TERRA CREMADA (2019)

Guió i Dibuix:
Pau Pèrrim

Editorial:
Fundació reeixida
(2019)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 70

El procés que està vivint Catalunya des de fa anys per assolir la independència també queda reflectit òbviament en la cultura literària. Si bé ja tenim novel·les que parlen d’aspectes ucrònics sobre què hagués passat si l’octubre del 2017 s’hagués proclamat la república, fins ara no m’havia arribat a les mans cap obra que de forma clarament distòpica mostrés l’efecte contrari: Ho sigui una Catalunya ocupada per les forces espanyoles com a mesura de repressió per l’intent de separació del país.

L’autor d’aquest còmic, que signa sota el pseudònim de  Pau Pèrrim, ha volgut mostrar un futur distòpic on la població catalana viu sotmesa a un estat que envia les tropes repressores amb un posada en escena molt dramàtica i clarament feixista.  La premissa inicial és (o era) completament viable: Les eleccions espanyoles les guanya Albert Rivera que es converteix en president de l’estat i aplica a Catalunya no un 155, no,  sinó el següent. A partir d’aquí és on ja entrem en el terreny de l’exageració; una repressió mai vista sortida de la ràbia que contempla des de prohibir l’ús del català, a la creació de les FEMS (Fuerzas Especiales y Milicias de Seguridad) per combatre a la ciutadania, els CDRs o qualsevol aglomeració o acte que creguin convenient.

Així doncs ens trobem amb població desplaçada (Barris i ciutats senceres) cap a indrets diferents de l’estat. A canvi les seves llars són ocupades per ciutadans d’origen espanyol; també comprovarem com s’empresonen líders separatistes i es fa escarni sobre la cultura catalana. Les FEMS tenen impunitat per fer i desfer i a més estan recolzats per el SCC (Servei Colaboracionista Català) gent de pensament unionista que s’encarrega d’assenyalar a qui no és un bon espanyol.  Aquestes forces d’ocupació poden actuar impunement per exemple torturant  a una jove castellera al local de cal Figarot dels castellers de Vilafranca (una escena entre tràgica i divertida per la solució òbvia a que es veuen empesos els castellers) però també el mateix govern aplica solucions finals més escabroses com l’intent d’assassinat del President Puigdemont o la creació dels camps de concentració als Monegros per la població catalana que no coopera.

Naturalment, podreu comprovar com tot això és una exageració expressa per part de l’autor per recalcar on es podria arribar encara que només sigui remotament possible. El mateix fet de batejar a les forces governamentals com FEMS ja ens indica una mica la ironia de tot plegat.  El poble català només podrà actuar fent us al terme de “terra cremada” i sabotejant tant com pugui la logística de l’estat (com per exemple amb l’episodi quasi paròdic dels creuers replets de FEMS al port de Barcelona) i intentant resistir el màxim de temps possible mentre Europa s’ho mira sense actuar.

Un fet que és indispensable marcar és que el partit escollit per representar aquesta farsa de govern democràtic espanyol que apareix a Terra Cremada és el de Ciutadans. Deixant de banda les tendències polítiques de cadascú (sigueu independentistes, unionistes o tan us faci tot plegat), potser estareu d’acord amb mi que aquest partit, sortit una mica del no res i de caràcter clarament populista, ha personificat les accions més desagradables, ridícules i fora de to tant al Parlament de Catalunya com a la resta del territori, amb provocacions, posades en escena absurdes i amb un aire de ràbia continguda com no s’havia vist mai abans a Catalunya. Alguns l’han batejat com el “Partit de l’odi” i ho sigui o no, almenys ho evidencia setmana rere setmana, així que és lògic que en un còmic on l’exageració s’utilitza com una eina de reflexió però també de divertiment,s’hagi triat a aquesta formació com l’encarnació del feixisme més ranci.

Com deia, no és casualitat que Albert Rivera se’l presenti com un president del govern espanyol incapaç de controlar la situació i que Inés Arrimadas sigui retratada com una histèrica, o al Carlos Carrizosa com un Kamikaze. Naturalment apareixen moltes altres cares conegudes: Jordi Cuixart, el president Carles Puigdemont, Toni Comín o un Rufián amb aires de voler sortir a Pulp Fiction que ens fan somriure per les també inflades caricaturitzacions en certes vinyetes. I això sense oblidar a la reina Sofia i el seu conegut gendre o el qui mou els fils des de les bambalines: un maquiavèlic Aznar.

Estem davant, doncs, d’un còmic clarament polític fet des de l’independentisme que pretén denunciar per mitjà la ciència-ficció una realitat terrible per al poble català. Naturalment, pinta als dolents de molt dolents i a la resta de persones comuns represaliades.  Probablement si això s’esdevingués hi hauria una gran tonalitat de grisos tant entre els simpatitzants de C’s (potser exceptuant la cúpula) com a la resistència catalana. Que l’autor ha engrandit el missatge negatiu d’una catalana ocupada és innegable però usant l’esmentada exageració aconsegueix que per una banda somriguem davant de fets  completament fora de lloc però també ens estremim si alguna de les idees feixistes que promulga el partit de Ciutadans s’apliqués de veritat. 

Ara bé, deixant sentiments de banda… és un bon còmic? Per la part de guió m’atreviria a afirmar que és fluix. Terra Cremada ens presenta imatges poderoses, idees divertides i d’altres de tètriques i terribles però no hi ha massa continuïtat argumental. Sembla més que realitzi un retrat concret de diversos llocs sense cap connexió entre ells. No existeix tampoc un personatge o personatges que dirigeixin la trama. És una simple successió de gags i escenes que ens captiven però que no ens mostren una història ben filada.

Tot el contrari és la il·lustració. No sóc cap expert però m’ha semblat molt interessant: Grans vinyetes molt acolorides amb un dibuix fantàstic d’escenaris reals (Barcelona, Girona, Vilafranca, etc) i un retrat extraordinari dels polítics coneguts (talment semblen fotografies retocades o almenys que inspiren la pròpia il·lustració). El dibuix, doncs, és l’arma atòmica d’aquest còmic, la que ens fa visualitzar una Barcelona mig destruïda, uns militars que fan por  i molta bandera rojigualda per tot arreu que ens fa esfereir. Sí, la part visual és la que ens anima a comprar el còmic i de fet deixa  una mica apartat el guió de manera que passi el que passi (fins i tot el final precipitat i una mica poc coherent) no ens afecta perquè gaudim sota el pinzell de Pau Pèrrim de forma continuada pàgina a pàgina.

El còmic es va subvencionar a través d’una plataforma de micromecenatge i part de la seva recaptació va ser destinada a la caixa de solidaritat amb els represaliats polítics catalans. Va ser prologat per Jair Domínguez, el conegut periodista i guionista que recordem també va fer incursions a la ciència-ficció guanyant el premi Ictineu l’any 2017 per la seva obra Perímetre.

Eloi Puig
04/02/2020