Autoridad
Authority
(2014)

Jeff VanderMeer

Editorial:
Destino
(2014)

Col.lecció:
Áncora y Delfín

Sèrie:
Southern Reach, 2

Núm: 1302

Pàgines: 443

Novel·les
relacionades:

Aniquilación
Aceptación

Jeff Vandermeer ha escollit un camí perillós per la seva trilogia Southern Reach. Autoridad és el segon volum d’aquesta i és una continuació directa de l’excèntrica i suggerent Aniquilación. Dic que ha escollit una opció perillosa perquè a l’hora de continuar amb els misteris que envolten l’Àrea X, aquella zona indeterminada de la costa americana on els fenòmens paranormals i l’incompliment de les lleis físiques s’han succeït durant els últims 30 anys – una informació que ara descobrim- , ha escollit el camí dolent.

Un cop vaig acabar la darrera pàgina d’Aniquilación tenia ganes de saber més sobre l’enigmàtica Àrea X, volia continuar llegint però tenia por que l’autor alentís encara més el ritme estrany que havia posat a la primera novel·la i que confongués encara més al lector. L’altra opció era que proporcionés un nou enfocament o que continués amb el mateix però resolent misteris i aportant més intriga a la trama. VanderMeer ha escollit l’opció de marejar-nos amb una trama insustancial que només serveix de pretext per oferir una novel·la massa llarga i sovint avorrida.

Però analitzem-ho amb calma: Un punt a favor és el canvi de perspectiva sobre l’Àrea X. Si a Aniquilación ens topavem de ple amb una expedició comdemnada al fracàs, amb una sèrie de descobriments fantàstics que ens obrien els ulls al sentit de la meravella, aquí l’enfocament és des de les instal·lacions governamentals que controlen el perímetre de l’àrea.  Control – àlies de John Rodríguez- és el nou director de Southern Reach, ara que la directora ha desaparegut – sí, era una de les científiques de les dotzena expedició-. Un nou cap però que haurà de lluitar tan amb la incomprensió de la mateixa Àrea X com amb sí mateix per encabir-se en una estructura administrativa complexa i plena de desconfiança. Un punt de vista doncs, exterior a l’Àrea X, que permet assentar les coses i on descobrim com és el món normal, palpable, el món que funciona de forma constatable i medible segons els paràmetres de la nostra realitat.

L’autor torna a apostar per la novel·la psicològica paranormal, com si la mateixa Àrea X  desplegués una influència subtil però constant sobre el personal de Southern Reach. Aquest punt diferent en la narració de la trama és positiu, com deia, però no passa d’aquí. Els misteris continuen sense resoldre’s i la informació que l’autor proporciona al lector és escassa i rocambolesca. Que haguem d’esperar quasi cent pàgines a conèixer detalls bàsics sobre la delimitació de l’Àrea X i del perquè els satèlits no en mostren imatges és desesperant.

I això contrasta amb moments sublims, brillants, que l’autor ens regala en determinats paràgrafs. Moments de terror pur i dur però que no van més enllà. VanderMeer fa que els personatges sempre mostrin només algunes de les seves cartes, que tinguin sempre informació oculta que la lògica dictaria que es compartís amb els seus companys. És com estar veient la sèrie Perdidos i començar a sospitar que els guionistes fan trampa. Tot plegat aguditza la incomprensió del que està passant tot i les petites dosis, els caramels, que ens va deixant l’autor per que no perdem el camí i l’ànsia de comprendre l’Àrea X.

És un camí molt perillós, com aquell on un grapat de nans i un hòbbit travessava un bosc  magic, antic, dens i mortal on aparta-se del sender significava sumirse en la foscor. Aquí també molta gent estarà temptada de no continuar, marxar, abandonar la tercera i definitiva novel·la,  Aceptación. I sap greu perquè l’autor té talent, té bona prosa, però es perd continuament en els records del protagonista, amb les suposicions que fa sobre la seva feina, en les paranoies constants sobre el seu entorn i sobre ell mateix i en canvi deixa els enigmes de l’Àrea X en segon terme. I això costa de perdonar.

Normalment tinc un caràcter massoquista i acostumo a acabar tot allò que començo però en aquest cas m’entraven ganes de relegar la conclusió per d’aquí a uns mesos; per sort anterioment vaig enviar una sonda en forma de lectora compulsiva i voraç - la meva dona- perquè m’insinués si calia continuar, si valia la pena. Sembla que en bona part la cosa millora a la tercera novel·la. Tinc els meus dubtes que l’arc argumental s’acabi resolent del tot i si és així, si VanderMeer haurà sabut realment com concloure aquesta tèrbola història que si més no ens fa pensar en desenes de teories que expliquin aquesta realitat tan especial que es dóna a l’Àrea X i que l’agència Southern Reach estudia infructuosament.

Aprovo la novel·la perquè tot i el poc desenvolupament de la trama principal, l’autor té moments molt bons que encara conviden a seguir llegint, mig hipnotitzats, com afables ovelles que segueixen un pastor psicòtic.

Eloi Puig, 19/12/14