LA LUNA DORMIDA

(2007)

Enric Herce Escarrà

Editorial:
Ediciones Efímeras (2007)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 73

Altres edicions:

Gratuïtament, en format PDF a:
http://www.edicionesefimeras.com

Aquest és el segon treball que llegeixo d’Enric Herce Escarrà. És curiós perquè el conte que vaig llegir ara fa uns mesos – “Sang d’Ornalah”, guanyador del Primer Premi Miasma de relats de Terror i Ciència Ficció- em va semblar que tenia moltes més possibilitats de les que explotava l’autor i de fet crec que tenia prou interès per convertir-lo en una novel.la curta com a mínim. Dic curiós perquè amb La Luna dormida em passa tot el contrari: És una novel.la curta que la trobo un pèl sobredimensionada. Segons el meu entendre l’argument dóna més per un relat llarg que no per la setantena de pàgines que té aquesta obra.

Però anem a pams: Enric Herce té un estil que per sobre de tot es pot definir com a fluid, amè. T’enganxa la senzillesa en que et proposa els fets i sense adonar-te et veus submergit en una lectura plàcida. El reusenc aplica la intriga per que ens enganxem a una història que només se’ns insinua durant bona part de l’obra però després dels primers moments aquesta intriga inicial queda una mica estancada i com que l’autor s’ha reservat les explicacions i els moments més intensos pel final, la part central de la novel.la es veu relegada a omplir una mica la novel·la. No estic parlant que hi hagi “palla” perquè la brevetat de l’obra no dóna lloc a la seva existència però alguns capítols es noten una mica forçats, com sobreposats per donar una mica de profunditat argumental quan potser no era necessària. Potser aquest és el fet que m’ha sobtat més de l’obra: Els altibaixos de tensió, la placidesa de la novel.la en molts capítols.

El nostre protagonista és una persona normal que rep un regal curiós d’uns amics que han viatjat recentment al Senegal. A partir d’aquí la seva vida canviarà subtilment durant unes vacances a les illes Canàries, la seva memòria s’omplirà de llacunes i estranys esdeveniments succeiran al seu voltant. Com deia, una història de mitologia africana, de ritus sexuals i de terror sobrenatural que crec esdevindria més ben estructurada en el marc d’un relat. Però això només és una opinió sobre el ritme que implanta l’autor a la novel•la. El seu contingut, l’argument, és interessant, tot i que no original i ens porta a descobrir màgia i terror per partida doble, encara que només en moments puntuals de la història.

L’autor prepara el terreny per que el terror esdevingui més cru i salvatge, en definitiva perquè empatitzem amb certs personatges explicant-nos de forma generosa la seva felicitat i així que ens sàpiga més greu la seva infelicitat quan aquesta arriba. Potser és una mica arriscat perquè això podria significar que si no haguéssim gaudit abans d’aquesta bonaventura, el que passés més endavant no ens importaria massa. Però potser estic sent una mica dur quan en resumits comptes, la novel.la està escrita amb ganes i es deixa llegir molt bé – amb un parell d’hores en la polim- en part per la seva extensió i en part el bon ofici d’Herce.

En definitiva, una lectura, repeteixo, plàcida – que paradoxalment pot ser un adjectiu positiu i negatiu si parlem d’una novel.la de terror sobrenatural- que continua oferint-nos la prosa d’Enric Herce però que en aquest cas potser li manca tensió, nervi i una mica més de mala llet.

Eloi Puig, 22/10/07