EL ÚLTIMO GUARDIAN DE EVERNESS
The last guardian of Everness
(2004)

John C. Wright

Editorial:
Berenice (2006)

Col.lecció:
El Nogal Negro

Núm: ---

Pàgines: 359

Saga:
La Guerra de los sueños

John C. Wright se’l coneix en aquest país per la trilogia La Edad de oro, una sèrie de pura ciència fícció que ha tingut bones crítiques i que sincerament m’atrau força; però ara, de la mà de Berenice ens arriba la seva proposta entorn a la fantasia: La Guerra de los sueños que consta de dos volums i el primer és aquest, El Último Guardian de Everness. Un títol altisonant que amaga una història de fantasia èpica on la imaginació de l’autor es bolca per complet en ella però de forma torrencial.

Però millor m’explico poc a poc. El Último Guardian de Everness és la història de sempre però explicada amb un toc personal. Em refereixo a la vella lluita entre el bé i el mal, la claror i la foscor, la virtut i el pecat. Galen Guarpasos és el darrer dels guardians d’Everness. Ell vigila i guaita dia rere dia l’arribada de l’enemic final a través dels seus somnis. I quan això s’esdevingui, haurà de fer sonar el Corn de Plata que despertarà les forces de la llum. Això provocarà la creació d’un nou món, doncs el vell serà destruït en una batalla definitiva.

A priori l’argument sembla una mica vist. Sense anar més lluny, fa poc vaig llegir Etreum. La biblioteca del destino amb una temàtica de rerefons similar. La destrucció del món i la promesa d’un ressorgiment no és cap història nova doncs i  ha estat tractada en diversos mitjans – recordo amb certa nostàlgia la pel.lícula d’anime Urotsukidoji, la leyenda del señor del mal per exemple-. Però Wright no pretén només parlar-nos d’aquest tema, també ens introdueix a diverses mitologies i creences místiques per donar una idea nova sobre el funcionament de l’univers.

Deia al començament que l’autor té molta imaginació però que l’aboca massa de pressa, massa precipitadament. Efectivament, el primer terç de la novel.la és un seguit d’aventures confoses pel món dels somnis, protagonitzades per Galen en una sèrie de flashbacks –molt ben portats, això si- però que deixen al lector amb la boca oberta: Desenes de noms propis, ubicacions imaginàries, ritus i senyals màgiques, ciutats impossibles, bèsties mitològiques, màgia sense regles aparents... tot plegat fan que no puguis absorbir tota la informació com hauria de ser. I no és que Wright no posseeixi una prosa atractiva, no! Al contrari, l’autor té un estil àgil, sovint poètic que et fa sentir molt a gust, còmode, però els continguts en aquests escasses cent primeres pàgines s’haguessin pogut desenvolupar molt millor per exemple explicant l’origen i evolució del Mon dels somnis o apropant-nos al personatge d’Azrael, que sincerament em sembla una mica deixat de banda tot i la importància del seu paper. Una tècnica viable és amagar-nos part de la veritat per anar descobrint-la poc a poc o a través d’una sorpresa en el moment oportú – inclús en les novel·les següents, però si partim ja d’una base confosa, aquest tècnica pot convertir-se en un llast.

L’argument no és original però s’escapa d’alguns cànons preestablertes dins d’aquest món de la fantasia èpica. Wright situa l’acció entre el món real, en plena actualitat i el món dels somnis, on Galen i el seu avi viatgen cada dia per vigilar les esmentades forces del mal. El món oníric està imaginat per Wright de forma terrorífica, talment s’hagués alimentat dels malsons de Lovecraft: Ciutats ubicades a les profunditats marines d’on sorgeixen exèrcits malignes, presons impossibles, éssers que vaguen com ombres entre les dues dimensions... altres en canvi són descrits com llocs pseudo-medievals que es regeixen encara per normes gentils. Sembla un contrasentit... però es clar, Quin sentit tenen els somnis?

Després d’aquests capítols inicials de cert desconcert l’autor calma les aigües i ens trasllada al món real per fer balanç del què està passant, potser la part del llibre més ben esquematitzada. Una bona idea que dura poc, doncs tot seguit tornem a trobar-nos en una batalla que dura la resta del volum i que no acaba de resultar satisfactòria, i repeteixo no per la forma en que està escrita, si no per que l’argument no deixa massa clar què està passant i perquè.

L’autor crea el seu món dels somnis en bases a diferents mitologies i religions: Realitza una barreja mística entre el cristianisme, el paganisme, els mites grecs, elements del folklore nòrdic i anglès i tot plegat sense assentar unes bases de com es regeix tot això. És massa embolicat per que el lector gaudeixi al 100% de l’obra, però té elements suficients per resultar atractiva i per continuar llegint.

Potser em queixo sense raó, doncs recordo que la història dels personatges s’ha estructurat en tres novel•les i aquesta només és la primera però he vist massa fils argumentals que són tractats molt de resquitllada i això m’ha provocat desconcert. Sorprèn també a vegades  les diferents maneres en que Wright ens mostra la seva concepció de la màgia: Tenim parts relatades poèticament i amb un llenguatge elegant on cada paraula és suficient per realitzar un  i en canvi altres parts on la lluita acarnissada entre éssers del mon dels somnis ens recorda a un videojoc d’acció.

Espero que a la segona novel·la, Wright ens expliqui de forma més coherent tot el que la seva imaginació li està dictant, perquè la novel·la té prou qualitat per agradar a molts.