Primer volum de la sèrie Leyendas de la Dragonlance i continuació directa de Crónicas
de la Dragonlance.
Suposo que un dels arguments a favor d'aquesta trilogia, (comparada
amb la primera) és que a Leyendas de la Dragonlance els autors debien tenir més temps per escriure al seu ritme,
sense basar-se en cap aventura de Rol i sense haver de definir personatges
tan esteriotipats com els de les cròniques. Això fa
que les relacions entre els personatges assoleixin aquí cotes
molt més creïbles que a les esmentades Crónicas
de la Dragonlance.
El Templo de Ishtar és el començament
d'una autèntica epopeia de viatges en el temps en el Món
de Krynn on retrobarem alguns dels personatges de les cròniques
i on se'ns n'afegiran d'altres, per altra banda menys carismàtics.
Alguns consideren a Las Leyendas de la Dragonlance com la millor sèrie dins la saga de novel.les que conformen
l'univers Dragonlance. Nogensmenys, l'aventura es multiplica
i l'argument es fa més rebuscat. En aquest cas, El Templo de Ishtar ens mostra a personatges tan carismàtics
con Caramon de capa caiguda i d'altres com Raistlin més enigmàtics
que mai. Realment és una bona continuació i un bon
començament alhora. Els moments nostàlgics no hi falten,
així com tampoc les diversions -ineludibles- a què
ens porta un altre dels protagonistes principals: Tasslehoff Burfoot.
En canvi, aquell lideratge mític d'en Tanis ja no hi és,
ni tan sòls les aparicions estelars d'en Fizban...
L'argument, com he apuntat abans és més sòlid
que a les cròniques. Aquí no patirem salts argumentals
ni personatges que de cop i volta pateixen transformacions en el
seu caràcter i en la seva personalitat. Aquí ens deturarem
davant l'aventura de viatjar al passat: Just abans del famós
cataclisme que va esquinçar el continent d'Ansalon.
|