L'OLOR DE LA PLUJA

(2006)

Jordi de Manuel

Editorial:
RBA- La magrana (2006)

Col.lecció:
Les ales esteses

Núm: 192

Pàgines: 280

Lectures relacionades:
(sèrie de Marc Sergiot ordenada cronológicament)

Cabells porpres
Raptor de gnoms
Cels taronges
Mans lliures
Tres somnis blaus
L'olor de la pluja

Si hi ha una cosa que m’agrada especialment de la ciència ficció és la seva capacitat d’emmotllar-se a tot tipus de situacions, de ser flexible per adaptar-se a tots els entorns, des de les galàxies més remotes als escenaris més propers. Els mons més llunyans i inaccessibles ens permeten somiar; els més propers, realistes, ens donen eines amb què pensar i especular. L’Olor de la pluja pertany a aquest segon grup de novel·les. La història que ens proposa Jordi de Manuel està ambientada en un futur tan proper que corre el risc de convertir-se en una ucronia en pocs anys.

A l’any 2017, bona part de la conca mediterrània pateix una sequera extrema, una manca de pluja que no s’havia donat mai en la història de la climatologia registrada. I Catalunya no n’és cap excepció. Aquest fet catastrofista comença a provocar les primeres immigracions de l’interior del país cap a la capital on el govern promet – de moment- aigua dessalada pels refugiats.

Dos fugitius de la sequera -com els agrada anomenar-los l’autor- arriben a una Barcelona diferent de l’actual amb l’esperança de començar una nova vida a prop de l’aigua potable. Per altra banda, un assassinat misteriós posa en el context a Marc Sergiot, un inspector apartat des de fa temps dels casos importants que s’entesta en esbrinar què ha passat. I finalment també ens trobem amb Arnau Salord, científic mediambiental que té una teoria revolucionària sobre la causa arrel de la sequera.

Com es pot preveure, De Manuel utilitza les diverses línies argumentals per presentar-nos la novel·la. Unes històries de diferents personatges que s’encreuen amb freqüència, talment fossin ones per teixir una història amb diverses lectures: La científica, el drama social i la novel·la negra. S’hi intueix una estructura molt meditada. En tot cas, però, cal avisar que els esmentats encreuaments, tot sovint ens narren qüestions que encara no han passat i que més tard quan ocorren perden així la seva sorpresa.

L’autor, hàbilment, insereix les biografies dels personatges de forma gradual i meditada, de manera que anem coneixent les seves vivències i motivacions a mesura que ens endinsem més en la lectura. El cas, però, és que els personatges estan una mica descompensats. El que aporta més carisma i profunditat és l’inspector Marc Sergiot – potser ajuda el fet que ja hagi aparegut en altres novel·les de l’autor-. La resta no proporcionen suficient empatia amb el lector per que siguin recordats com caldria. Fins i tot tenim algun exemple de personatge que assumeix un rol que resulta poc creïble i forçat.

Però retornem al tema. No oblidem que ens trobem davant d’una novel·la de ciència ficció, tot i que aquesta podrà ser gaudida per qualsevol lector. Deixant de banda l’especulació catastrofista, trobem que aquesta Barcelona futura ha evolucionat lleugerament en infrastructures però en canvi sembla haver involucionat pel que fa a serveis socials o almenys en certes llibertats individuals. Per exemple, el progrés en el camp de la genètica permet que la població tingui un DNI genètic que els informa de les malalties que pateix i de les que probablement patirà en el futur – aquest nivell de tecnologia em recorda la magnífica pel·lícula Gattaca on també fou utilitzada-. El fet de posseir aquest tipus d’identificació però, també porta a que per exemple els seropositius siguin tatuats per diferenciar-los de la població que no és portadora del virus

En definitiva doncs, ens trobem amb una societat semblat però també amb tocs que la diferencien de l’actual, cosa lògica si pensem que el curs de l’acció es desenvolupa d’aquí a 10 anys només. Això és important, doncs la qüestió de la sequera és un problema també del nostre present, de manera que no cal que el veiem com a una proposta molt llunyana o forassenyada. Aquí és on l’autor, segons el meu criteri, hauria d’haver-se mullat més. La novel·la té una branca argumental centrada amb els problemes socials derivats de la manca d’aigua, però aquesta branca –la història de Sara i el seu pare- queda força desvinculada de la trama principal. Sembla que l’autor l’hagi afegit per donar un punt de vista social i dramàtic al problema, quan crec que aquest hagués pogut ser un dels temes prioritaris. Aquests  problemes sociològics derivats de la sequera són un dels punts menys aconseguits ja que no queda clara la postura del govern de la república -al 2017 la monarquia ha estat substituïda per una república-, ni com actua o es compenetra amb altres territoris o estats que també el tenen.

Com deia, la investigació del crim no deixa lloc a l’especulació social. L’atractiu de la catàstrofe queda eclipsada per un thriller policíac molt ben portat encara que els darrers capítols potser tenen un deix de precipitació quan la serenitat havia regnat en tota la resta. Un fet més que li vull reconèixer a Jordi de Manuel és la valentia de no dissenyar un final happy end si no d’arriscar-se en un acabament que ha cregut més convenient atès la realitat de la novel·la. La vida està plena d’històries que no acaben del tot bé i és esperançador que hi hagi novel·les que reflecteixin aquest fet.

Tot i això, l’autor ens dóna suficients motius per creure que hi ha molts mals d’aquest món que podem guarir amb una mica d’esforç i de valentia. En aquest sentit la novel.la és força alliçonadora. Ens trobem davant d’una catàstrofe inicial; encara s’hi pot posar remei.

Una novel·la doncs que evidencia el bon nivell de la prosa de Jordi de Manuel –pràcticament impecable- en una trama precisa i ben lligada però no del tot explotada.