WATCHMEN
Whatchmen
(1986-1987)

Guió: Alan Moore
Dibuix: Dave Gibbons

Editorial:
Norma
(2003)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 344

Números originals:
Watchmen #1-12

Altres edicions:

CATALÀ:
2007 Destino (Absolute)

CASTELLÀ:
1987 ZINCO (Serie completa)
2007 Planeta De Agostini (Absolute)

Una obra com Watchmen es mereix més relectures de les que li he dedicat. Una obra que passarà a la història com un clàssic indiscutible necessita ser revisada de tant en tant. Però haig de reconèixer que aquesta segona lectura que he fet, ha estat causada arran de la pel.lícula homònima que està a punt d’estrenar-se. Vull tenir les idees fresques a la ment per jutjar si el film serà una bona adaptació o una tosca idea basada en el còmic original. Encara sento ràbia al veure com van destrossar una altra obra gràfica d’Alan Moore: La Liga de los Hombres extraordinarios amb una pel.lícula que també hauria de passar als anals de la història però com a un dels pitjors treballs mai fets en el setè art. Però tinc esperances. Crec, desitjo, que un visionari com Zach Snyder (300) sàpiga plasmar sobre la pantalla les complexes idees que Moore i Gibbons van crear entre el 1986 i el 1987 en dotze números – que ara podem trobar recopilats-.

Watchmen és considerat per molts com la millor obra gràfica de la història. Probablement per altres no ho sigui i tinguin les seves pròpies preferències però el que és innegable és que aquest treball orquestrat a mitges pel guionista Alan Moore i pel dibuixant Dave Gibbons va alterar moltes concepcions, va trencar amb molts estereotips i va sacsejar molts fonaments dins el món del còmic. Watchmen, segons paraules del mateix guionista va néixer per demostrar que el còmic era un mitjà on encara no s’havien explotat totes les possibilitats, on es podien aplicar noves tècniques narratives; en definitiva Watchmen va reinventar el còmic per adults.

Cal llegir Watchmen a dos nivells… el primer és l’argumental, amb una profunditat inusual en una obra dedicada als superherois –almenys per l’època-; el segon és estructural, tan a nivell de guió com de dibuix: Una obra com Watchmen seria ja una delícia si només ens fixéssim en la seva concepció narrativa i visual… els detalls de les vinyetes – cal fixar-se en les notícies que es poden llegir als diaris, els símbols, les dates etc…-, els diferents angles en que pot mostrar-se una mateixa escena, la capacitat de moviment que ens donen algunes vinyetes consecutives… tot plegat, aquest festeig entre l’aspecte visual i el purament narratiu ja dóna mostres evidents que Watchmen va ser diferent. Els diàlegs, fluïts i naturals encaixen perfectament en aquesta composició gràfica envejable, però el dibuix de Gibbons no es queda enrera: Té la capacitat de fer-nos entendre el que pensen els personatge sense oferir més informació que uns gestos facials. Impecable. Fins i tot la poca estructura lineal del seu argument – amb forces ramificacions, flashbacks, anades i vingudes- és un exemple del fet que l’obra va trencar motlles.

Al final de cada capítol, Moore ens aboca un munt d’informació – en prosa- sobre la vida dels justiciers: Memòries, retalls de premsa, entrevistes… tot plegat un volum d’informació magnífic per aprofundir en tot allò que la part gràfica no ha pogut mostrar – aquest treball de documentació fictícia també el repetiria en altres obres guionitzades per ell, com V de Vendetta, From Hell o La Liga de los Hombres extraordinarios, per cert totes elles adaptades també a la gran pantalla amb resultats ben diferents-. Aquesta documentació ens servirà per entendre les motivacions i els tarannàs tan dels primers vigilants com dels actuals, ja que el còmic presenta dues generacions d’herois: els que van començar a imposar la justícia cega als anys 40 agrupats sota el nom de minutemen i els que van agafar el relleu dues dècades més tard. Aquí intervenen sentiments com la nostàlgia, l’enveja, o la simple relació entre ells per introduir encara més elements punyents en la història.

L’argument es centra en molts focus diferents tot i que podríem dir que relata a un grup d’herois emmascarats que han caigut en desgràcia després d’uns anys daurats. La majoria d’ells ja no estan en actiu i sobrepassen els quaranta – o més- de manera que la nostàlgia, l’escepticisme i la resignació plana per sobre seu. Però l’assassinat de El comediant, un dels pocs emmascarats que encara treballava pel govern americà propicia una investigació per part de Rorschach, - qui no s’havia retirat mai del seu paper de vigilant- per acabarà per descobrir una trama de proporcions inimaginables. Aquesta és la base argumental, però entre mig se’ns suggereixen moltes altres idees morals i ètiques… i també de metafísiques.

Moore va voler trencar amb el mite dels superherois típics de segells com Marvel o DC… va escriure una ficció on aquests fossin protagonistes però en un món real. Per aquest motiu va dissenyar una ucronia: Ens trobem a meitat dels anys 80 d’una realitat paral.lela, d’una ucronia que nasqué en el moment en que un científic era desintegrat per error en uns laboratoris nuclears als anys seixanta. La seva recuperació i els poders que va adquirir després de l’accident el convertiren en el Dr. Manhattan, l’únic personatge que realment té superpoders, en el fons l’únic super-heroi veritable doncs la resta dels emmascarats utilitzen altres eines al seu abast com la tecnologia, la intel.ligència o la força bruta per mantenir la seva llei. Una realitat alternativa on gràcies al Dr. Manhattan, els EUA va vèncer a la guerra del Vietnam i on el predomini militar dels EUA al voltant del món és inqüestionable, gràcies als poders il.limitats de l’esmentat super-heroi.

L’escenari en aquest ucronia és més complexe: La por a la III Guerra Mundial, a l’enfrontament posposat entre els EUA i Rússia pren cada cop més forma… al mateix temps una acta aprovada el 1977 arran d’una vaga de policies prohibeix que els herois emmascarats actuïn pel seu compte, de manera que la majoria ho ha deixat, han abandonat o s’han donat a conèixer i han fet negoci venent drets d’imatge i joguines amb el seu rostre. Mentrestant, una sèrie d’intel.lectuals de tot el món han desaparegut i a sobre els nostres justiciers han de fer front a sentiments contradictoris sobre si tornar a actuar o deixar-se portar pel que desitja la gent.

Perquè si una cosa tenien clar Moore i Gibson era que els herois d’aquesta aventura havien de semblar –Havien de ser!- més humans que mai, amb les seves mancances i fins i tot amb comportaments més que discutibles. Un fet curiós: Existeix un diari neofeixista – The New Frontiersman- que reclama i exalta el paper dels super-herois per defensar la pàtria americana. Són els justiciers un exemple de feixisme encobert que no deixa treballar a la policia i als jutges com hauria de ser?

Aquí és on podem inserir un dels lemes més coneguts que utilitza l’obra: Els vigilants – els watchmen- ens vigilen… però qui vigila els vigilants? Qui determina que els actes que realitzen aquests justiciers han de quedar impunes a la llei tot i que teòricament ajudin a la població? Moore filosofa sobre aquestes idees de forma excepcional, però també amb moltes altres: Metafísica… pot un super-heroi amb el poder de transformar la matèria i de veure el passat i el futur esdevenir un déu? Megalomania… Fins a quin punt la mort d’uns quants és justificable per garantir la seguretat d’una majoria? Qui té realment el dret de prendre aquest tipus de decisions? Com deia abans… qui vigila als vigilants?

Més coses: Moore inclou un còmic dins el còmic… en la realitat de Watchmen els còmics de super-herois són pràcticament inexistents – no interessa ja que allí aquests són reals-, així que Moore proposa que el còmic que travessa una època daurada a Watchmen són les històries de pirates, unes aventures que són un paral·lelisme perfecte del que passa a la nostra realitat amb les històries de super-herois: Són còmics sovint considerats juvenils i per tan poc seriosos, que compten amb poques pretensions però amb alguns guions molt interessants. A Watchmen, trobem doncs, els relats del Vaixell Negre, unes històries que pretenen donar el mateix contrapunt que els còmics de super-herois de la nostra realitat i que més d’un també s’ha afanyat a dir que són una metàfora dels comportaments de cert vigilant. Tot pot ser doncs els guions de Moore tenen múltiples interpretacions, a cada lectura descobrim nous enfocaments.

Watchmen ha passat a la història, com dèiem, com l’obra que va fer sortir de l’armari el món del còmic de super-herois per adults on aquest va ser reconegut quasi unanimament per la crítica i públic i per tant va oferir a la nostra societat un nou mitjà amb el qual explicar històries. Tot això i més és Watchmen, una de les obres més difícils de de comentar degut al seu contingut polifacètic, però sense dubte un treball imprescindible per qualsevol persona motivada per conèixer una obra mestra. Acaba de publicar-se l’assaig W de Watchmen, escrit per un especialista del gènere com és Rafael Marín, el qual repassa de forma exhaustiva tots els matisos de la història rere el còmic.

A part de les diverses edicions realitzades en espanyol (Zinco va treure els 12 números originals i posteriorment Norma i Planeta els agrupà en una obra gràfica), en català va ser publicat –finalment- el 2007 per Destino en el luxós format Absolute. Imprescindible en qualsevol biblioteca.

Eloi Puig, 23/02/09