No se del cert si aquesta novel.la l'ha escrit realment M. Jhon
Harrison o tegeus-Cromis, el poeta-guerrer protagonista de Caballeros
de Viriconium, la predecessora d'aquesta segona novel.la ambienta
a Viriconium. Que perquè dic això? Simplement, Tormenta
de alas té poc o res a veure amb Caballeros de Viriconium:
Ni l'estil, ni l'argument ni quasi els personatges (fins hi tot
es podria llegir per separat). I el fet que destaca més de
l'obra és precisament aquest estil poètic, quasi místic
que observem en totes i cadascuna de les seves pàgines, talment
a l'autor se li hagués encomanat el barroquisme líric
de l'esmentat poeta.
Tormenta
de alas, a més, abandona tota pretensió
de semblar una novel.la de ciència ficció envoltada
per un ambient de fantasia èpica com passava a la primera
novel.la per abordar temes durs de la ciència ficció:
La barreja de realitats, invasions alienígenes, projeccions
mentals, etc
Tot un calidoscopi poètic que pot tan
encandilar al lector com marejar-lo doncs a vegades sembla que Harrison
no tingui les coses clares.
Viriconium està sotmesa en aquesta ocasió als seguidors
del Signe de la llagosta, una nova religió que comença
a fer estralls pel carrer. A més l'aparció d'una renascuda
amb un missatge estrany i ambigu provocarà que un petit grup
d'exploradors s'aventurin cap al nord per intentar saber què
passa realment.
L'autor no té l'argument ben enfocat, es perd sovint en
lirismes (magnífics) que aporten poc a la trama, o s'oblida
momentàniament del que estan fent els personatges per continuar
describint la terra de Viriconium, la seva decadència, la
seva desolació que augmenta dia a dia. En certa manera, Harrison
em recorda amb aquesta novel.la a Fritz
Leiber: Per la seva prosa a vegades quasi poètica
i per assolir unes cotes de qualitat literària realment impresionants
però descuidant també els aspectes pràctics
de la narració i de la tensió del moment.
Els personatges tenen un paper difícil en aquesta novel.la:
La seva desorientació esbossada per Harrison acaba per també
desorientar a estones al lector; la bogeria que periòdicament
cala a la ment d'aquests és tractada per Harrison com un
exercici d'inspiració que no sempre és dut a bon port.
Una novel.la doncs que pot agradar molt o poc depenent molt del
moment en que sigui llegida i de l'estat d'ànim del lector.
Tant se la pot valorar amb un "6" com amb un "9",
amb un aprovat justet com amb un excel.lent. Realment la decisió
és dificil. Cal basar-se amb els criteris literaris? O potser
amb criteris de diversió i originalitat? Sigui com sigui,
és una novel.la a rellegir amb calma per assaborir el que
l'autor és capaç de proporcionar al lector: Una trama
coherent però dispersa, desenfocada; una prosa exquisita
i uns personatges potser poc desenvolupats però que en el
fons formen part d'aquest "gran" personatge que és
la Terra dessolada després de milers de civilitzacions que
l'han explotada: Viriconium.
Com a colofó, l'editorial ha tornat a colocar un dels relats
escrits anys després (1985) al recopilatori Viriconium
Nights. Sincerament s'ho haguessin pogut estalviar: El relat
té un estil completament diferent al de la novel.la i no
aporta res al conjunt de l'obra sobre Viriconium. Trobo una mala
idea aquesta de barrejar aquests relats amb les novel.les, doncs
només fan que baixar la valoració que li atorgaria
al llibre.
|