SPIDERMAN AZUL
Spiderman: Blue
(2002-2003)

Guió:
Jeph Loeb

Dibuix:
Tim Sale

Editorial:
Panini
(2017)

Col.lecció:
---

Núm: 168

Números originals:
Spideman Blue
#1 a #6

Pàgines: 348

Traductor:
Santiago García

Spiderman, juntament amb el meus estimats Quatre fantàstics, ha estat el superheroi de la casa Marvel que més em va acompanyar de petit i al que he admirat amb més fervor. Però a l’igual que amb tantes coses no vaig seguir la sèrie regular fins entrats els anys noranta i per tant em vaig perdre moltes de les línies argumentals clàssiques de l’edat daurada.

Això es va corregir en part quan  fa uns quants anys em vaig comprar la col·lecció Spiderman. Los imprescindibles que degudament ressenyaré quan la torni a rellegir. En aquesta col·lecció s’agrupaven fets claus de la història de l’Home-aranya i et donava una perspectiva global de la seva trajectòria. Un dels moments més impactants que comentava va ser la mort de Gwen Stacy, ocorreguda al número #121 d’Amazing Spiderman. La història estava guionitzada per Gerry Conway; sí, el mateix que dins els Quatre Fantàstics, mesos després, provocaria que  Reed Richards disparés contra el seu propi fill. Un guionista desfermat que trencava esquemes i que de pas provocava traumes al nostre benvolgut Peter Parker. I és que aquesta mort sobtada és la premissa per desenvolupar aquesta història signada per Joseph Loeb i il·lustrada de forma magistral per Tim Sale a finals del 2002.

La idea era recuperar els anys on Peter Parker començava a sortir amb el seu primer amor, Gwen Stacy, però també l’època on coneixia més a fons a Harry Osborn i especialment a l’exuberant Mary Jane Watson. Vaja, els anys de les primeres relacions, friccions i desgavells propis dels primers anys de la facultat. I per què recrear-ho si Stan Lee i John Romita ja ho havien fet allà als anys setanta? Doncs per donar-li una profunditat emocional a Spiderman/ Peter Parker explicant fets i històries que no es van narrar a la història tradicional per així exposar davant el públic els interminables dubtes d’un adolescent envoltat de dues dones increïbles que ens farien esbatanar els ulls a qualsevol de nosaltres. El que van fer Loeb i Sale va ser incrustar més rerefons i més trama en el període de publicació que hi ha entre els números #40 i #49 d’Amazing Spiderman dotant a Peter Parker d’una història més compacta i més humana.

El “blue” del títol, pel que llegeixo, es refereix a un joc de paraules en anglès que combina tristor i melancolia. I així és: Loeb aposta per un argument on Peter Parker recorda aquells dies on es va enamorar de Gwen Stacy però també de la seva mort mesos més tard. Són pensaments que deixa enregistrats a través d’una gravació cap a una Gwen Stacy que mai podrà sentir-la. I ho fa des del present, ja casat feliçment amb la pèl-roja Mary Jane Watson.

La trama gira, doncs, més cap al cantó de la nostàlgia del primer amor i de com va compaginar la vida amb els seus amics que no pas a destacar cap lluita concreta contra cap enemic. Això no vol dir, però, que el guionista no hagi escrit una trama interessant on Spiderman haurà d’enfrontar-se, a més, amb enemics clàssics  com Rino, el Voltor o el Llangardaix, entre d’altres. Però el to és contingut i molt més intimista de l’habitual. Pel que fa al dibuix de Sale, m’ha semblat sensacional. No només intenta copiar l’aparença dels personatges que ja van definir Steve Ditko i John Romita fa 40 anys perquè el lector es senti a gust, sinó que també hi aplica el seu propi estil. Naturalment potencia per sobre de qualsevol cosa l’aspecte físic de Gwen Stacy i de MJ Watson fins a límits increïbles. Per contra caricaturitza expressament als dolents amb un estil més tens i angulós, deformant-los la cara.

La línia clara, brillant i els escenaris de rerefons poden passar d’un detall perfecte a una amalgama de lluita i efectes climatològics però completament escaient (com a la batalla sota la tempesta de neu a Manhattan). Són vinyetes en general grans que en ocasions ocupen tota la pàgina o fins tota la doble pàgina. Tim Sale es pot lluir al llarg d’aquests sis números especials que componen Spiderman Azul

Jeph Loeb, per la seva banda ha integrat la història amb la cronologia oficial dels números d’Amazing Spiderman i ha intentat no deixar-se a secundaris habituals de luxe com J. J. Jameson, la tia May, companys de classe etc. 

El resultat, al meu entendre és molt bo tenint en compte que no busca una història molt original de lluita amb els dolents de torn sinó fer-nos veure que Gwen Stacy va ser important de debò encara que molts tinguem al cap que la MJ és la noia perfecta per Peter Parker.

Eloi Puig,
24/12/2019