W DE WATCHMEN
(2009)

Rafael Marín

Editorial:
Dolmen
(2009)

Col.lecció:
Pretextos Dolmen

Núm: 11

Pàgines: 156

Lectures relacionades:
Watchmen

Pocs noms em vénen al cap millor que el de Rafael Marín, un estudiós amb solvència contrastada del món del còmic, per escriure un assaig sobre una de les obres magnes d’aquest novè art com és Watchmen. D’aquesta novel.la gràfica guionitzada per Alan Moore i dibuixada per Dave Gibbons se n’ha parlat molt i s’en parlarà molt més encara (I més, després que noves generacions d’afeccionats la descobreixin a través de la pel•lícula homònima). Però potser calia un assaig seriós i objectiu sobre alguns dels aspectes claus de l’obra i Rafael Marín ens l’ofereix en aquesta W de Watchmen, un joc de paraules que pica l’ullet també a una altra obra conegudíssima de Moore com és V de Vendetta.

Anem al fets: Watchmen és un còmic molt difícil d’interpretar al 100%. Com molta gent no s’ha cansat d’insistir –entre els que m’incloc-, la  seva lectura s’ha de fer a diversos nivells i les seves relectures no fan més que proporcionar noves visions al lector, alhora que li donen més arguments per enaltir l’obra quan un intenta defensar-la davant dels seus cercles socials – no oblidem que per molt multipremiada que sigui Watchmen, per moltes crítiques positives que hagi rebut de certs sectors, la immensa majoria de la població d’aquesta país la considerarà sempre com només un còmic – o un tebeo-.

W de Watchmen és un assaig seriós sobre algunes de les múltiples interpretacions que un pot fer del còmic. De fet, el lector rep molta més informació de la que s’esperava a l’obrir les primeres pàgines. Com deia, Rafael Marín és un expert en aquest mitjà i ho fa notar amb escreix: Els primers capítols per exemple parlen de la situació dins el còmic americà que existia abans de l’arribada de Watchmen; les evolucions de les col.leccions de superherois –a mitjans dels anys vuitanta existia una certa crisi creativa al voltant d’aquestes col.leccions de superherois que propicià una posada a punt per part de les editorials capdavanteres-, ho sigui de la situació inicial amb la que es van trobar el guionista i el dibuixant i amb la qual van temptejar per obrir línies de treball cap a diferents direccions.

Recordem que un dels handicaps per explicar una bona història centrada en els superherois és que aquests tenen una càrrega nostàlgica i simbòlica darrera que pot incloure varies desenes d’anys... o el que és el mateix: no és fàcil eliminar, matar o canviar la personalitat d’un superheroi que té uns tics, uns tarannàs i en definitiva una manera de fer que arrossega – que llastra m’atreviria a dir- des de fa molts anys. Rafael Marín ens mostra aquest procés creatiu que va tenir la immensa sort de poder estructurar-se al voltant de personatges nous – I per tant molt més mal•leables- tot i que basats en altres personatges més antics de la casa DC.

La història prèvia és interessant però el mateix procés de creació i desenvolupament dels 12 números inicials són el plat fort del treball que ha realitzat Marín: Com es van entendre a la perfecció guionista i dibuixant, com van deixar que l’altre s’expressés lliurement en moltes ocasions, quan calia callar (Moore) o calia dibuixar poc (Gibbons) per donar més profunditat visual o argumental respectivament. Tot plegat en un treball que a més ens descobreix molts secrets i picades d’ullet que en una o dues lectures ens havien passat desapercebuts. De fet un dels valors afegits que ens proporciona l’autor gadità són les ganes de tornar a llegir Watchmen per trobar en les seves pàgines aquells matisos que ens explica en el present assaig, aquells detalls als que no havíem donat importància, aquells gestos, aquella frase que tenia un sentit ocult…

També hi ha lloc per visualitzar si Watchmen va representar un canvi o no en el còmic americà. Sabem que no, sabem que va ser una obra única que va donar nous arguments a guionistes per tractar de forma més humana i real a molts personatges, però que aquests recursos no van ser aprofitats plenament. Rafael Marín es parla d’aquestes oportunitats perdudes i de molt més.