EL JARDÍN DEL SULDRUN
Lyonesse I: Suldrun's Garden
(1983)

Jack Vance

Editorial:
Gigamesh (2003)

Col.lecció:
Gigamesh

Núm: 23

Pàgines: 425

Saga:
Lyonesse

Lectures relacionades:
La Perla verde
Madouc

Altres edicions:

1989 Ediciones B. Col. Nova Fantasía nº 1

La meva experiència amb Jack Vance havia estat divertida i entretinguda, vaig llegir la saga de El Planeta de la aventura i vaig gaudir-ne perquè no m'esperava més. El meu error ha estat precisament aquest: Esperar-me d'aquesta novel.la un plantejament ferm, uns personatges desenvolupats i una història sèria. El Jardín de Suldrun no té res de tot això però continua amb la línia de Vance: Divertir a través de l'aventura pura…

Jack Vance no et deixa indiferent, amb aquell to alegre i despreocupat ens narra les aventures (cada qual més increïble) d'una sèrie de personatges, les seves intrigues i drames personals, ubicats tots ells a les illes Elder, unes illes que teòricament es van situar just al davant del golf Cantàbric, enfront de les costes d'Aquitània. Així doncs, ens trobem amb un cas de fantasia històrica? No, ni molt menys, Vance adopta les tradicions cèltiques i les seves llegendes per escriure una trilogia fantàstica que intenta ser propera però que no ho acaba d'aconseguir, tot i els referents que de quan en quan es deixen a anar sobre terres europees conegudes. El simple fet que en aquestes illes situi la ciutat d'Avallon i que el llinatge del mític rei Artur s'hi originés dóna ja un aire més mític a les Illes Elder.

El rei Casmir té com a objectiu reunificar les illes Elder i proclamar-se Rei de tots els regnes que actualment la conformen. Per assolir aquesta fita no dubta a utilitzar tots els recursos que té a seu abast per pactar matrimonis de conveniència, pactar amb mags o provocar guerres. Però la seva filla Suldrun és més tossuda del que s'ha via esperat i no li posa les coses fàcils. Aquest és l'argument de partida per una sèrie d'aventures que ens porten per totes les Illes Elder durant anys i on hi partícipen molt personatges, uns personatges estereotipats però que t'acaben resultant simpàtics.

Vance escriu ple de jovialitat, amb un argument que a priori sembla seriós, amb intrigues polítiques, fills no desitjats, violacions i tot una sèrie de recursos folletinescos, però també amb un estil plàcid ens aboca a una història que tot i ser típica i tòpica sembla tenir bons fonaments per arribar lluny. Així transcorren els primers deu capítols de la novel.la, però al passar aquest llindar, la novela agafa un ritme trepidant que per una banda et diverteix i et fa llegir amb una celeritat escandalosa, però per l'altra et fa adonar que la novela abandona les seves pretensions de seriositat per passar a ser una colla d'aventures envoltades amb molta màgia que no t'aporta res més que no sigui una lectura plàcida.

L'estil de Vance és, com deia, despreocupat: Tan tenim capítols plens de patiment, lents, amb bones descripcions i on els anys passen a poc a poc, assentant unes bases, com d'altres on els personatges s'enamoren, es casen i crien en tres pàgines. Particularment a mi aquest fet no m'agrada. Aquest trencament del ritme narratiu et descol.loca i fa que la lectura no sigui del tot agradable.

Per altra banda, Vance té la tendència d'escriure en estils diferents. Sense anar més lluny la cinquantena de pàgines dedicades íntegrament als nens protagonistes (les més pesades per a mi) semblen fets per a un públic juvenil amb aventures ràpides i un pel estúpides que no porten pràcticament a enlloc. Ideals per novel.les juvenils però no per introduir en aquesta. Vance tampoc control.la el temps de les accions dels seus personatges. Podem trobar fins a cinc línies d'acció durant la novel.la, i a vegades es centra en una durant molts capítols per tornar enrera quan ha de parlar d'una altra. Al final del llibre no saps si han passat 6 mesos o 2 anys i en quina situació estan els altres personatges quan escriu sobre un grup.

Fa molts anys vaig preguntar a un escriptor català -Oriol Vergés- el perquè de tantes casualitats en una de les seves novel.les d'aventures que m'acabava de llegir, i ell em va respondre:"- Sense casualitats no hi ha novel.la". No és que estigui al 100% d'acord amb aquesta afirmació, però Vance, crec que sí que ho estaria, doncs per arrodonir línies argumentals, Vance utilitza aquest mètode sovint, però degut al caràcter despreocupat de l'obra, no en fas massa cas.

Però no són pas tot pegues. El Jardín de Suldrun és un llibre molt entretingut que barreja multitud d'arguments secundaris per donar forma a una història més o menys creïble on hi conviunen reis, guerrers, donzelles, criatures feèriques celtes, màgia i aventura, molta aventura. Un llibre que passa volant i que es digereix bé si no fas massa cas de l'argument, de les casualitats i de l'aire despreocupat de Vance que per altra banda t'insufla aire per gaudir d'una bona lectura apte per tot tipus de sensibilitats.