ÂCARS
(2024)

Jordi de Manuel

Editorial:
Obscura
Editorial
(2024)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 148

Il·lustrador:
Pep Boatella

Està clar que si d’una cosa va servir la terrible pandèmia que tots recordeu és perquè mentre restàvem reclosos a casa els creadors tinguessin temps de generar nous continguts, fossin literaris, audiovisuals o de qualsevol altre mena, i també d’inspirar noves idees i trames per un subgènere de la ciència-ficció, el catastrofista, que de cop havia passat a ser real.

Sembla que el fet que la gent hagués de quedar-se tancada a casa seva durant aquella primavera del 2020 va esperonar la ment de Jordi de Manuel per imaginar un altre tipus de pandèmia... aquest cop però, a la inversa de la real: Una malaltia que afectava l’interior dels espais tancats, a les cases, pisos, botigues, magatzems... i provoca que la societat hagués de viure fora d’aquests espais... al carrer, intentat mantenir — això sí— una distància prudencial.

Aquesta és la premissa d’Àcars, la nova novel·la de Jordi de Manuel, una història catastrofista amb un plantejament brillant, amb una estructura notable i una execució més que eficient. Som a l’any 2037 i als dies i setmanes previs a la Nit de Sant Joan una microscòpica plaga s’ha anat apoderant de les llars catalanes... des de la Catalunya Nord fins arribar a la ciutat de Barcelona. Uns àcars, microscòpics que s’infiltren al cos humà per les mucoses o les ungles i que en poques hores esdevenen mortals. I es clar, aquests aràcnids fastigosos viuen en llibres, matalassos, roba, coixins o animals de companyia i no els podem veure ni detectar. La única solució —provisional— és marxar dels llocs on es reprodueixen i intentar mantenir una distància de seguretat amb altres persones.

De Manuel ens condueix, doncs, directament a aquesta Nit de Sant Joan, amb els carrers de Barcelona inundats per gent que ha de sortir de casa per un decret nacional que la República ha emès. Comença l’Operació Fahrenheit que consisteix en mirar de netejar les llars de qualsevol  lloc on puguin desenvolupar-se els àcars. De moment no sembla que les noves tecnologies puguin ajudar en aquest aspecte. Al 2037, ja compten amb robots de tota mena: Robots escombriaires, Androides de caràcter assistencial... però la ciència biològica no sembla tant desenvolupada i només tenia experiència prèvia en la gran plaga del COVID-19 de dues dècades enrere. Això és nou completament. I no hi ha massa temps.

La catàstrofe s’ha vist venir en poques setmanes i no hi ha hagut temps suficient per a preparar a la població psicològicament del fet d’haver de deixar les seves llars i de desconèixer que els pot deparar el futur. Brillant, com deia, una idea engrescadora que ens fa especular mentalment què faríem nosaltres en una situació similar i també intentar entrellucar en què es podria convertir una societat que de cop és privada dels serveis més bàsics, de com els habitants de la ciutat més poblada de la República Catalana es comportaran davant d’uns fets tan tràgics que provoquen milers de morts i que dirigeixen a la ciutadania a la que sembla una catàstrofe absoluta.

I la manera en que Jordi de Manuel estructura aquesta història és molt interessant: A través de capítols que enfoquen la mirada a personatges anònims de la ciutat. Des de famílies amb nens, a rodamons, científics o bombers per posar uns quants exemples. Cada episodi ens mostra una escletxa del que ocorre la nit de Sant Joan (i a la segona part de la novel·la, els dies posteriors) a través de les vivències aquestes persones. Una visió, doncs, coral que descriu tot tipus de situacions lògiques i esperables de la tragèdia en que s’està convertint viure a Barcelona.

Per exemple, tenim capítols on els bombers executen les cremacions de materials susceptibles de portar àcars, mentre un públic desfet contempla com les seves pertinences es destrueixen. Tenim també la visió més allunyada d’una jove rodamon i el seu gos que acaba d’aterrar a la realitat després de passar llargues temporades vivint al bosc o drames molt personals com els que viuen una parell d’ancians al capítol Coets (un dels millors) i que exploren moments molt intensos.

Els personatges, sovint, treuen el cap de manera secundària en altres capítols i els veiem de resquitllada mentre l’acció es condueix per altres viaranys i això ens engresca perquè els reconeixement d’altres escenaris i ens sentim una mica més a prop d’ells.

Com comentava, a la segona part de la novel·la veiem les conseqüències de dies i dies on la nova realitat s’ha imposat i comencen a faltar menjar i aigua. Els primers robatoris, les primeres incursions fora de la ciutat per intentar trobar aliment al camp, al bosc, on sigui... els primers assassinats i moments de tensió i també els primers indicis que la pandèmia també pot servir de manera egoista a persones que l’aprofiten per fer mal, per fer allò que mai s’havien atrevit a fer abans.

Jordi de Manuel escriu aquestes històries de forma molt fluida i com comentava, executa les idees que té al cap de forma molt lògica i coherent. Potser, tanmateix, la prosa m’ha semblat un pèl freda, molt concisa, funcional...arriba perfectament a tothom, doncs descriu situacions de forma acurada però mancada potser de certa emoció en la majoria dels capítols. També podria ser que l’autor volgués relatar uns fets de forma més quirúrgica i expressament s’allunyés d’un text més emotiu.

A destacar també el darrer capítol, titulat “Marlowe” que ja havia llegit prèviament com a relat independent al recull especial El fill petit perd el seu vaixell cap a les croades i altres textos. Aquest capítol és la part de la novel·la on m’he sentit més còmode i és que aquest punt final té un altre to, tant en la prosa com en intencions. No li trobo aquella distància formal en la narrativa i en canvi aquí, en una ambientació que ha passat a la fase post-apocalíptica i que com comentava en el seu moment està narrada de forma més visceral, ens arriba més profundament de manera que sembla que la gana, la set i la manca d’esperança se t’introdueixi als ossos.

Un bon final, per cert, però potser li he trobat a faltar més capítols a la novel·la. Àcars, a través de la seva estructura toca molts flancs, ens mostra diversos interessos i situacions però encara n’haguéssim pogut trobar més. No em queixo: Jordi de Manuel ha escrit una novel·la coherent i sobretot eficient però això no treu que en vulgui més no?

Eloi Puig
05/11/2024