MARVEL GOLD
LOS 4 FANTÁSTICOS. PERO,¿QUIÉN DETENDRÁ A MENTE SUPREMA?
(1970-1972)

Guió
Stan Lee
Archie Goodwin
Roy Thomas

dibuix:
Jack Kirby
John Romita
John Buscema

Editorial:
Panini
(2017)

Col.lecció:
Marvel Omni Gold

Núm: 6

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:
Fantastic Four
#105 to #125

Sí senyors, ja hem arribat als anys setanta. Ja feia quasi bé deu anys que Stan Lee i Jack Kirby havien creat el que pomposament s’anomenava El millor còmic del món, tota una dècada d’aventures del quartet més famós de la casa Marvel. Recordem que aquest volum engloba els números 105 al 125 (des de desembre de 1970 a l’agost de 1972). Com hem repassat en números anteriors la qualitat d’aquestes aventures anava i venia amb èpoques glorioses però també amb d’altres d’estancament creatiu.

Amb l’entrada dels anys setanta la col·lecció va canviar. Com comentava a l’anterior volum, El largo camino a casa, les noves alteracions van ser tant a nivell de guió. Lee va deixar per uns mesos de treballar en la col·lecció i nous guionistes com Archie Goodwin o Roy Thomas van ocupar el seu lloc cosa que va propiciar una mica d’aire fresc, però sobretot a nivell de dibuix: El fins aleshores omnipresent Jack Kirby es passà a la competència i la direcció de la il·lustració va passar a mans de dos cracks com John Romita i més tard John Buscema.

Com va afectar tot això als Quatre Fantàstics? Segons el meu modest punt de vista es va recuperar la col·lecció. No m’atreviria a dir que va renéixer perquè tampoc estava tan malament però sí que els guions i ja cap al final, les il·lustracions, van ajudar a crear una imatge diferent. Per començar cal dir que els protagonistes van adquirir un tarannà una mica més dur, fins i tot feréstec segons el cas: Johnny Storm va patir la pèrdua (per fi!) de la seva enamorada i la seva actitud es veu reflectida sovint per un rostre més seriós i emprenyat. També els seus músculs semblaven haver crescut amb la maduresa emocional. Reed Richards va començar a denotar signes de passar massa de la família i per tant de provocar una guspira que acabaria afectant al seu matrimoni. Ben Grimm, la nostra adorable Cosa d’ulls blaus, arriba un moment que explota emocionalment i se li agra el caràcter (com ha de ser!) per esdevenir un perill públic (vegeu, “La cosa... ¡Enloquece!”); i finalment ens trobem ja com a Sue Richards, la noia (dona) invisible, se li comença a donar més protagonisme i ja lluita a primera línia de batalla. També el seu aspecte canvia una mica d’acord amb els temps. El seu cabell es deixa anar i té una imatge més atractiva, especialment des que John Buscema va agafar el relleu.

Sigui com sigui amb aquests números veiem com el Quatre Fantàstics pateixen bastant. Són derrotats, ploren, s’omplen de frustració o es perden en la desesperació (com es pot veure a les magnífiques vinyetes de la pàgina 95 amb una Sue Richards destrossada emocionalment per la imminent mort del seu marit) i és aquí on comprovem com d’humans són els nostres herois, que fan el que bonament poden per portar les seves vides amb una normalitat impossible. També la institutriu del petit Franklin tindrà moments destacats. En definitiva, m’ha agradat el to més funest que se li ha donat a alguns números per evidenciar el que sempre se li ha admirat a la factoria Marvel: La seva capacitat d’humanitzar als súper-herois.

Pel que fa als dolents, hem de fer constatar un fet que per ara segueix inalterable: Quan a algun guionista li ve la inspiració i ens ofereix un combat desigual en contra del quartet, sembla que només pugui dissenyar desenllaços on els nostres amics guanyin amb un deux ex machina pel mig, amb una ajuda de l’últim moment que ningú sap d’on ha sortit ben bé. Passa amb la petita saga de Mente Suprema (per altra banda, dels personatges més destacables d’aquest volum) i ocorre també tn menor mesura amb la reactivació del mític Galactus. Per cert que també tornem a trobar velles glòries com Anihilus (amb moments destacadíssims) o a Diablo en una aventura que m’agrada ressaltar pel fet que els Quatre Fantàstics es veuen involucrats en política internacional. Ja sabeu, anys setanta i les repúbliques bananeres de centreamerica, un caldo de cultiu genial per enderrocar dictadors que no són enemics potencials dels EUA.

Sigui com sigui, aquests números tenen molta més força que els del volum anterior. Deixen entreveure moltes ganes de teixir aventures llargues, carregades de drama i amb implicacions a llarg termini. Uns números no tan rodons com els de La Edad Dorada però que evidencien un canvi de caràcter entre els guionistes i els dibuixants que donen una empenta, al meu parer, important de la primera família Marvel.

Eloi Puig
23/09/2019