada més enllà de la nostra imaginació. Un gran relat.

“El factor Samsa” de l’argentí Juan Manuel Valitutti és un d’aquells contes que podem classificar com a subtils. L’argument es basa en una invasió extraterreste que està a punt de destruir la humanitat però la subtilesa de la conversa i de la darrera trobada entre un humà i un alienígena ens aporten elements quasi metaliteraris. No tothom captarà el missatge de Valitutti, l’essència antibèl.lica del relat, potser per que tot plegat és massa kafkià; el cert és peròque rera la senzillesa del plantejament s’amaga un missatge pacifista que sembla serveixi per a qualsevol raça (intel·ligent?) de l’univers.

Finalment tenim el relat “La poma de l’Edèn” del menut. Un autor que ja repeteix al Catarsi doncs ja va publicar al primer número de la revista i que fa poc va guanyar en la categoria de relat en català del II Premi Ovelles elèctriques amb un dels seus millors contes. Sembla doncs que el menut es va obrint pas poc a poc i que les seves idees va guanyant terreny entre els lectots. Seguint amb aquesta línia però jo sóc més crític: El menut és un autor de grans idees – com ho evidencia aquesta alegoria de com es crea una religió a partir de símbols i de metàfores del passat- que normalment comença els relats de forma relaxada, aportant el bo i millor de sí mateix però que acaba sempre amb un batibull d’acció desenfrenada que contrasta amb la primera part del relat. Dit i fet, aquest és un altre exemple. “La poma de l’Edèn” té fusta per ser una molt bona història, però la precipitació i el canvi de ritme (i també de narrador!!!) al la meitat de la narració desajusta al lector que no acaba de veure clar el que està passant. Les darreres línies ajuden a entendre el missatge que ens volia proporcionar l’autor però repeteixo: Els plantejaments són brillants, manca una mica de resolució i de contenció en el nervi.

Una gran sel·lecció de relats doncs, la qual animo a llegir, tan per decobrir a escriptors consagrats com als nous talents de casa nostra. Endavant Catarsi!