Les males
herbes 1
(2009)

Diversos autors

Editorial:
Les males herbes
(2009)

Col.lecció:
Les males herbes

Núm: 1

Pàgines: 38

L’aparició al desembre passat de la revista Les males herbes va ser una gran notícia pels afeccionats als gèneres fantàstics catalanoparlants. El fet que en un mateix any es publiquessin dues noves revistes de gènere en català auspicia que les coses s’estan movent i que potser a la llarga assolirem la normalitat cultural i lingüística que tots desitgem, també en l’àmbit del fantàstic. Així doncs a la ja coneguda Catarsi, hem de sumar a partir d’ara la revista Les males herbes.

Aquesta publicació neix amb l’afany d’acostar el terror, la ciència-ficció i al fantàstic en català, en un principi però, deixant de banda la fantasia més de caire èpic i centrant-se en els altres subgèneres. Com a fet diferencial cal dir que cada número estarà dibuixat per un sol il.lustrador – en aquest cas Joan Sanz-, el qual impregnarà el seu estil en les pàgines de tota la revista. La maquetació i la presentació són molt atractives; els relats i articles impresos a doble columna, les il·lustracions a tota pàgina, tot plegat dóna un aire d’amplitud que convida a llegir. La mateixa portada també és molt vistosa i ben aconseguida.

Però el contingut no està a l’alçada de les espectatives. Per una banda tenim sis relats que abarquen els tres subgèneres principals del fantàstic i un article sobre el vampirisme a Europa i particularment a Catalunya. Aquest últim resulta interessant i acaba per convertir-se amb la millor aportació de la revista en aquest número original. Escrit per Laia Cardona, l’article  “Rastres vampírics” ens obra les portes a les influències – de tots conegudes- del vampirisme de l’Europa Oriental, aportant algunes teories pròpies de perquè es desenvolupà més en aquella zona que a l’Europa Occidental. I també el fet d’aproximar el vampirisme a les llegendes o fets més o menys documentats de casos a Catalunya encara provoca un interès major.  Està clar que l’article hagués pogut ser més profund però crec que com a acostament és més que encertat.

Els relats d’aquest número 1 no són especialment colpidors. El primer d’ells, “Els perills de la filantropia” de Ramon Mas, és possiblement el millor. Ens narra els efectes de la superpoblació mundial causada per l’erradicació de les malalties. Potser té un estil massa homogèni doncs li manca una mica d’emoció al text ja que el personatge principal no aconsengueix transmetre aquesta emoció o acostar-nos a sentir el perill què pot comportar la superpoblació del planeta. Però el relat està narrat amb elegància i en alguns moments en un to entre nostàlgic i fatídic. Correcte.

Seguidament trobem una primera part d’un relat – o novel·la curta- anomenat “L’esbudellador de la ribera” (Eduard Mas de Xaxars) que sembla perseguir la pista d’una sèrie d’assassinats comesos anys enrere a Barcelona: No m’és possible valorar-lo sense haver-lo llegit completament. En un principi apuntar, però, que està ben narrat però que li manca certa “substància”… vaja que l’autor s’està prenent el seu temps per detallar els fets. Això no és negatiu per si sol si tinguéssim l’obra completa, però per quan llegim la segona part, probablement ens haguem oblidat de fets crucials d’aquest primer text. És el problema de publicar obres per parts.

Jordi Xomelles ens presenta “Coses de l’ofici”, un relat fantàstic amb una premissa curiosa i atraient: el fet que un home s’adona que està deixant de comptar per la resta de la gent, com si desapareixés subtil i progressivament. Però la trama tampoc aporta un final massa digne i deixa les coses tal qual estaven al començar.

“CNC” de Marc Montanyés hauria de ser per veu pròpia el millor conte del recull però les bones intencions inicials es queden en poca cosa al final. Per començar la història explicada de forma caòtica mitjançant la informació que ofereix una mena de caixa negra mental (la CNC) és una bona pensada, però el fet de no separar en el text l’acció del passat en primera persona i la del present – en tercera persona- provoca confusió al lector. I que un lector s’estigui preguntant “què m’estan dient?” no és bo. Deixant de banda la barreja d’escenaris i situacions, el fet és que l’ambientació està ben aconseguida però la trama acaba resultant massa senzilla i sense cap finalitat. Tinc la sensació que l’autor volia aplicar el concepte de la CNC però no tenia cap bona història on desenvolupar-la.

Una altra història que no m’ha enganxat és “la cicatriu” d’Onofre Bertrana. Té un punt de sortida impactant: Un home descobreix una llarga cicatriu a la cama quan es desperta un matí. Però l’explicació del misteri i el desenvolupament posterior del conte per altres bandes més properes al tema sobrenatural o psicològic, no m’acaben de fer el pes.

Finalment, un dels contes més fluixos: “Els marcians” de Pere Grament. Un relat que vol jugar amb la subtilesa sobre la possibilitat que alienígenes convisquin ente nosaltres sense ser reconeguts. Tot això ambientat en els coneguts encontres a la muntanya de Montserrat per guaitar la possible aparició de naus extraterrestres. El final, ambigu, tampoc ajuda a crear una opinió més favorable pel conte.

En definitiva, Les males herbes té fusta per ser una nova revista a tenir en compte. Les ganes dels seus editors són evidents. Potser – segons la meva modesta opinió- caldria fer un triatge de relats més dur de cara al segon número però per la resta crec que serà una bona iniciativa. Esperem que aquest camí obert al 2009 per Catarsi i Les males herbes tingui continuïtat en altres propostes editorials similars.

Eloi Puig, 22/03/10