|
Probablement Úrsula K. Le Guin sigui un dels màxims exponents de la ciència-ficció més humanista, la que especula més en la recerca interior que en l’exterior, la que profunditza en la sociologia, les relacions personals i el medi que ens envolta, el tipus de ciència on aquests atributs pesen més que les especulacions científiques o els fenòmens estelars.
Trobem en aquest especial de Gigamesh una sèrie de reflexions en forma d’assaig sobre alguns aspectes d’aquesta visió humanista de l’autora. Una feina ben feta per Gigamesh però que em deixa amb la sensació que alguns dels assaigs, precisament els escrits per l’autora, són un pèl massa vagues, poc concrets per ser inclosos en aquest recull, doncs és la seva obra el que després de tot ens interessa i aquests no sempre recullen aquest aspecte. En són exemples dos ponències de la mateixa Le Guin: “Una visión no euclidiana de California como un lugar frío para vivir” i “Género: Una palabra que sólo satisface a los vagos”. Dues visions de l’autora que no s’acaben d’ajustar al que potser un buscava. Un altre punt que com a mínim sorprèn és que dedicant un especial a aquesta autora no s’hagi pogut incloure algun relat de manera que el volum passa a ser un monogràfic un tant hard sobre Le Guin.
El niño y la sombra
Aquest magnífic assaig d’Úrsula K. Le Guin, escrit ara fa més de 30 anys, reflexa la dualitat de la consciència, del “Jo” tant en la nostra vessant més espiritual com en la nostra vida més quotidiana. L’autora utilitza un conte de fades d’Anderson com a mitjà vehicular per donar-nos la seva opinió sobre la dualitat entre ombra-llum, claror-foscor o el bé i mal. No és un assaig gratuït, la mateixa autora fa reflectir amb força encert aquesta dualitat que tots tenim dins nostre i que és part indiscutible de la nostra personalitat, en les aventures de Ged a Un Mag de Terramar i els llibres posteriors.
Una bona dosis de reflexió sobre el paper de la fantasia com a mitjà per explicar-nos aquest equilibri natural (yin-yang) entre el bé i el mal dels que en som portadors. Els exemples de la literatura fantàstica que exposa l’autora no poden ser més clarificadors. En bona part el treball argumenta a favor de la fantasia i el paper que juga amb nosaltres –i els nostres fills- amb temes com la moralitat i la imaginació. Un assaig que degustat amb certa tranquil·litat ens pot obrir la ment a qüestions a les que fins ara els hi barràvem el pas.
Una lectura política de La mano izquierda de la oscuridad
Que una novel.la com La mà esquerra de la foscor està influenciada pels moviments socials i polítics de finals del anys seixanta és una deducció lògica i gens estranya. Un assaig doncs que reflectís aquesta unió entre la realitat d’aquells anys i l’especulació sexual i també antropològica que trobem a la novel.la seria una encert. Però a mi no m’ha agradat. L’article té unes primeres pàgines feixugues i quan es comença a centrar en analitzar la novel.la aquest no acaba d’arrencar. En definitiva, un text una mica ensopit pel meu gust.
Elementos dickianos en La Rueda Celeste
Gerardo Acosta ens ofereix una bona aproximació a la novel.la La Rueda Celeste d’Úrsula K. Le Guin. Una obra clarament influenciada per la relació d’amistat que va tenir amb Phillip K. Dick a començaments dels anys setanta. Acosta analitza alguns dels elements claus de la novel.la de Le Guin comparant-los amb algunes obres de Dick de la mateixa època i temàtica. Així, podem veure com algunes novel.les molt conegudes del visionari Dick que tracten també dels canvis i distorsions de la realitat com és el cas d’Ubik, probablement van ser en el punt de mira de Le Guin a l’hora de crear La Rueda Celeste – una novel.la que gràcies al treball d’ Acosta he conegut, tot s’ha de dir-. És curiós comprovar com el mateix Dick estava força interessat en l’obra de Le Guin i viceversa. En definitiva, un lloable assaig al voltant d’aquesta novel.la i de la figura de Dick en la vida de l’autora.
Una visión no euclidiana de California como un lugar frío para vivir.
És interessant veure la vena antropològica i filosòfica de l’autora doncs podem prendre moltes de les seves creences i pensaments com a eixos definidors de bona part de la seva obra. I en un assaig com aquest aquests eixos són més clars que mai. Però no deixo de preguntar-me què hi fa un assaig antropològic en una revista dedicada a la literatura fantàstica. Sí, ja se que estem davant d’un monogràfic de Úrsula K. Le Guin i que com deia abans, buscant en la seva visió més mística i filosòfica de la vida podem entendre millor algunes de les seves obres més conegudes com és el cas deLa mà esquerra de la foscor o Los desposeídos però tot plegat em dóna la sensació que s’ha inclòs aquest assaig per omplir el volum, doncs o som uns fans del pensament d’aquesta senyora o el text ens pot deixar una mica freds sempre que esperem una dissertació afí a la literatura fantàstica. En el cas que ens vulguem plantejar fites més filosòfiques probablement l’assaig ens resulti més atractiu.
En fi, la nostra homenatjada ens proposa una reflexió que parteix d’exemples concrets de la conquesta americana i els genocidis indis per part dels europeus per acabar incloent el desmesurat ritme tecnològic actual –l’article és de 1982-. La fita de tot plegat seria arribar a un equilibri tant amb un mateix com amb el món exterior. Si aconseguim aquest objectiu ens haurem acostat a la utopia. Un article que cal llegir amb cura i paciència però que insisteixo pot tenir un pobre interès pels que no busquin aquesta classe de referències en aquesta revista.
Por la revolución permanente: El anarquismo en Los Desposeídos
Los Desposeídos es una de les novel.les d’Úrsula K. Le Guin més venerades. Per desgràcia encara no la tinc a la biblioteca però després de llegir l’anàlisi que fa Alberto García-Teresa no en tinc cap dubte que caurà tard o d’hora. L’anarquisme com a sistema sociopolític és la base de l’enfrontament cultural i com deia polític que ens presenta l’autora a Los Desposeídos. García-Teresa ens descriu els peròs i els contres que la prosa de Le Guin aporta per descriure la societat utòpica anarquista o la capitalista del seu planeta germà. És una anàlisi clara i ben estructurada, amb referències pròpies incloses i centrant-se sempre amb les idees que l’autora ens volia transmetre. Un bon exemple de com engrescar als lectors que com jo encara no hem adquirit cap exemplar d’aquesta novel•la.
Dos trilogías y un misterio: Especulaciones sobre las historias de Terramar
Margaret Mahy ens ofereix una defensa aferrissada de les dues trilogies d’Úrsula K. Le Guin ambientades a l’univers de Terramar. Argumenta que tot i les crítiques que hi hagut sobre la segona trilogia, aquesta té una estructura i un estil molt més adult i que per tant probablement trenqui les expectatives dels fans que van gaudir de la primera trilogia, potser més ambientada a un públic juvenil. Jo, en tot cas, no en sóc un doncs només he llegit el primer volum i tot hi trobar elements originals i una magnífica prosa, alguna cosa no em devia agradar prou com per no interessar-me per continuar amb la saga. Es clar que probablement algun dia ho faci. En tot cas, tenim un article que argumenta sobre les diferències substancials de les dues trilogies de Terramar. Interessant però sense massa profunditat.
Género: Una palabra que sólo satisface a los vagos
Trobem aquí una reflexió que va fer l’autora fa pocs anys entorn al concepte del gènere literari i al paper a que han estat relegats els gèneres fantàstics. La igualtat de gèneres i els perjudicis de certs crítics mitjançant judicis de valors buits de continguts són la base de l’assaig que ens ocupa. Le Guin parteix una llança en favor de la diversitat de gèneres i de llur classificació, encara que reconeix l’increment barreja de conceptes que s’instauren actualment entre aquests i que fan que la inclusió d’un llibre en un gènere o un altre sigui més difícil.
Com a conclusió, la Gigamesh 44 ens ofereix alguns assaigs que ens han acostat a les obres més reconegudes de l’autora que és el mínim que es podria esperar d’un volum dedicat a un escriptor, barrejat amb altres treballs realitzats per l’autora, algun dels quals no m’acaba de quadrar en aquest monogràfic però que ens permet conèixer millor la seva opinió respecte a certes temàtiques com la filosofia, la literatura o a l’antropologia, tres grans pilars en l’obra de Le Guin.
Eloi Puig, 14/02/08
|
