No hi ha res com que
un llibre et sorprengui positivament quan no t'havies esperat pràcticament
res d'ell. Aquesta novel.la la vaig comprar en un mercat de segona
mà ara farà un any per mirar d'anar completant la
col.lecció Fantasy de Martínez Roca - a un preu assequible
que certes botigues especialitzades no em donen-. Des de llavors
va alimentar la base de la pila de llibres que tinc pendents sense
que tingués la intenció de llegir-la a curt termini.
L'argument de la contraportada no invitava massa a consumir-la i
a més no coneixia l'autora. Però fa 4 dies la vaig
començar, em venia de gust llegir una mica de fantasia més
clàssica, i el resultat ha estat força sorprenent.
El Ciervo blanco recrea un món
jove, que dóna la sensació d'indefinició, com
si encara s'estigués formant o com si l'autora no tingués
molt clar com cohesionar-lo, on els Deus encara tenen força
influència amb les qüestions humanes i caminen -o fa
poc caminaven- entre ells. Aquest punt no és innovador i
el podem trobar tan als clàssics grecs com en novel.les d'última
generació com La Maldición.
Un dels personatges principals és Bevan,
un semideu, que baixa el món terrenal dels humans per acabar
allí els seus dies com a mortal. En el transcurs de la novel.la
anirem veient com s'adapta i com intervé en els afers dels
homes on els senyors feudals lluiten i s'alien entre ells intentant
assolir el govern total de l'Illa (que se sàpiga tota la
terra coneguda és en aquesta illa). Bevan coneixerà
l'amor i el respecte, així com l'enveja i la traïció
però aquests esdeveniments propiciaran que els homes esdevinguin
lliures i assoleixin el seu propi destí. Podem parlar aquí
d'un típic camí iniciàtic que realitza tan
Bevan com el seu amic i contrincant Cuin, l'Hereu de la major casa
d'Illa que haurà de lluitar més amb sí mateix
que amb altres enemics per vèncer els sentiments oposats
que li provoca el semideu.
No es tracta de cap argument original. La manera
d'entendre l'èpica que té l'autora tampoc destaca
per les seves aportacions: Reis, espases, llum, foscor
L'ombra
de la nostàlgia de les obres de Tolkien pul.lula per moltes parts de l'obra però el que marca la
diferència és la prosa de l'autora. No havia llegit
abans a Nancy Springer però m'ha encantat l'estil concís
però poètic que usa per descriure'ns els personatges
i llurs emocions. Aquest llenguatge gentil ens evoca a històries
trovadoresques i l'enaltiment de termes com l'honor i la justícia.
A la vegada però, l'autora concentra les paraules i els capítols
de manera que la novel.la pot definir-se com a dinàmica,
sensible i sobretot concisa.
Aquesta èpica descafeïnada pot resultar poc fascinant
per alguns lectors ja que l'autora no es recrea en les batalles
i les grans gestes. Les narra amb una senzillesa que més
d'un cop causa estupor. "Ja està?", "Ja
s'ha acabat?" penses en més d'una ocasió.
Sí que és veritat que si agafem per una banda un argument
no molt original, i li afegim que a vegades aquesta manca de passió
alhora d'oferir-nos moments dramàtics i en descriure les
gestes més èpiques li treuen credibilitat a la novel.la,
el resultat no és tan colpidor com podria haver estat. A
més la mitologia que elabora l'autora no és molt ferma
i queda diluïda amb uns pocs noms propis. Sí que hagués
calgut aquí uns quants paràgrafs per informar-nos
millor. Tanmateix, reitero que l'argument és rodó
i tancat -encara que deixa portes obertes per les altres novel.les
de la trilogia que per cert no han estat traduïdes encara-.
En definitiva, una autora que ha creat una fantasia
que segueix alguns plantejaments de l'obra de Tolkien però
que ha aconseguit inculcar-li un estil propi que la fa amena i enriquidora,
sobretot a nivell literari. Un bon exemple de com una prosa senzilla
pot despertar en el lector moments de plaer literari, deixant de
banda de si l'argument ens agrada suficientment o no -en el meu
cas haig de dir que sí-.
|
|