MIASMA 7

(2007)

Diversos autors

Editorial:
Edicions Miasma (2007)

Col.lecció:
Miasma

Núm: 07

Pàgines: 62

Puntualment, el setè número de Miasma (en castellà) ha sortit a la venda, aquest cop amb una selecció clarament enfocada a la fantasia i el terror. La ciència Ficció queda relegada al relat “Matemática impura”. Agrair les cada vegada més ben aconseguides portades del fanzine.

“La hermandad” és un conte que hibrida la fantasia amb el terror, d’argument clàssic però que manté l’interès en tot moment: Un grup de persones de diferents sexes i edats són capturades i recloses en una habitació. Jaume Benedito utilitza diàlegs lapidaris i situacions intenses per oferir-nos una història més que interessant. Potser el conte s’hagués pogut estendre una mica més per reflectir millor el terror i l’ànsia dels personatges, doncs a vegades amb poques frases no queda prou evident.

A “Yamata-No-Orochi” trobem un relat que aporta també una bona dosi de terror psicològic a sobre de l’únic protagonista de la història. El conte ens submergeix a les aigües del pacífic nord-occidental per deixar-nos entreveure el poder que s’amaga en una ciutat submarina d’aires lovecraftians. Una relat que suggereix més que ensenya i que juga amb la bogeria i la por com a elements primordials dins la caòtica ment del protagonista.

“El jardín de Acónitos” és un conte que navega entre el món dels somnis i la dura realitat. Pren com a base una història de mort i desgràcia per donar paper a sentiments que molt sovint portem amagats a dins.

La ciència ficció queda representada – com dèiem- per “Matemática Impura”, un interessant relat entorn a certs postulats físics plantejat al començament de forma que se’ns mostra una catàstrofe de proporcions bíbliques -València pateix una onada de fred que l’acosta al zero absolut- i que ens obre la curiositat i la intriga sobre el causant de la tragèdia. L’autor llavors passa a descriure el problema però canviant d’estil, mitjançant una sèrie de diàlegs llargs i poc clars on a vegades no sabem qui parla ni les reaccions que tenen els protagonistes. Manca segons el meu entendre una major profunditat en aquestes converses, no tan per explicar-nos el quit de la qüestió si no per que literàriament sigui un conte més atraient. Si mes no la idea m’ha agradat força.

“La muñeca” és el conte més imaginatiu d’aquest Miasma 7: Una història fantàstica sobre una nena que neix sense ser vista i que viu sense ser tinguda en compte. Un bon exercici d’imaginació que tanmateix no acaba de tenir un final molt sòlid. En tot cas però l’estil irracional i imaginatiu de l’autora –que ja va fer evident a “El Último baile de Cenicienta”, publicada al  Miasma 1- m’ha agradat i l’animo des d’aquí a continuar experimentant-lo.

N. Guntes ens ofereix un altre treballat relat anomenat “Último Turno”. La història juga principalment amb el terror psicològic amb tocs fantàstics. Un argument perfectament lligat ens mostra a quatre treballadors precaris que es queden tancats en una nit de tempesta en un edifici de Sabadell. Als problemes de convivència deguts als caràcters oposats dels personatges se’ls sumaran d’altres de caire sobrenatural que l’autor sap manegar molt bé per crear una atmosfera tensa i intrigant. N. Guntes és un dels escriptors que han passat per Miasma que més en forma m’han semblat, mantenint un nivell més que acceptable en cadascuna de les seves propostes.

Finalment ens topem amb un article de títol curiós com és “Augusto Darvell & Konrad Dipell… Convidados de piedra en Villa Diodati” (4), una proposta original sobre fets (reals o no) que poguessin inspirar les obres Frankenstein i El Vampir, de Shelley i Polidori respectivament en aquella famosa nit de llamps i trons a Suïssa on es crearen (suposadament) les esmentades obres o almenys el seu embrió. Però el text resulta confús (sobretot el dedicat al vampir) tot i l’interès que pugui generar. Potser la part dedicada a Frankenstein està més ben estructurada però pel que fa a mi, m’ha semblat poc comestible. Els postulats que apunten a que les idees originals d’aquests dos famosos texts no van venir exclusivament de la imaginació dels seus autors em semblen força efectius i també val a dir que la tasca d’Óscar Mariscal per documentar-se és lloable. Però repeteixo que l’estructura del text i la sensació final d’aquest m’ha semblat un pèl caòtica.