CAMPO DE CONCENTRACIÓN
Camp concentration
(1968)

Thomas M. Disch

Editorial:
Ultramar (1988)

Col.lecció:
Grandes Éxitos Bolsillo

Núm: 79

Pàgines: 196

Altres edicions:

1976 (Com "La casa de la muerte") Intersea Saic, Azimut

1983 Adiax, Fenix

Sembla que cada any m'hagi de carregar literalment a un clàssic reconegut. L'any passat li va tocar a Tú, el immortal una obra que mai em va enganxar i de la que no puc dir quesi bé res de positiu. Avui li toca a Campo de Concentración, una d'aquelles novel.les també molt reconegudes i apreciades per cert sector del fandom però que a mi particularment no m'ha semblat res de l'altre món.

Louis Sachetti és un pacifista condemnat a 5 anys de reclosió que es veu inmers en un experiment concebit pel govern. Aquest experiment que es dona lloc en el camp Arquimedes (una mena de camp de concentració idealitzat) proposa a Sachetti que estudii als reclusos del camp, als quals se'ls ha suministrat una forta droga que els va tornant progressivament més intel.ligents. Possiblement aquesta intel.ligència podrà ser usada a favor del govern americà en les seves guerres actuals i futures…

Si una cosa deixa clara Disch són les seves conviccions antibel-licistes (en un any com el 1968 on els intel.lectuals intentaven guanyar la guerra als generals), així com els seus temors sobre cap on pot avançar Amèrica si continua amb les seves polítiques tant internes com externes (prediccions que crec que l'autor ha complert amb excreix).

Però per demostrar aquestes teories Disch realitza un exercici confús sobre els aspectes psicològics d'aquesta reclusió en el camp Arquimedes, tant dels presoners, com dels cel.ladors. Amb una trama desordenada i un pèl caòtica on se'ns expliquen poques coses i on se'ns mostren més temes secundaris de la vida de Sachetti dels que caldria, Disch ens va introduint en aquest món boig de la gent que s'adona que es torna més que intel.ligent. Però tan els seus dilemes ètics com de personalitat no queden ben reflexats.

La història (estructurada com un diari personal) es fa més coherent a mesura que avança si expetuem el començament de la segona part on durant algunes pàgines ens és impossible entendre el que escriu l'autor, segurament fet expressament per demostrar el caos psicològic del protagonista (particularment he llegit altres maneres molt millors de reflexar-ho… per exemple sota la mà d'Alfred Bester). Finalment Disch es guarda un final final sorprenent que ajuda a millorar la nota global de la novela.

Tot i això la sensació que m'ha deixat és força decebedora. Crec que l'autor no sap treure partir d'unes idees si més no interessants, abocant el seu intelecte en un escrit confús i sense ritme.