|
CF- HUMOR
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
ADZUM I ELS MONOCULARS: Editorial: |
| Adzum i els monoculars: Fusió! Cicle de l'exanasió galàctica cataclana |
|||||||||||||||||||||
|
És ben sabut per la bona gent que em llegeix que normalment em malfio dels títols llargs que acostumen a expressar massa conceptes i desvien l’atenció subtilment de la seva essència. Això és així, com també ho és que en Sergi G. Oset, com a bon autor subversiu i provocador ha confeccionat un títol d’una longitud extensa i malsana per evidenciar que la meva desconfiança és només una paranoia digna d’un hipocondríac visceral poc intel·ligent. I potser és així, es clar que quan contemples un títol com Adzum i els monoculars: Fusió! I amb el suggeridor subtítol: ‘Cicle de l’expansió Galàctica Catalana’ el primer que penses és si l’autor s’ha begut l’enteniment o si per altra banda tenim un geni boig que ens està obrint pas a conèixer el bizarro en català. Probablement siguin les dues coses. Teniu davant vostre una novel·la eminentment humorística que en ocasions us farà saltar un riallada sincera i d’altres us posarà els nervis a flor de pell mentre mentalment feu una tirada de resistència per no llançar-la contra la paret. Imagineu doncs una trama que es pot encaixar fàcilment amb els relats que ja fa un temps van emergir dels autors que col·laboren com a Concili Fetiller i l’editorial SECC. Unes històries plasmades en diversos reculls, especialment els dedicats al planeta Goblin —que també apareix en aquesta obra—. Una trama on els personatges principals són esperpèntics i divertidíssims: Tenim al protagonista, L’Adzum Microzoom, un humanoide amb cap de càmera de vídeo que sembla inspirat en còmics com Saga i que és el comandant d’una nau sentent que solca l’espai sota les ordes del Concili Fetiller. Aquesta nau és la Perpètua — Perpu pels amics—, té una personalitat vampiresca i s’alimenta de gatets. També ens trobem amb la Montícola Miralpeix que és una sarga guerrera (una mena de rèptil amb cos de dona i llarga cua), el personatge que fa de contrafort a l’Adzum: Intel·ligent i preparada. Una altra gran troballa és la Titània que és una fada canó, una imponent valkiria guerrera i amant que parla en aranès (per allò que l’occità és la llengua de l’amor) i com no, entre la tripulació també hi trobarem un cas d’entitat multiforme al més estil Jekill/ Hyde que complementa els ocupants de la nostra nau vampira: El Pinso... que de vegades adopta la personalitat relaxada i intel·ligent del Penso. Un cas apart serà el caporal Ansietat, astrogàver ell, a través del diari del qual podrem endinsar-nos en la psique dels soldats que persegueixen al nostres protagonistes. En ell tot serà poesia, amb aquell parlar de Pedralbes que no ha pasat kap currecto urtugrafik i que ans treu de pullaguera i ens posa mol naguitosos. Sergi G. Oset ens presenta una aventura amb tota aquesta trepa estranya que defineixen el títol de la novel·la: L’Adzum i els seus monoculars. I un dels punt forts és precisament els personatges, encara que crec que no estan del tot suficientment explotats. El rerefons, no importa excessivament perquè l’estil multireferencial d’en Oset ens trastoca qualsevol intent de profunditzar amb la història: l’Adzum és enviat al Planeta Goblin per investigar unes anomalies però just abans d’arribar la nau (La Perpu) pateix un accident i s’estavella contra el planeta. Allí es toparà amb un escenari delirant i coneixerà la realitat de l’univers que l’ha vista créixer. Però no patiu, l’argument és el de menys. El que si és necessari és relaxar-se per connectar amb unes pàgines carregadíssimes d’acudits, vincles i referents culturals per gaudir-ne sense complexes. És com visualitzar una pel·lícula del Leslie Nielsen on no t’importa tant el guió com el personatge en sí i el que li ocorre mentre avança el film. L’autor, de manera peculiar i refrescant atura de quan en quan l’acció per explicar-nos quelcom específic que afecta al món rere la novel·la: Des de biografies dels protagonistes, a la descripció d’armes mítiques o del funcionament econòmic d’un planeta. Són capítols parèntesis que a vegades esdevenen un alè d’aire fresc (especialment si l’anterior era un dels diaris del caporal Ansietat ca sempra ans deixa una mica tucats i enfonsats litarariamen parlant, asclar.) Què podrem trobar doncs en aquesta obra d’humor vertiginós que camina per un estret penyassegat on a un cantó hi té un precipici immens i a l’altre un tornado que s’acosta imparable? Doncs diversió assegurada i moltes picades d’ullet a obres com Dune, autors com Stevenson (i més nostrats com Herce) i fins i tot a anuncis clàssics de televisió (“Què bones son, que bones son les galetes Fontcanaleta”) que se’t fiquen al cervell te’l perforen durant capítols sencers. Per acabar-ho d’adobar Oset hi afegeix moments metaliteraris per enaltir el seu desmesurat ego. I a sobre se n’ensurt bé. Tot plegat... estrany, aliè, espasmòdic però també original, trencador i valent. No, no és una lectura que pugui agradar a tothom però tampoc seria aquesta la seva fita. És una obra on l’autor s’ho ha passat d’allò més bé escrivint, pensant com quadrar de manera divertida gags, escenes, històries i com proposar-ho de forma eclèctica a un lector que només té un títol per intentar desxifrar si agradarà o no la novel·la. Si ens posem (una mica) més ferms m’atreviria a dir que l’autor ha desaprofitat una mica la interrelació d’aquests personatges tan ben definits com són tota la colla dels monoculars. Trobo a faltar més diàlegs i situacions surrealistes amb la Titània i el seu deliciós idioma o més perversions amb la Perpu (per cert l’accent de la nau em fa pensar contínuament amb la Nadja, la divertida vampiressa de la sèrie Lo que hacemos en las sombras) per no parlar del poc paper que acaba obtenint el Pinso/Penso a la història. També hi ha moments que el delirium continum d’en Sergi Oset pel que fa a les referències succesives a la cultura (cataclana), als jocs de paraules i als homenatges populars en alguns moments ens desborda i ens sembla excessiu. L’autor no sempre troba l’equilibri per que aquell gag, aquella picada d’ullet ens tombi d’una riallada. Però sí que troba un estil propi que propicia una lectura amena i lleugera, cosa que no és tan fàcil d’assolir en una novel·la com aquesta. Però el bizarro és així: Estrany i imprevisible. I a uns els semblarà una opera excelsa i d’altres no passaran de les tres pàgines. Jo us recomano que us ho mireu com una gran manera de passar-ho bé i deixeu els perjudicis a una banda. L’expansió galàctica cataclana ja té un punt on recolzar-se amb aquesta esbojarrada novel·la. Potser en tindrem més... Què bones son, que bones son, les galetes Fontcanaleta!
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||