ACEPTACIÓN
Acceptance
(2014)

Jeff VanderMeer

Editorial:
Destino
(2014)

Col.lecció:
Áncora y Delfín

Sèrie:
Southern Reach, 3

Núm: 1306

Pàgines: 427

Novel·les
relacionades:

Aniquilación
Autoridad

Respostes.

L’únic que el lector desitjava d’aquest darrer volum que tanca la trilogia de Southern Reach eren respostes a les múltiples especulacions que s’havien anat generant durant la saga. Si Aniquilación va ser un xoc impactant, un tren desfrenat que apuntava a mil preguntes sobre què era la misteriosa Àrea X i en canvi Autoridad fou un volum de transició on quasi bé no passava res però tampoc s’obrien massa fronts nous, el que hom espera de la conclusió, Aceptación, és que l’autor tanqués les esquerdes, les insinuacions, les fantasies i proporcionés al lector una solució digna.

I es que Jeff VanderMeer comença molt bé aquesta suposada conclusió. Torna a sorprendre  canviant un cop més els punts de vista i mirades dels personatges. En aquest cas l’enfocament de les diverses realitats de la problemàtica Àrea X és descrita a través dels ulls de Saul, el faroner, de la Directora quan era jove i també del duo format per Control i Pájaro fantasma. Són capítols molt bons, que t’acosten a moments passats i presents de l’Àrea X. Els flaixos pretèrits tenen com a base les vivències al voltant del far, setmanes abans de l’aparició de l’Àrea X i els fets presents, la recerca de Control i la còpia de la biòloga, Pájaro Fantasma, en plena Àrea X.

Són capítols dinàmics,que contrasten amb l’exasperant lentitut en que succeïen els esdeveniments al volum anterior (quan succeïa alguna cosa) i que donen esperances al lector a que trobarà respostes al final del llibre. Més endavant però, notem una alentiment d’aquesta energia i sembla que l’autor es prepari per fer un cop demolidor, un gir a la trama argumental… però que no arriba mai. Els estranys succesos continuen el seu curs, imperturbables, les visions introspectives dels personatges també. Apareix algun moment lovecraftià com ja vam poder assaborir al primer volum però sense aquella força.

I finalment l’autor dóna algunes respostes, insinua l’origen de l’Àrea X però de forma insubstancial, enmig de visions paranoiques de qui s’està convertint en una altra cosa. No són els epílegs, els finals que hom volia llegir. No calia que aquesta conclusió es materialitzés de forma èpica – seria desproporcionat per una obra que és més aviat intimista-, tampoc calia deixar-nos amb la boca oberta oferint una solució impensable a l’origen de les pertorbacions de l’Àrea X. Però alguna resposta més directa, més sòlida sí.

A l’anterior ressenya vaig comparar aquesta saga amb la sèrie Perdidos. I per desgràcia el desenllaç  té un to similar. Cert és que tenim una lleugera idea del perquè de tot plegat però no del perquè de les conseqüències de les decisions de l’Àrea X. Les còpies humanes per exemple. La recerca dels friquis de la ciencia i l’espiritisme. El lliurament final i els seus efectes. Massa preguntes sense resoldre.

Jeff Van DerMeer ha demostrat que és capaç de ser un autor original, que sap com posar-se al lector a la butxaca. Que té talent també per a una narració notable i amb moments brillants. I que sap filar una trama complexa. Però també ha evidenciat que tancar el cicle que va iniciar no és el seu fort, que lligar tots els fils argumentals no era la seva intenció. Ja vaig dir que VanderMeer no és Lem i que Southern Reach no és Solaris. L’especulació sobre possibles causes és massa elevada, massa desmesurada i el lector vol respostes, no idees.

Una saga irregular que va començar potent per aturar-se inexplicablement en el segon volum – probablement aquest podria ser assimilat pels altres dos sense problemes- i que finalment remunta sota nous enfocaments però sense arribar a cap lloc concret. Els misteris de l’univers són insondables, diríem.

Eloi Puig, 15/01/15