Jack Vance ens presenta la tercera i darrera part de la trilogia
de Lyonesse amb aquest títol: Madouc. Un títol
que fa referència a un dels fils argumentals que més
quedaven penjats després de les dues primeres entregues:
El de la nena Madouc, filla d'una fada que és intercambiada
pel jove Dhrun i que esdevé sense voler-ho princesa de Lyonesse.
En aquest tercer volum, Vance és capaç de tancar
tots els fils argumentals oberts en les primeres entregues: L'afany
conqueridor del rei Casmir, les intrigues polítiques de les
Illes Elder, la recerca de fills i filles intercambiats, les batalles
màgiques -que sempre han estat molt alienes a l'interès
de la novel.la i aquí prenen al final del llibre dimensions
fora de to- i fins hi tot el misteri de l'origen de Madouc. Cal
dir que té mèrit que l'autor s'hagi preocupat de tancar
tots els temes de forma que quedin ben lligats i que fins i tot
es preocupi de fer-nos la referència a la mítica Atlàntida
en el sentit que aquesta sembla que fossin les illes Elder, però
la forma de tancar els arguments i l'estructura en sí de
la trilogia se'n ressenteix.
Madouc és una novel.la desigual, com les altres que
conformen la trilogia. Una novel.la que no sembla massa integrada
en l'estructura narrativa de El
Jardín de Suldrun i La
Perla verde pel fet que el personatge de la pròpia
Madouc quasi no apareix en aquestes dues primeres obres i en canvi
aquí l'autor focalitza totes les seves energies en les aventures
i desventures de la princesa, deixant de banda alguns personatges
capdals en la història com el rei Aillas, el mateix Dhrun
o la princesa Glyneth que són relegats a pures anècdotes
o a l'oblit.
El mateix començament del llibre recorda moltíssim
als primers capítols de El Jardín de Suldrun,
on es repeteixen els mateixos clixés, les mateixes històries
sobre les joves princeses. També les aventures de Madouc
pel bosc màgic de Trantesvalles i el seu variat món
feèric són semblants als relatats a El Jardín
de Suldrun i tornen a caure al parany de relatar contes infantils
que no encaixen bé a l'obra. Les descripcions del món
feèric i de la mitologia celta són un motiu per llegir
la trilogia però no crec que estiguin ben integrades en aquesta
obra de fantasia èpica.
I el que m'esperava menys de Vance ha succeït: Les intrigues
político-militars que s'han donat durant tota la trilogia
queden sol.lucionades en no més de 5 o 6 pàgines al
final d'aquesta, en un acabament precipitat i fora de to amb el
caire calmat que tenia tot aquest tercer volum, però que
en definitiva reflexa la idea general de la trilogia: Capítols
lents on se'ns narren aventures que aporten poc a l'obra com els
llargs períodes educacionals de Suldrun o Madouc o els extensos
períodes de esclavatge i de rodamón del rei Aillas
-algún dels quals no aporta pràcticament res al conjunt-
i d'altres fets que transcorren en un sospir: Batalles on moren
personatges de rellevància, enamoraments ultra-ràpids
que no s'acaben d'entendre
. Una barreja eclèctica
d'estils narratius i argumentals que si bé no ralenteix la
lectura sí que la torna un pèl inconnexa.
A l'igual que a la resta de la trilogia, aquest volum es llegeix
molt bé, la lectura és fàcil i sovint magnífica.
La llàstima és que la varietat d'estils i continguts
comentada anteriorment et descol.loqui una mica. Una trilogia recomanada
sobretot pels que comencen en això de la fantasia, per la
gent poc exigent i pels que vulguin assaborir una altra obra del
mestre de l'aventura, que -això no es pot negar- en aquesta
trilogia de Lyonesse és un dels protagonistes principals
per no dir el que més.
|