LOS 4 FANTÁSTICOS. de john byrne
(1981-1982)

Guió
John Byrne
Stan Lee
Bill Roseman
Fred Hembeck
Jim Shooter

Dibuix:
John Byrne
Jack Kirby
Anthony Castrillo
Fred Hembeck


Editorial:
Panini
(2015)

Col.lecció:
John Byrne

Núm: 1

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:
Fantastic Four
#232 to #250
What If? #36
Fantstic Four Special Edition One-Shot
Marvel Age #14
What If? Vol. 2 #109

Continuo. Segueixo ressenyant els meus estimats 4 fantàstics sense pretendre descobrir res que la majoria de vosaltres no sabéssiu i sense cap més objectiu que deixar les meves impressions als superherois de la casa de les idees que més em van marcar en el seu moment, potser només a l’alçada de l’incombustible Spiderman. Durant els darrers dos anys he repassat les etapes més clàssiques dels 4 fantàstics, des que Stan Lee i Jack Kirby els crearen a finals del 1961. Han estat 231 números que va recopilar en el seu moment Panini en deu volums OmniGold.

Però tot i que ens vam meravellar amb algunes sagues i sobretot amb la creació d’enormes personatges, és cert que calia atorgar una mica de canvi a les històries i també a certes personalitats dels protagonistes. I això ho feu John Byrne a mitjans del 1981 quan va encarregar-se de dirigir la col·lecció des dues vessants: El guió i la il·lustració. Era el primer cop que un mateix autor escrivia les trames i les desenvolupava també gràficament. I el resultat va ser una etapa de quasi 80 números d’una altíssima qualitat. Aquest primer volum, integra des del Fantastic Four #232 al Fantastic Four #250, el What If #36, Fantastic Four Special Edition One-Hot, així com curiositats per acompanyar el present volum com la paròdia Fantastic Four Roast One-Hoat, l’entrevista a l’autor a Marvel Age #14 o  l’homenatge a una de les històries de John Byrne que es fa molts anys més tard amb el What if? Vol. 2 #14.

Gràcies a un bon amic, tota l’etapa de John Byrne davant dels 4 fantàstics ja la vaig llegir fa cosa d’un 20 anys de manera que no em va agafar massa per sorpresa rememorar les aventures dels nostres súper-herois de la mà de Byrne. Però rellegir la manera amb que aquest autor va tornar a consolidar a Reed Richards, Sue Richards, Johnny Storm i Ben Grimm com a personatges més humans encara de com els havien imaginat Lee i Kirby fou una tasca considerable i no sempre ràpida.

El primer número que amb Byrne agafa la direcció absoluta de la col·lecció és el Fantastic Four #232 i es tracta d’una aventura simplona amb el retorn de Diablo (un dels malvats a qui tinc més estima per cert) però que segueix amb una línia continuista. Poc a poc, però, Byrne va introduint guions més versemblants —tenint en compte que estem parlant d’aventures súper-heroiques es clar— per exemple amb detalls com explicant que existeix un traductor universal o dilatant les obres de reconstrucció de l’edifici Baxter després d’una batalla... tot plegat per donar un aire de que tot té una explicació i de que no tot s’arregla per art de màgia.

També va canviar de forma força elegant els extraordinaris dibuixos d’èpoques anteriors (segueixo sent un fervent admirador de George Pérez o Keith Pollard). No és que Byrne dibuixés millor: És que va transformar als nostres herois a persones més reals, eliminant l’excés de múscul per exemple. L’únic que no va notar massa el canvi va ser la Cosa. Bé, això no és cert: durant uns quants números va retornar a la fase original que va tenir en els primers números de la col·lecció, amb l’aspecte més argilós. Deixant de banda que el mateix Byrne va comentar que l’experiment no va ser un èxit (sembla que era més difícil de dibuixar en aquest estat que en el rocós) sí que va servir per introduir una subtrama molt especial sobre el perquè La Cosa no podia transformar-se en Ben Grimm tot i que el més gran científic del mon, Reed Richards, ho provava sense parar —també animat pel sentiment de culpa, tot s’ha de dir—.

Com deia, els primers números de Byrne només van ressaltar el canvi en el dibuix. Però poc a poc va anar introduint trames molt interessants que van començar a captivar. El retorn de Galactus va ser memorable però també la conversió de la novia de Johnny Storm —Frankie Raye— en molt més que una simple parella amb fòbia al foc. També torna Gladiador (que no el veia des de La saga de Fenix oscura dels X-Men) i òbviament un nombre d’enemics prou elevat per fer-nos passar una bona estona. Però ah! No tants com podríem suposar: Trobarem a Terrax, que ve lligat amb la saga de Galactus, la qual repercutirà més endavant en un dels millor guions de Byrne —i possiblement de tot Marvel—, Ego, el planeta vivent, els trempats skrulls i molt especialment el Dr Doom que retorna en plena forma.

Un altre fet que cal destacar d’aquests primers números de John Byrne és que la Sue Richards es comença a revaloritzar com a personatge. De fet hi ha un episodi magnífic al voltant d’ella on ha de combinar el seu paper com a dona independent, mare i heroïna per intentar salvar la vida del seu fill. Aquest aspecte de dona forta ja l’havia cultivat breument autors com Gerry Conway quan per exemple Sue va decidir separar-se de Richards, però Byrne l’ha tornat a alçar i l’ha col·locat en un llistó ben elevat. Això em porta a comentar que tornarem a comprovar que Franklin Richards, no és només un nen que s’apaparra al coll de sa mare o de la seva cuidadora i que poc a poc el seus poders latents es van fer evidents i imprevisibles.

A destacar doncs, que el canvi en l’aspecte de Mr. fantàstic —aprimant-lo— i de Sue Richards — amb un pentinat més curt i un aspecte més madur, però sense perdre jovialitat— s’hi ha d’afegir una acurada trama al voltant del trauma de Ben Grimm que arrossega des del primer número i de la pèrdua —un altre cop— de la parella de Johnny Storm. Tots ells elements rellevants. Pel que fa a les històries destacaria la originalitat de Terror en una Ciudad pequeña (Fantastic Four #236) tot i que l’argument s’agafa pels pèls, la repercussió sobre Ben Grimm és molt impactant (I dona lloc a l’homenatge que li van fer a aquesta història al número What If? Vol. 2 #109 que apareix al final del tom). Pel que fa les línies de caràcter més còsmic cal tornar a evidenciar que la presència de Galactus és sempre un as guanyador (Fantastic four #242, a #244). Molt especialment insisteixo en número La fi de l'infantesa (Fantastic Four #245), que agafa el títol homònim de la novel·la d’Arthur C. Clarke (però que no té res a veure).

Res més, Byrne començava a donar passos ferms dins l’univers el 4 Fantàstics... i es consolidaria de forma innegable en el següent volum.

Eloi Puig, 15/11/2020