Així Ged, és només un noi, a qui l’orgull perd i que després haurà de salvar la humanitat de si mateix, del mal i el dolor que ell mateix pot causar.

Tarm al segon llibre és una nena a qui la cultura, la tradició i la seva societat la mantenen en servitud i que malgrat intentar sortir d’aquest esclavatge no coneix res més.

IArren, és també, en el tercer llibre, un nen que creu saber-ho tot perquè ha nascut amb la flor al cul, i de sobte s’adona que està buit. Curiosament Arren és el noi que per  educació i posició social hauria de ser el més segur en si mateix i és alhora el més dèbil. El camí, el quest propi, però que ni ell mateix no coneix l’han de conformar com l’home que ha de dirigir Terramar, però el propi noi no ho sap. El camí és una formació. El quest es converteix en una escola de la maduresa i de la responsabilitat.  A el quart llibre, Tehanu es una nena marginada, i temorosa de si mateixa, i el seu poder i de la por que li tenen la resta. I el quart llibre Dracvolador, és una altra nena que com Tehanu ha de descobrir en el seu procés de maduració personal, el poder que té i el lloc en una societat que no la permet madurar.

Tots són nens que han de lluitar per construir-se a si mateixos, mentre construeixen un futur per la seva societat. Tots tres són només nens que han de fer un quest, unes mans dèbils, sense saviesa i sense destresa sobre els que el destí ha deixat  el futur del seu món.

Però el que és important en els personatges d’Ursula Le Guin que al contrari que la majoria de novel·les fantàstiques, no és el destí qui defineix el seu camí si no la seva lliure recerca de la llibertat, la seva capacitat individual i col·lectiva de mirar endavant. Si a la majoria de novel·les fantàstiques, com a  la literatura medieval, el destí marca el camí dels herois, els protagonistes d’Ursula Le Guin, seguint tradicions d’orient llunyà basades més en l’equilibri i dualitat del món, només posen en marxa les eines perquè cadascú es busqui el seu propi  camí.  El destí pot estar marcat però hom té capacitat d’escollir.

Això és el que no pot fer per exemple Aragorn a El Senyor dels anells el qual ha nascut i els seus avis i pares ja van néixer per acomplir la seva missió. En canvi Ged, Arha, Tehanu, Dracvolador o Arren poden escollir per bé o per mal, però és la seva decisió i aquesta decisió té conseqüències envers els altres, i un

pot tenir en compte aquestes conseqüències, però cadascú ha de decidir per si mateix, tothom és lliure d’escollir, i ningú té el poder d’escollir per un altre.

Úrsula Le Guin crea una cosmologia,  una societat, una cultura, una llengua, que com a conjunt és nova i creativa, però que està basada en les tradicions culturals, i els mites de la humanitat des que l’home té record de que és home.  Le Guin crea una societat unitària, amb una llei comuna i una llengua comuna, i fins i tot un rei comú, encara que cada illa, cada terra té la seva llengua, el seu  sistema polític i les  seves particularitats culturals. Hi ha una runa de lligam entre tot Terramar, un anell màgic que permet la pau i l’equilibri entre totes les terres i societats de Terramar. Els homes poden trencar aquesta runa, llavors  apareix la diferència i el desequilibri, la guerra i la fam, l’odi i l’enveja.

Com a moltes societats africanes, Le Guin separa el poder de la saviesa i un i altre es complementen i s’equilibren però no s’ajunten. Això parteix de societats de tall anàrquic africanes que consisteix a no unir el poder i la saviesa per evitar les dictadures en mans de pocs: per exemple com en el sistema polític de democràcia anàrquica dels masais, on la casta dels guerrers i dels savis  estan separades i una aconsella l’altra però cap té el poder de decisió únic.

Le Guin ens mostra una societat unida per una llei comuna, on els reis i prínceps detecten el poder i els fetillers la saviesa, i s’aconsellen i equilibren però no detecten el poder absolut de la decisió única evitant així els totalitarismes.

EL PODER DEL NOM

La màgia, el poder, l’essència de l’ésser humà està en la paraula. La capacitat de conèixer, de donar nom, de saber l’essència de l’altre és el que dóna poder, el que permet dominar a l’altre, el que permet fer màgia. De fet el creador és el primer a donar nom a totes les coses, el món es creà en ser nominat.

Des de sempre les societats humanes s’han caracteritzat per la seva capacitat de donar nom, de nomenar les coses, la paraula, la llengua és la nostra essència, i Ursula Le Guin usa aquesta característica per confeccionar un món màgic de poder i domini sobre la natura, que alhora és la pròpia natura en existir la que ens proporciona.

El nom vertader de totes les coses, defineix la seva essència i això és el que dóna capacitat de poder. La màgia consisteix a conèixer el nom de les coses vertader per poder dominar la seva essència i poder canviar-la o destruir-la. Totes les coses tenen nom, fins i tot els no nominats com l’ombra que persegueix al protagonista, però no tothom coneix el nom vertader de les coses, i les persones amaguen el seu nom a tothom menys a familiars i persones de confiança, doncs el vertader nom atorga poder sobre aquell qui te’l dóna.

Per això el protagonista d’Ursula Le Guin perd tots els seus poders quan l’ombra, a la qual persegueix, aconsegueix anomenar-los. L’ombra sap el nom vertader del petit mag, coneix la seva essència i com a tal el pot dominar. I la segona novel·la són els poders innominats, els sense nom i la seva servent, la que no té nom, són els que oposen el seu poder obscur al fetiller dels noms.

Les persones tenen un nom d’ús pel qual et nomena tothom i el nom vertader, amagat, protegit. I aquesta pròpia màgia del nom veritable és el que defineix el quest de la novel·la, perquè si bé ens sembla que el quest consisteix inicialment a trobar i lluitar contra els poders obscurs, al final ens adonem que  és la recerca de la veritat primigènia de l’ésser humà i que aquesta recerca al final comença per un mateix en cada una de les novel·les, en cada un dels  protagonistes. De fet Ged, el protagonista del primer llibre, venç l’ombra quan la nomena, i la nomena amb el seu propi nom, perquè és part de la seva pròpia essència.

Fixem-nos que Ursula Le Guin de fet aprofita tradicions i mites de diferents societats per definir el seu món màgic a través de la paraula. Les societats orientals com Xina o Japó, porten el cognom en primer lloc, i el nom en segon, que només usen en el cercle familiar, doncs és el nom que defineix la seva essència, passió, llum, vent, dolor, alegria, comprensió.

En les societats persa o àrab cada nom té un significat, molts cops lligats a la natura o a l’essència de l’home, llum, vent, bellesa, i el nom va lligat a la teva personalitat. El cristianisme per exemple castiga als nens morts innominats.

En totes les societats, com en la societat d’Úrsula Le Guin, el moment de donar el nom és crucial, hi ha ritus de pas que et permeten assolir el teu nom, pensem sinó en el bateig. Així mateix els nens de Terramar han de passar per un ritus, travessant un riu, per rebre el seu nom vertader. El nom vertader no el reben en néixer doncs llavors no coneixes l’essència encara del nou nat, i és algú especial, capaç de veure dins teu, qui t’ha d’anomenar, qui t’ha de definir. Aquesta era la facultat dels padrins en les tradicions medievals.

Però hi ha un altre punt important, que és la llengua, perquè tota la màgia que ens mostra Le Guin és basa en el veritable nom, en la paraula, i per tant en la llengua, la veritable llengua, que defineix cada un dels aspectes del món.

En realitat Úrsula Le Guin fa una creació monoteista on un sol creador, el primer, Sengoy, donà nom a totes les coses, però en canvi la barreja amb les idees taoistes de l’equilibri entre el bé i el mal. La màgia del poder dels homes està en recordar, descobrir aquell primer llenguatge creador. Quan Sengoy anomenà les coses, aquestes aparegueren, aquestes es nomenaren.

És un déu creador però no imposa un sistema religiós que calgui seguir. És clarament una societat amb lliure capacitat de decisió perquè ningú ni el que ho va crear tot  pot dir el que has de fer:

 “ —¿Però com pot perillar  l’equilibri del Tot a causa dels actes d’un sol home, de la vida d’un sol home? Segurament no es possible, no seria permès...—el noi s’aturà.
—¿Qui permet? ¿Qui prohibeix?
—No ho sé
—Jo tampoc”

Però en el món de Le Guin no tot té nom actualment, perquè molts dels noms veritables han estat oblidats i la feina d’un fetiller és retrobar aquests noms. Le Guin ens mostra un tipus de creació taoista allunyada de religions monoteistes on tota la gràcia creadora es concedeix a un poder  absolut. Aquí no hi ha poders absoluts, només hi ha una primera runa que va nomenar i una última runa que algun dia serà d’acabament. No hi ha déus que imposin la seva voluntat, només una creació que esdevé de la pròpia natura i que algun dia finirà.

LES DONES

IAquí és on el poder neix de l’exclusivitat, del classisme, doncs no tothom coneix la llengua vertadera, no tothom és capaç de nomenar: hi ha fetillers i mags que coneixen la llengua antiga, la llengua vertadera, i hi ha bruixes que estan un graó per sota que són capaces de realitzar petits encanteris. Fixem-nos que les dones en l’assoliment del poder estan un pas per sota i que a l’escola de fetilleria només assisteixen homes, encara que en altres terres les dones també tenen accés a la màgia, en aquesta cosmogonia acostumen a ser dolentes, encara que en el tercer llibre Akran, la faedora dels tints de seda, és una dona bona i honorable que ha treballat en la fetilleria per el seu artesanat. Però Dracvolador quan intenta entrar a aprendre l’art de la màgia a l’escola de fetilleria és refusada total i clarament i d’una forma masclista i xenòfoba per la majoria de fetillers.

Aquesta visió social no té a veure amb l’autora, destacada defensora dels moviments feministes i de la defensa dels col·lectius homosexuals i bisexuals, que tenen sovint un paper important en les seves obres, sinó que de nou són un reflex de les tradicions culturals en què la fantasia basa la creació dels seus móns.

En la seva saga de ciència ficció Ekumen Le Guin reflexiona sobre la dualitat sexual de la humanitat, i de com la llibertat de pensament porta a la seva evolució cultural i a la lliure elecció d’una sexualitat escollida i madura bisexual o homosexual fora de tabús i complexos, quan l’antropologia i la sociologia ens mostren moltes societats bisexuals en la maduresa del seu desenvolupament cultural.

De fet la pròpia Úrsula Le Guin ens mostra en el seu segon llibre un personatge  femení central i de gran rellevància contextual, l’Artha,  insospitada en aquell moment, la qual cosa ha portat a molts estudiosos a classificar Terramar de feminista. La pròpia autora però ho matisa. Quan al 1954 nasqué El senyors dels anells, aparegué el prototipus d’heroïna de fantasia: ”Eowin –diu Úrsula Leguin— una dona que espera, al marge de la història, de l’argument, del quest de la novel·la”. De fet, assegura Úrsula Le Guin, exceptuant  Madam Bovari, potser en aquella època el paper de la dona en la literatura era de presència marginal, les dones eren concebudes en la seva relació amb els homes.

I quan ella va escriure Un Mag de Terramar tot el pes, tot el protagonisme el té un noi, i sense oblidar a la seva tia, la seva primera mestre, el noi sempre visqué rodejat d’homes de poder. Le Guin afirma, que llavors l’únic referent, no només amb l’Eowin de Tolkien sinó en la literatura en general era un món d’homes, i ella reflectí aquella societat en la qual vivia.

Tanmateix en el segon llibre donà un protagonisme insospitat a aquella petita sacerdotessa, com a dona de poder, de saviesa i de contingut. És la primera novel·la de fantasia que col·loca en el centre a una dona i a l’home com a partener, i el qual no pot aconseguir el seu quest sense l’ajuda, sense la col·laboració de la seva companya. 

De fet en llibres posteriors de la mateixa saga, on Le Guin s’endinsa amb els inicis de la màgia a Terramar descobrim que el poder inicialment no només era compartit entre homes i dones, sinó que elles foren les primeres fetilleres, però que els homes amb el temps les anaren apartant de l’ús de la màgia.

ELS DRACS

Els dracs són uns personatges de rellevància en la mitologia Leguina. De fet són la societat paral·lela a la humana, amb la qual antigament havien compartit destí, però que les diferències de pensament (els dracs volen la natura, la llibertat i la contemplació filosòfica de la vida, els humans volen les pertinences, la identitat, i el poder polític i social) fan irreconciliable a la llarga la seva coexistència i els dracs abandonen els humans. De fet és una decisió. Pots ser drac o humà, està en la teva genètica, i has de decidir quin tipus de vida vols. Molts dracs escullen la llibertat, pocs van decidir ser humans. 

Són personatges interessants dins les mitologies humanes: com sempre estan per sobre del bé i el mal. La seva gairebé immortalitat, la seva saviesa, i la seva indiferència davant del bé i el mal, els fa poderosos, i alhora indiferents al seu poder, els fa malignes. I Le Guin defineix la saviesa dels dracs, perquè són els únics éssers que viuen prou temps per conèixer tota la llengua vertadera, per poder nominar tot el que existeix.

“Tot i que l’ús de la Parla Antiga obliga als homes a dir la veritat, no esdevé el mateix amb els dracs. Per ells és la seva pròpia llengua, i poden mentir tot capgirant els mots veritables amb fins obscurs o erronis, de manera que qui escolta, si és poc versat en aquestes habilitats, cau en una trampa de paraules mirall on cadascuna reflecteix la veritat però cap ni una no condueix  a res “

De fet els dracs són el més important de la creació dins del món de Terramar, el més savis, els que parlen amb la llengua vertadera la de la creació, els fills de Sengoy el creador. Els primers i els últims, els que estan per sobre del bé i el mal, en perpetu equilibri.

“ —¡Els Dracs! Els dracs són avariciosos, insadollables, traïdors, sense compassió, sense remordiments. Però ¿són el mal? ¿ Qui sóc jo per jutjar els actes dels dracs? ... Són més savis que els homes. Amb ells esdevé el que s’esdevé en somnis, Arren. Nosaltres, els homes, somiem somnis, obrem màgia, fem el bé, fem el mal. Els dracs no somnien. Ells són somnis. No obren màgia: ella és llur substància, llur ésser. Ells no fan: són.”

Els homes incapaços d’acceptar la seva decisió volen ser humans i alhora tenir el poder de la llengua vertadera que correspon als dracs, i aquesta set de poder serà el que trencarà l’equilibri, i portarà a la deriva Terramar.

LES SOCIETATS A TERRAMAR

“Una pestilència és un moviment del gran equilibri, de l’Equilibri mateix; això és diferent. Té  la pudor del mal a dins. Quan l’equilibri de les coses es posa a lloc podem patir, però no perdem l’esperança, ni ens oblidem de l’art ni de les paraules de la Creació. La natura mai és antinatural. I això no és un posar-se bé de l’equilibri, si no l’equilibri que es trastorna. Només hi ha un ésser que pot provocar això.
—¿Un home?
—Nosaltres, els homes. “

La societat Leguiana és una  societat maniquea, com acostuma a passar en la majoria de societats fantàstiques, el mal, és la foscor, és el no existir, és el no res, és allò que no es pot nomenar. Les societats de la literatura fantàstica solen ser basades en binomis antònims: foscor/ llum, ordre/ caos, Nomenar /innominat, essència/ no essència, mort/ vida,  Silenci/ paraula. Basades en l’imaginari taoista de guardar l’equilibri entre els contraris, el  Yin i Yang. I el més important de tot és que aquesta dualitat és bàsica per l’existència. La paraula no pot existir sense el silenci. La vida és intrínseca a la mort i l’home comença i acaba en aquest cercle que és el seu propi quest.

 De fet la majoria de literatura fantàstica té les seves arrels amb les mitologies clàssiques, grecoromana, nòrdica o gaèlica, encara que Le Guin barreja al contrari que altres autors, amb mestria també tradicions africanes i orientals, i hereta els seus fonaments de les llegendes antigues i medievals. És per això que sovint les societats fantàstiques són una barreja de les religions monoteistes i de les societats remeieres, que basen el seu poder en l’essència curativa i la capacitat de donar la mort, de la pròpia natura.

Així Úrsula Le Guin ens permet veure les societats remeieres, que hem heretat del món dels druides preromà de l’Europa gaèlica, o de les societats africanes i fetillers que són les societats que dominen el Gran Arxipèlag,  enfrontats a les societats monoteistes de Kargat, societats xenòfobes i exclusivismes que amb la seva intransigència volen destruir al contrari, al desconegut, al que li tenen por. Aquesta evolució que no és més que la descripció de les destruccions sistemàtiques que les societats nòmades, remeieres d’Europa, d’Àfrica o d’Àsia han patit davant les grans religions monoteistes.

EL PODER 

El poder  per definició és perillós doncs et dóna la capacitat de fer néixer i de fer morir. A totes  les societats màgiques, trobar l’equilibri personal entre la detenció del poder per fer el bé, o el mal és un fil molt prim que sovint es trenca, i trobar l’equilibri és part del camí de recerca, de quest. Obres com el Senyor dels Anells o la moderna saga d’Star Wars tenen com a principal eix  la recerca d’aquest equilibri en l’ús del poder. A Terramar, no obstant Le Guin trenca l’equilibri, l’ambició i l’orgull d’un nen massa immadur per trobar l’equilibri, provoca el desastre, obre el món a les portes de la foscor. El seu camí és tancar aquesta porta, encara que això suposi la seva pròpia destrucció per tal de protegir a la resta.

“El poder de crida i transformació  d’un mag pot arribar a fer perillar l’equilibri del món. Aquest poder és perillós. És molt i molt perillós. Ha de ser només conseqüència de la saviesa i només ha de servir a la necessitat. Encendre una espelma és projectar una ombra”

Com veiem en aquest fragment la pròpia Le Guindefineix les característiques del seu món màgic, perillós, si hom trenca l’equilibri. Dual, i antitètic, la llum crea foscor i només el camí del coneixement pot doblegar-lo. I només és l’home qui crea el mal. L’equilibri és la natura i s’equilibra naturalment, pot tenir foscor i llum, però es reequilibren entre elles, en canvi l’home trenca l’equilibri i és el que fa sucumbir la balança en el costat del mal:

És important veure com la fantasia és una amalgama de tradicions diverses barrejades. Ursula  Le Guin ens barreja societats nòrdiques, que situa al nord del arxipèlag, amb societats africanes i asiàtiques situades al centre i sud de l’arxipèlag. Però al contrari que molts altres autors de fantasia dóna protagonisme a les cultures asiàtiques i africanes per sobre de les cultures blanques a les quals anomena bàrbares.  

El poder neix de la paraula, del nom, però no oblida altres poders ancestrals que existien abans de la paraula i que és interessant citar com per exemple: la natura, l’arbre que té el seu poder en les arrels que xuclen la terra, o el número nou que sembla tenir un sentit natural doncs totes les coses es regeixen pel nou, els nou dracs, els nous mags de l’escola, les nous tombes d’Atuan, etc. O els poders innominats que normalment es transmeten a través de la pedra, antiga, mil·lenària, immortal, perdurable i inamovible.

LA TERRA I EL MAR

És un món amb un equilibri entre la terra i el mar, on el mar és per definició on està el poder, on està el bé, i la terra que és habitada per homes on es crea especialment el mal. De fet Sengoy crea la terra a partir del mar en pronunciar la primera paraula, l’aigua seguint tradicions africanes és la creadora, la bassa, on, com en el cos de la dona, crea la vida enmig de l’aigua.

Les antigues potestats estan encauats en coves, en pedra, en la duresa i la fredor. Mentre que el mar és el protector, i malgrat els vents i les tempestes és el que pot aturar als poders no nominats. Aquest univers característic que defineix el propi títol de la saga, Terramar, és molt propi d’Ursula Le Guin, i com en altres autors de la seva talla ha creat escola al seu darrere. De fet va al contrari que les tradicions nòrdiques europees que veuen en el mar i en els seus confins el mal i el no res. Si Lovercraft ens mostra sovint el mar com eix de tots els terrors, Ursula le Guin el veu com el refugi, la zona neutra que et protegeix:

 “Al mar s’aixequen tempestes i monstres, però no hi ha poders malignes:  el mal pertany a la terra. I no hi havia cap mar, cap corrent de font o de riu, a la terra fosca on la gent havia anat alguna vegada. La mort és el lloc sec.”

ELS LLIBRES DE TERRAMAR

El primer llibre, Un mag de Terramar, ens descriu un gran quest personal,  partint de la idea maniquea del bé i el mal enfrontats, i que finalment es defineixen en l’essència pura de l’ésser humà. El bé i el mal estan dins de nosaltres mateixos i només nosaltres podem vèncer i dominar els dos aspectes i crear l’equilibri.

El segon llibre, Les Tombes d’Atuan, de fet es tracta també d’un quest, d’un quest personal però amb conseqüències socials i culturals a nivell de tot un món, doncs l’equilibri ja sembla impossible, i el fet que guanyi un dels dos costats suposa la desaparició i mort de l’altre. De fet es repeteix el mateix camí,  una nena, una antiheroïna, perduda, amb por i sense recursos, és l’única que pot lluitar contra la foscor. Aquí el poder està en els sense nom, i l’única manera de vèncer-los és nomenar-los. El seu món és la foscor, i la llum és el seu enemic. La protagonista ara és Tarm que també parteix de l’orgull i de la confiança en si mateixa però que aviat es dona compte del seu desconeixement, i de com els poders obscurs la manipulen per fer el mal. El seu quest és un quest personal on ella ha d’adjurar de la seva pròpia cultura i renéixer, però la seva consecució té conseqüències per tot un món doncs garanteix la pau, i la reconciliació entre societats enfrontades.

El tercer llibre, els poders obscurs, els sense nom, cerquen la destrucció de la fetilleria, i per això aconsegueixen que els fetillers oblidin els noms, no recordin els noms vertaders, perdin el seu poder el seu domini sobre la llengua vertadera. Però el mal com sempre deixa molt clar Le Guin el provoquen els homes, i el quest d’Arren i Ged és buscar aquest home. I de nou entrem en la dualitat, doncs aquest home que busca destruir la fetilleria ho fa prometent vida eterna als fetillers que donen el seu poder a canvi de la vida eterna, però com el propi Ged diu, la dualitat és la font de la vida i per tant no existeixen estels sense foscor, no pot existir vida sense mort, i el coneixement d’aquest fet és el que dóna força a la humanitat per tirar endavant, i l’home que intenta destruir la fetilleria, en realitat vol destruir el món, vol trencar l’equilibri entre la vida i la mort, perquè la vida no pot existir sense la mort. I la mort, la no vida, ve de nou dels sense nom, dels innominats, doncs el que fa  desaparèixer la fetilleria és que els fetillers obliden els noms, l’essència de la màgia de Terramar.

La influència negativa d’aquest mal fa desconfiar de la fetilleria, fa negar-la, esdevé que la gent no recorda les paraules de la creació i que només ho consideren il·lusions i enganys. Aquesta imatge de la fetilleria que trenca l’equilibri lliga de nou amb els poders innominats que ja amb les creences religioses d’Arha amb el Sense nom, neguen la fetilleria, neguen la capacitat creadora del nom. Així doncs de nou amb un nou argument, i una nova acció Le Guin ens torna a portar a una acció on la fetilleria del nom creador s’enfronta a allò innominat.

 De fet el primer llibre i el tercer, La Costa más Lejana, és un mateix esquema argumental, un mag que obre la porta de la mort, i que alguna cosa terrible i devastadora en surt i destrueix el món a causa de l’orgull del fetiller que no s’ha sabut estar d’obrir la porta. Però aquest cop és un altre fetiller, en què Ged es veu reflectit de la seva joventut i Arren és el que ha de fer el camí al seu costat per tancar aquell forat, com va fer Ged en el primer llibre, l’arquemag va tancar el forat a costa de la seva vida i Ged perseguí l’ombra. En el segon llibre Ged és ara l’arquemag que tanca el forat, i Arren s’enfronta a la foscor, a l’ombra innominada de la mort, i guanya, convertint-se així en l’home capaç de governar Terramar.

Aquí els dracs com en els llibres anteriors, tornen a ser coprotagonistes de l’acció en segon pla, doncs són els éssers creats per Sengoy, màgia, creació i paraula en si mateixos, i són els únics capaços d’ajudar a en Ged en el seu quest, d’enfrontar l’ombra, malgrat que això suposi la seva pròpia mort.

De fet aquest tercer llibre és molt revelador de la cosmogonia Leguiniana, doncs en desaparèixer una de les dicotomies, la mort, la vida desapareix també, i així el món creat a través de la paraula es descrea  perquè tothom oblida les paraules, la llengua de la creació, i si el lloc de la vida és el mar, les aigües creadores d’on sorgiren les illes, la mort és el lloc sec, la terra seca, on fins i tot els rierols no tenen aigua.

Tehanu i El otro viento, Leguin explorarà finalment ja en primera persona la societat dels dracs, en aquests llibres, són doncs les dones i els dracs, els que prenen el protagonisme, els que tenen la capacitat de canviar el món, en un procés reflexiu de Leguin sobre la nostra pròpia societat, i del paper que tenen els diferents, els pàries en la força social.

A Cuentos de Terramar, fa una lleu descripció de Terramar, de la llengua, l’escriptura i la literatura, de la història i la política, i de l’ús de la màgia,  i s’endinsa en els inicis de Terramar  des de la seva creació.

Novel.les de la sèrie Terramar

• 1968.- Un mag de Terramar (1986 Edhasa, Clàssics moderns; 1994,1996 Proa,Clàssics moderns; 2000 Proa, Proa Butxaca, 32)
• 1971.- Les tombes d'Atuan (1986, 1987, Edhasa, Clàssics Moderns; Proa, Clàssics moderns; 2005 Proa Butxaca, 60)
• 1972.- La costa més llunyana (1986, 1987 Edhasa, Clàssics Moderns; 1995 Proa, Clàssics moderns)
• 1990.-Tehanu, (No traduït al català). Disponible en castellà: 1991, 1994 Minotauro
• 2001.- El otro viento (No traduït al català). Disponible en castellà: 2003 Minotauro

Aquestes novel·la van ser recopilades en varies edicions sota el nom de Historias de Terramar (2006, Minotauro)

Històries curtes de la sèrie Terramar

• 2001.- Las doce moradas del viento (No traduït al català) Disponible en castellà: 2004 Edhasa, Fantasy Nebulae
• 2002.-Cuentos de Terramar (No traduït al català) Disponible en castellà: 2002, 2007, Minotauro
  2008, Alicia Gili, mon_iskander@yahoo.es