SECRET WARS
Secret Wars
(1984-1985)

Guió:
Jim Shooter

Dibuix:
Mike Zech &
Bob Layton

Editorial:
Panini
(2015)

Col.lecció:
Secret Wars

Núm:

Números originals:
Secret Wars
#1 al #12
What If? Vol 2 #114
What If? Secret Wars

Pàgines: 552

Traductor:
Santiago García

Sempre he tingut curiositat. Molta.

Curiositat per saber què va passar exactament al Món de Batalla on bona part dels herois i malvats de la casa Marvel van ser abduïts a mitjans dels anys 80 per ser cridats a combatre entre ells. Sobretot m’ha interessat sempre per conèixer perquè Ben Grimm no va tornar d’allí (i com Hulka el va substituir davant dels 4F) i com Spiderman va adquirir el famós tratge negre que anys després suposaria un revulsiu a les aventures del nostre trepamurs.

Sí, ja sé que si només volia aquesta informació, amb una ullada a la viquipèdia en tenia prou però el fet d’estar llegint el recopilatori Los 4 Fantásticos de John Byrne 2, a la meitat del qual és quan són teletransportats Reed Richards, Johnny Storm i Ben Grimm (La Sue estava embarassada i els guionistes van pensar que millor la deixaven a la Terra) m’ha donat l’excusa perfecta per aturar la lectura uns dies i posar-me amb Secret Wars

Sembla mentida però fins a dia d’avui no havia llegit mai encara la trama èpica que es narra a Secret Wars, que va esdevenir un dels crossovers més importants de súper-herois Marvel. Tot i que si ens posem canònics, segons la cronologia Marveliana, aquest va ser el quart gran esdeveniment on s’encreuaven els destins de molts dels personatges de la casa de les idees, però tanmateix, Secret Wars va ser el que va marcar la tendència, donat el seu èxit aclaparador.

Però anem a pams: Marvel va idear la trama de les Secret Wars després de signar una aliança amb la casa Mattel per la producció de joguines. Aquests van demanar a Marvel una gran història èpica que enfrontés als principals personatges de manera que sí, el fet de produir aquesta mini sèrie va ser per encàrrec. Això no té perquè ser negatiu a priori, doncs si un guionista està inspirat, l’excusa és perfecta per tramar una línia argumenta carregada d’epica com poques. La tasca va recaure a Jim Shooter que per aquella època remenava bastant les cireres a can Marvel i el dibuix va ser obra principalment de Mike Zeck, complementat en dos capítols per Bob Layton.

El resultat de tot plegat és difícil de definir. Dependria des de quina perspectiva l’analitzés. Quan va sortir la mini sèrie jo tenia uns 12 anys i estic segur que m’hagués entusiasmat. Ara, no massa, la veritat. Especialment perquè els forats de guió i la intencionalitat de Shooter no m’han atret massa.

Secret Wars té alguns problemes fonamentals: un és la mateixa idiosincràsia d’una trama que no porta a enlloc, doncs l’objectiu final es difumina a mesura que passem els capítols i pren més protagonisme una línia argumental centrada en un sol protagonista. I per l’altra ens trobem amb un excés de personatges, la majoria dels quals només hi són per omplir espai i vendre joguines i que amb sort tenen un parell o tres de vinyetes dedicades. S’entén, per una banda que Shooter no pogués desenvolupar un guió on els 37 personatges abduïts tinguéssim prou visibilitat per omplir una mini sèrie de dotze números però això no treu que deixant de banda honroses excepcions, la majoria d’aquests simplement pul·lulés pel món de batalla obeint ordres quan tocava lluitar.

Comencem per la trama argumental: El Totpoderós, una enigmàtica entitat còsmica, decideix segrestar als principals herois i malvats de la Terra amb una finalitat desconeguda. Això es tradueix amb la presència de tres dels quatre Fantàstics, Spiderman, Hulk, els Venjadors i spiderwoman per la banda dels bons. Per l’altra a Magneto i la Patrulla X (que aquí representaven un tènue paper de neutralitat) i pel cantó dels dolents teníem a Dr. Doom, Dr. Octopus, l’Encantadora, l’home absorbent, l’home molècula, el llangardaix, Ultron, els quatre membres de la Brigada de Demolició i a dos personatges nous creats pel Dr. Doom: Vulcana i Titània. Ah! I Galactus.

El Tot poderós promet qualsevol cosa que anhelin els personatges si vencen als seus enemics. Així de simple. Així de contundent. Naturalment, la majoria dels súper-herois el que volen es tornar a casa mentre que els dolents tenen tots somnis de grandesa. El paper de les batalles es va repartint però només alguns personatges sobresurten de cada bàndol i un molt especialment: El Dr. Doom. Sí, encara que sembli contradictori el gran protagonista d’aquesta sèrie és el Dr. Doom i les seves ànsies desmesurades de poder. És aquí on Shooter realça la seva presència capítol a capítol i li encomana una fita concreta que a més concorda amb la seva personalitat: Obtenir el poder immens que emana d’una entitat com el Totpoderós. Pel que fa  a la resta de dolents, sincerament, la majoria són prescindibles per tanoques, rústics i comportaments absurds. L’Encantadora potser segueix una mica els seus instints de deessa immortal asgardiana i va a la seva però la resta són tots uns incompetents. Des del Llangardaix, pobret, que no pinta res allí, fins a les creacions forçades que efectua el Dr. Doom amb dues noies abduïdes de la Terra que les transforma en Vulcana i Titània i que resulten especialment tristes.

Magneto, a priori, està al cantó dels herois i la Patrulla X, amb un Charles Xavier que pot caminar, sembla mantenir-se una mica al marge per allò de que són mutants i ningú els estima. Això es tradueix a que ni fan ni desfan i acaben resultant tediosos. Curiosament de tots ells, només en Colós té una subtrama pròpia (una mica embafadora, això sí) ja que ni Llobató ni Tempesta, ni el Cíclop fan res d’interessant en tota la mini sèrie.

I finalment tenim als herois, als bons. Només Reed Richards amb la seva infinita sapiència (i com a contraposició òbvia del Dr. Doom) segueix amb la seva mentalitat analítica (encara que li costi horrors donat que ha deixat a la seva dona i el futur nadó abandonats a un univers de distància) i actua com s’esperava d’ell. També el Capità Amèrica, escollit com a líder que bàsicament diu quan atacar, segueix sent l’home de moral irreprotxable que dirigeix a la resta d’herois. Altres personatges aporten curiositats però que el guió no explota. Per exemple, La Cosa es transforma de quan en quan involuntàriament en Ben Grimm, cosa que el fa dubtar constantment i que el fa decidir al final de quedar-se un temps al Món de Batalla — cal tenir en compte que ja arrossegava una certa depressió per la seva relació amb Alícia Masters— però el guió de Shooter no explota prou aquesta idea i queda mig penjada. Spiderman aconsegueix el tratge nou negre i blanc per tots coneguts, però de forma un tant insípida (i sense que en aquell moment es tingués prevista la seva transcendència futura): La resta, una mica decebedors:  Hulk aixafa, Ull de falcó llança fletxes i Iron Man (que aquí no està encarnat per Tony Stark) i Jonny Storm es comporten com a idiotes només mirant de tocar cuixa. Poca cosa més.

I llavors tenim a Galactus, es clar. Per sort Shooter ha mantingut la seva grandesa i el porta pel seu propi camí, menyspreant a tots els bàndols del Món de Batalla. Crec que introduir un personatge tant desequilibrant va ser un error tot i que Shooter encara se’n va sortir dignament amb ell.

La sensació general és que la majoria dels personatges estan desaprofitats. Només Doom, com comentava, manté l’interès i realment el que aporta a la història és que pensem més en ell que no pas en el Totpoderós. L’ànsia de coneixement i poder del regent de Latvèria és infinita i de seguida preveiem que a la llarg dels dotze números la seva serà la història a explicar. No detallaré el final doncs com comentava, la premissa del Totpoderós no porta massa enlloc però sí, en canvi que els actes de Doom tindran una repercussió més que notable.

Com comentava, el meu jo de 12 anys li hagués encantat aquesta sèrie. Ara no puc dir el mateix, especialment pel guió poc ferm i una sobreexplotació d’herois que no saben què fer a part de lluitar els uns contra els altres. Fins i tot la concepció del món de batalla és massa fantasiosa pel meu gust (per no parlar de la civilització que hi apareix com per art de màgia de cop i volta). Els dibuixants tampoc m’han marcat massa. Mike Zeck compleix sense resultar tan excels com quan anys més tard dibuixaria per exemple la saga de La última cacería de Kraven, i Bob Layton (que només va dibuixar dos números per excés de feina de Zeck) no va arribar a la seva alçada.

Aquest recull de luxe de Panini Còmics inclou dos còmics més: El What if Vol2 #114 de 1998 on s’especula amb que els súper-herois no tornessin a la Terra i com els fills d’aquests continuen les aventures amb un marcat accent juvenil que només m’ha interessat com a curiositat. I També trobarem el número What If Secret Wars del 2009, molt ben dibuixat i guionitzat on s’especula sobre què hagués succeït si el Dr. Doom hagués mantingut els poders adquirits a la mini sèrie original. Molt bé aquest darrer número.

Un volum més per a la nostàlgia dels més veterans però que paradoxalment deixa en evidència aquells guions agafats pel pèls que de joves ens empassàvem com si res. Això sí, un volum que va promoure els crossovers entre súper-herois com mai (i del qual un any més tard se’n feu una segona part) i del que agafarien nota per aventures durant molt de temps.

La meva curiositat ha estat satisfeta però m’hagués agradat més que tant Spiderman com la Cosa haguessin tingut una tornada més marcada per una intencionalitat específica que no pas com va succeir en realitat.

Eloi Puig
07/04/2021