EL BESO DEL EXILIO
The exile Kiss
(1991)

George A. Effinger

Editorial:
Martínez Roca (1991)

Col.lecció:
Gran Super Ficción

Núm: ---

Pàgines: 268

Lectures relacionades:
Cuando falla la gravedad
Un Fuego en el sol

L’any passat quan vaig comprar-me aquest llibre mentre frikejava pel Mercat de Sant Antoni de Barcelona em van passar per la ment un munt d’imatges i records -Qui vulgui anar al gra i llegir directament la ressenya obviant els deliris nostàlgics d’un servidor pot fer-ho passant al cinquè paràgraf.-

A l’escollir el llibre d’entre un munt més, la memòria em va fer adonar que ja fa uns anys que em dedico a això de llegir novel.les no aptes per a ments puritanes, a jugar a rol, a interessar-me pels còmics o pels jocs de taula d’estratègia o a deixar-me veure per trobades i festivals fantàstics; vaja que els anys passen i continuo enganxat al que avui en dia s’anomena món freak. I aquesta sensació la vaig tenir observant detingudament la coberta de El beso del exilio: A vegades em sembla que tota la vida he vist aquesta il·lustració. Desconec en quin moment en Luis Royo va crear-la però el cert és que la noia amb poca roba i cara de femme fatale que es mostra a la portada de la novel.la és per mi un motiu de reflexió.

Aquest llibre va aparèixer a començaments dels anys 90 però el primer cop que vaig veure aquesta coberta no va ser en una novel·la, si no en un joc d’ordinador: El Game Over de la mítica casa Dinamic. Llavors, jo com molts adolescents estàvem penjats del nostres MSX, Spectrums etc i la noia sexy amb actitud provocadora que dibuixà Royo va tenir una anècdota curiosa: A la il.lustració original, la noia ensenyava... un mugró!!! – A l’igual que en aquesta edició- I suposo que alguna ment conservadora es queixà del fet perquè més tard al joc Game Over li va aparèixer per art de màgia un logo de la casa Dinamic que tapava el que no es podia ensenyar.

En fi, jo després de quasi 20 anys (sic!...) ja no hi pensava en aquesta anècdota però un bon amic me la va recordar mentre revisàvem les compres del mercat. I si això ha servit de retruc perquè dos vells companys com el meu amic Xavi (Beyonded, Arrakis, Perdito...) i un servidor (Kraken) ens haguem traslladat al passat una bona estona i haguem gaudit de la nostàlgia mentre fèiem un cafè i repassàvem aquella època daurada en que teníem 16 o 17 anys i baixàvem a Barcelona a visitar una llibreria nova que es deia Gigamesh i una de còmics –molt diferent a l’actual- anomenada Norma Còmics, ja ha valgut la pena, què coi. I és que sóc un nostàlgic i no puc –ni vull- evitar-ho, què hi farem.

Però parlem ara de El beso del exilio. Aquesta és la tercera novel.la que George A. Effinger dedica a la vida i aventures de Marîd Audran, un bergant dels barris baixos que ha pujat, sense voler-ho, per l’escalafó mafiós de la ciutat. La vida d’Audran continua més o menys com sempre, excepte pel fet que cada cop té més responsabilitats i més poder i contempla amb certa preocupació com l’utilitza sense remordiments de consciència.

Effinger en aquesta darrera novel.la no sembla tenir massa cosa nova a dir: Els implants, les tecnologies que doten de vida a aquesta trilogia ciberpunk aquí brillen per la seva absència i la novel·la és més una obra policíaca amb aires de CF que res més. L’autor ha partit la novel.la en dos escenaris: el conegut Budayén –els barris baixos d’una ciutat sense nom però que té tots els números de ser El Caire- i el desert extrem d’Aràbia. Audran haurà de lluitar per sortir endavant d’un segrest, intents d’assassinat, càrrecs falsejats i diverses manipulacions... vaja com a les altres novel.les de la sèrie només que en aquest cas sembla que Effinger hagi perdut una mica el nord i no sàpiga concretar millor la seva trama.

Aquesta esdevé poc cohesionada, els dos escenaris tenen subtrames que no aporten res al argument principal i els personatges secundaris es succeeixen sense que empatitzem amb ells. L’evolució interior d’Audran com a persona s’estronca i resulta poc creïble. Això sí: La novel.la és com sempre amena i entretinguda però com deia més amunt no aporta res de nou a les altres, no té una fita determinada.

El fet però, és que la novel.la –i en general la trilogia- és força recomanable per passar unes bones estones: Aventura, diversió i sobretot força mà esquerra per part de l’autor en favor del protagonista. La seva dedicació a Audran és exclusiva (la prosa de l’obra és en primera persona) i és impossible no confraternitzar amb el seu tarannà o les seves decisions.

Effinger acaba la novel.la una mica precipitadament, tancant el nus principal però deixant al nostre benvolgut protagonista a l’espera de possibles esdeveniments futurs. Suposo que l’autor va veure que per escriure una quarta novel.la valia més que tingués quelcom de substancial per oferir i no simples aventures més del nostre magrebí pels mons islàmics del futur. En tot cas, existeix una darrera obra sense traduir a l’espanyol –en català no cal dir-ho- titulada Budayeen Nights que segueix amb les aventures de Marîd Audran

Per la meva banda espero continuar comprant velles glòries com aquesta en mercats ocults, llibreries polsegoses o fins i tot en botigues especialitzades de les que et treuen un ull de la cara. Però sigui com sigui tindré l’excusa de rememorar els vells temps amb els companys mentre remeno volums o prenc un cafè...

Eloi Puig, 06/09/07