MIASMA 9
(2008)

Diversos autors

Editorial:
Edicions Miasma
(2008)

Col.lecció:
Miasma

Núm: 09

Pàgines: 75

El novè número de Miasma en castellà destaca sobretot per una excel·lent portada – probablement la millor fins ara del fanzine- i amaga una sèrie de contes que tenen en comú la seva regularitat però dels quals no n’hi ha cap que sobresurti especialment.

Integrado –guanyador del 1r Premi del Círculo de Escritores Errantes- és un curiós relat a cavall entre la fantasia més surrealista i el ciberpunk. Escrit en una insistent segona persona, planteja el terror de no poder moure’s de la cadira fins on minuts abans estaves treballant davant l’ordinador. Interessant.

El soñador de sueños huidizos és un conte fantàstic entorn a un pintor que ha perdut la creativitat. Curt i molt ben narrat, buscant sempre les paraules precises, els adjectius adequats. El final és poc definit però potser a l’autor ja li interessava no explicar els perquès i en canvi deixar que el lector s’endugués una sensació més poètica.

Pel que fa a Diva, també posseeix un argument curiós que ens presenta una festa rave per pijos, artistes i gent amb talent – o millor dit que ha tingut talent- i d’on s’espera que passi quelcom d’extraordinari. La prosa no m’acaba de convèncer, amb flaskbacks que proporcionen poca informació i diàlegs poc inspirats. En tot cas queda com una proposta original però mal resolta – La finalitat de tot plegat és lloable però el conte no està massa ben desenvolupat i els ingredients fantàstics poc explicats-.

Arsahuaya en canvi és un conte de caire fantàstic rodó en els seus plantejaments: L’Ús d’una nova droga natural i els seus efectes en les persones. Potser no posseeix cap estil que cridi especialment l’atenció ni un argument massa meritori però és curt, concís i no ens deixa amb aires pensatius. Correcte.

Un altre relat de temàtica fantàstica és Agujeros, un conte que utilitza la fantasia sobrenatural com a mitjà per explicar certs assassinats molt sanguinaris que investiga un inspector. Potser li manca una mica de dosi de terror en una idea que donaria per una conte més llarg o potser una novel.la curta. Té idees interessants.

A vegades les aparences enganyen. El escultor, el que sembla l’enèsima història de pactes amb el diable poc a poc es converteix en una història diferent i original a la seva manera. Però el conte comença malament: Brusc, mancat d’estil i a sobre amb poques expectatives. Com deia, a mesura que continuem llegint la idea que ens proposa l’autor va prenent forma – mai més ben dit, si parlem d’escultures- i acaba tenint un final més que digne, però haig de dir que l’estil no millora: Frases curtes, diàlegs poc treballats i sobretot la manca d’una atmosfera o d’un ambient que ens faci estar atents a la lectura l’acaben llastrant tot i posseir un final correcte.

A Video, una snuff movie és l’element al voltant del qual l’autor ens narra una història que podríem ubicar entre Hellraiser i Tesis. Poca cosa més, molt descriptiva però sense un estil que cridi l’atenció.

Solitaria  és una original història que més que de gènere de terror podríem definir-la com d’angoixa on se’ns explica les sensacions que pateix un noi a l’expulsar del seu cos una solitaria (tènia). Ben narrat excepte pels diàlegs, repetitius i poc treballats. Té un final més que digne. Animaria a l’autor a desenvolupar una mica més la història per aconseguir un conte una mica més llarg. Podria arribar a ser un relat molt original.

Un dels millors textos pel que fa a l’estil és sense dubte Criacuervos. M’ha agradat la prosa que utilitza l’autor. El conte en sí no presenta massa elements de terror però està suficientment acabat – el petit problema és que el títol pot donar pistes de l’argument que amaga el text-. Un fill rememora el passat mentre intenta treure al seu pare de la presó.

Sempre hi ha d’haver un d’aquells contes que et deixen esmaperdut i que no saps com tractar i no t’atreveixes a dir si l’has entès o no. En aquest cas em refereixo a Secreciones y números, probablement el conte més peculiar del recull, escrit en un estil directe, sense floritures. Però l’argument no m’ha enganxat, ni les històries de les secrecions, ni els fantasmes venjatius del final, no li he trobat ni cap ni peus. Potser no he obert prou la ment però no li veig l’objectiu en aquest conte.

Tritanatología és potser el relat més original del present recull, una història que té intencions que apunten alt però que no acaba de resoldre’s. Ens trobem amb una història sobre la mort on es barregen realitats paral.leles en diferents moments de la vida – o de la mort- de cert personatge: Als 14 anys, a l’edat madura i la vellesa extrema. Com deia és una conte que conté molt bones idees, a més escrit amb diferents estils depenent de l’època tractada : Amb certa cursileria als 14 anys, amb una ironia galopant més tard i amb una calma i serenitat que contrasta amb l’humor negre de la situació ja a la vellesa; però crec que l’autor no ha acabat de definir-lo prou bé –el tema diguem-ne sobrenatural o religiós, contrasta massa amb la interessant línia de ciència-ficció que havia agafat al començament- i hi ha diversos aspectes que no queden prou clars, manca una major expressió i definició del relat. És una llàstima, però des d’aquí convido a l’autor a desenvolupar la història, més pàgines, més profunditat i sobretot més claredat a l’hora l’exposar-la la podrien convertir en un conte (o qui sap si novel.la curta) boníssim.