ELS SILENCIS D'ESLET

(1996)

Jordi Solé I Camardons

Editorial:
Pagès Edicions (1996)

Col.lecció:
Ciència Ficció

Núm: 03

Pàgines: 135

El primer que he pensat quan he començat a llegir els primers capítols de Els silencis d’Eslet és que em recordava a una altra obra, concretament a la novel·la curta La Persistencia de la visión de John Varley. En aquella novel·la (guanyadora d’un premi Nebula) la premissa que movia l’argument era que un grup de sord- cecs creaven i gestionaven per si mateixos una societat aïllada de la resta a fi de poder desenvolupar les seves mancances sense que el món normal hi interferís. Aquí, a Els Silencis d’Eslet, en Jordi Solé ens comença a mostrar una societat –en aquest cas extraterrestre- amb certs paral·lelismes on el sentit de l’oïda és inexistent i per tant el tacte, la vista i l’olfacte són els vehicles de comunicació naturals. Però a mesura que avançava en el llibre he abandonat  aquestes comparacions entre ambdues novel·les  perquè he notat que l’autor es centra en un altre temàtica: La llibertat sexual

La novel·la d’en Jordi Solé ens obre les portes a dues grans idees a desenvolupar. I curiosament les dues idees tenen un nexe en comú: la comunicació. I també utilitza dos recursos diferents per explicar-nos aquestes dues línies argumentals: Per una banda tenim una narració en primera persona d’un terrestre que viu a Eslet i ens detalla les seves percepcions dels costums i mode de vida dels esletians. També ens descriu breument la història des de que els terrestres arribaren a aquest planeta i van comprovar que els humanoides que hi vivien no tenien desenvolupat el sentit de l’oïda.

Per altra banda, l’autor ens narra en tercera persona els canvis socials que s’esdevenen a Eslet quan un grup de persones comencen a pensar que els trimonis (matrimonis triples entre dues femelles i un mascle) és un sistema imposat que vulnera la llibertat sexual dels individus. L’enamorament d’una parella que vol viure i practicar el sexe sense una tercera persona, serà el desencadenant d’una petita revolució dins una societat esletiana que no està preparada i no veu amb bons ulls la nova proposta. Em ve al cap un conte de Robert Silverberg anomenat  “En grupo” que ens parla del mateix problema: En una societat on el sexe es viu i es practica entre molts individus alhora no s’entén que dues persones s’enamorin i es vulguin exclusivament l’un a altre. En ambdues històries, el fet és considerat una depravació i una desviació sexual greu. En aquest cas Solé profunditza més en aquest segon aspecte de la novel·la, el de la llibertat sexual. S’hi podria veure una crítica a la homofòbia que patim en els sectors més conservadors de la nostra societat.

L’autor combina els dos estils i les dues premisses al llarg de la novel·la, intercalant  la descripció del terrestre sobre el fenomen de la manca d’oïda i el patiment dels esletians que volen aparellar-se només amb una altra persona. El cas és que Solé desenvolupa la novel·la sota una perspectiva de lluita social que es fa poc creïble degut a com sorgeix tot plegat. De fet, la societat esletiana semblava funcionar força bé amb els trinomis. Que existeixin persones que opinen el contrari és molt normal, però que d’aquest fet se’n desprengui una idea de canvi radical en llur societat dóna pocs arguments a la novel·la per resultar creïble. La idea doncs, es va diluint en una qüestió política a mesura que avancem la lectura i l’interès decau una mica, sobretot pel fet que la temàtica de la comunicació no auditiva queda deixada de banda. El cert però, és que Solé realitza un gir molt interessant en el darrer capítol que posa les coses al seu lloc.

Abans he dit que la comunicació era un factor clau en la novel·la. Ho segueixo pensant. Solé aporta hipòtesis camuflades en l’argument sobre el poder de la paraula i sobre el poder de la comunicació en el desenvolupament d’una societat. També proposa una teoria força interessant sobre l’estabilitat que pot donar un trinomi (recordem, dues femelles i un mascle) a la societat en front de la relació de parella o dels triangles amorosos tal com els entenem avui dia. La llàstima és que aquestes idees no esdevinguin més importants o més treballades en l’argument central de la novel·la i estiguin inserides com un subterfugi que cal treure a la llum.

Sobre l’estil de l’autor no en tinc pràcticament cap queixa. És amè, es llegeix bé  i utilitza força bé els recursos literaris. Això sí, el fet d’utilitzar en alguns moments de la narració els articles determinants fora de consonància amb alguns noms (per entendre’ns, posar un article femení en singular per referir-se a un nom en plural) no ho he trobat adient. Suposo que l’autor ha volgut experimentar amb el llenguatge d’un món dominat per dones i on possiblement les estructures gramaticals fossin diferents, però el resultat és que la lectura se’n ressent negativament. En tot cas, això són moments puntuals.

Una novel·la doncs que parteix de la base d’especular sobre els diferents camins que podria prendre una societat de sords en llur evolució per passar ràpidament a una altra especulació de caire sexual on se’ns barreja també alguna bona idea sobre la comunicació i llenguatge. Interessant.