horitzÓ de successos

(2007)

Teresa Udina & Vladimir H. Pacín

Editorial:
Pagès Editors (2007)

Col.lecció:
Ciència-Ficció

Núm: 21

Pàgines: 248

El IX Premi Manuel de Pedrolo, corresponent a l’any 2006, va ser lliurat a la novel.la curta Horitzó de successos de Teresa Udina i Vladimir H. Pacín i el relat “Retorn parcial” de Jordi Munnshe. La seva publicació per Pagès Editors arriba en aquest 21è volum de la col.lecció ciència-ficció

No conec l’obra anterior d’aquests autors; només tenia algunes referències de Vladimir H. Pacín, doncs el seu nom es passeja amb certa assiduïtat per alguns premis del gènere que ens ocupa. També és veritat que em va sobtar en un primer moment que un cubà- això sí, establert i totalment integrat, segons les seves pròpies paraules, a Catalunya- guanyés un premi per a una narració escrita en català. Deixant de banda la meva sorpresa inicial, em va alegrar especialment aquest fet i espero que pugui repetir-se en més ocasions.

Horitzó de successos és una novel.la escrita amb alegria. Sí, pot semblar estrany aquest adjectiu alhora de ressenyar una obra literària però la despreocupació amb que Pacín i Udina ens presenten bona part dels elements que configuren molts dels subgèneres actuals de la ciència-ficció és digne de ser ressenyada. Llegeixi’s aquest adjectiu amb bons ulls, doncs precisament aquesta “despreocupació” ens aporta una novel.la molt digerible i entretinguda.

Els autors tenen la capacitat d’integrar conceptes com els viatges en el temps, l’existència d’universos paral.lels, el biogenètica més avançada, l’especulació tecnològica en base a implants cervicals que ens recorda la temàtica ciberpunk o la criogenització com a mètode per desaparèixer un temps dels afers del present… i tot plegat en una novel.la de poc més de 200 pàgines.

Tot això és un gran què i certament aquesta facilitat per mostrar-nos tants conceptes i a més que resultin coherents no és cosa fàcil. Això sí, no busquem un text amb explicacions cientifico-tècniques: tota l’obra d’Udina i Pacín es basa en la diversió i l’entreteniment i per tant cau totalment a la banda de la ciència-ficció soft.

Horitzó de successos s’estructura en dues històries aparentment desvinculades entre sí però que tenen un element en comú. Per una banda ens trobem amb un grup de rapers famosos que inicien un safari a un univers paral.lel per caçar dinosaures (sí, el viatge també és cap al passat). Mentrestant, a la Barcelona del 2059, un jove empresari amb no massa escrúpols es veu submergit en un afer terrorista quan “hereda” un cub amb una informació molt valuosa. L’element que uneix breument les dues històries és de caire ecològic però no és important i fins hi tot resulta una mica forçat, almenys a la primera història. El cas és que amb aquesta diversitat d’escenaris, els autors ens han pogut oferir un major desplegament imaginatiu de la Barcelona i la Califòrnia del 2059.

Ara bé, probablement en més d’una ocasió el lector pensi que se’ls ha anat una mica la ploma alhora de mostrar-nos el que són capaços de crear: Aquella gosseta alterada genèticament que esdevé presentadora d’un reality show –llàstima que el seu personatge vagi perdent protagonisme a mesura que avança la novel.la, tenia un gran potencial-; aquelles trucades via mòbil cap a un univers paral.lel i un altre temps que resulta poc creïble etc… també és veritat que el final de les dues línies d’acció resulten una mica sobtades. Dóna la sensació que els autors hagin retallat pàgines a la seva idea original. Això provoca una sensació de precipitació en el lector i més si veiem els febles vincles que finalment uneixen les dues històries.

Els autors utilitzen els diàlegs per portar l’acció de forma fluida i amena.  El llenguatge emprat combina l’efectivisme amb l’entreteniment però li manca una mica de profunditat, almenys en l’esquema argumental. És una llàstima que la idea d’usar universos paral.lels amb diferències mínimes amb el nostre no tingui més repercussions… ni que sigui en aquells mateixos universos alternatius… o que la crítica encoberta als reality shows no vagi més enllà d’uns paràgrafs. Un altra punt feble són els personatges rapers, que no tenen pràcticament temps de ser presentats i els quals no enpatitzen amb el lector, -de fet, si són o no atacats per dinosaures, acaba per no importar-nos-. En canvi el personatge d’en Xavi, al present de la Barcelona del 2059 sí que té una certa empatia que ens fa estar més lligats a les seves decisions.

Una novel.la doncs, fresca, amena i un pèl desmesurada en alguns plantejaments però en definitiva si el que volem és passar una estona d’agradable lectura sense buscar massa profunditat, aquesta novel.la ens anirà molt bé.

En canvi, el conte “Retorn Parcial” del terrassenc Jordi Munnshe és una altra cosa: De caire més intimista és dels pocs relats de ciència-ficció que tracta sobre l’amor, així a seques. Anteriorment havia llegit altres contes que tractaven sobre el sexe o sobre relacions entre parelles alienígenes, però abordar un tema com la pèrdua de l’amor i l’autosacrifici no és una pràctica molt habitual en aquest gènere. Només en narracions més llargues com La mujer del viajero en el tiempo o clàssics com Muerte de la luz es fa esment a aquest sentiment amb major o menor protagonisme.

“Retorn parcial” ens parla d’un astronauta, el primer viatger que entra en contacte directe amb una raça extraterrestre pacífica. Però la tornada del viatge no serà un retorn feliç doncs un accident ha fet canviar al nostre protagonista. Un accident que li desmantella la perfecta relació de parella que tenia amb l’Alba, la seva dona..

Com deia, un notable conte intimista que emfatitza en els sentiments. Narrat en primera persona i amb prou mestratge per part de Jordi Munnshe, fàcil d’assimilar i més que correcte. Allunyat de la ciència-ficció més compromesa per oferir-nos una història universal i propera, això sí molt vinculada al poder imaginatiu i al sentit de la meravella que ens aporta la ciència-ficció.

Un exemple clar del que sempre he defensat de la ciència-ficció: La seva capacitat d’explicar-nos històries properes sota una perspectiva diferent i així oferir-nos eines per assolir noves maneres de pensar.

Eloi Puig, 28/11/07