AHORA SOLO
QUEDA LA CIUDAD
(2020)

Cristian Romero

Editorial:
La máquina
que hace ping
(2020)

Col.lecció:
Ojos de plato

Núm: ---

Pàgines: 128

Una de les moltes assignatures pendents que tinc amb el fantàstic és conèixer millor la literatura llatinoamericana d’aquest gènere. Fins fa relativament poc només havia llegit contes  dispersos, algun clàssic com Borges o Gorodischer i poc més. Arran de la immersió que vaig fer amb el recull Insólitas vaig descobrir varies autores més. Però fins ara la única antologia de relats fantàstics d’un autor llatinoamericà que tenia ben llegit era la molt notable Cosmografía Profunda de Laura Ponce (també publicada, per cert, per la Máquina que hace Ping). Ara descobreixo al colombià Cristian Romero que a més, ens acosta un recull replet de relats fantàstics des d’una vessant inquietant i terrorífica.

No acostumo a fixar-me massa en els pròlegs de les publicacions però en aquest cas venia signat per una autora com Elia Barceló que sempre mereix una atenció especial. I es clar, tot el que anuncia Barceló sobre els contes de Cristian Romero és cert. Tant, que més d’un cop m’ha tret les paraules de la boca alhora de ressenyar l’obra.

Ens trobem davant d’un volum eclèctic, amb contes relativament curts on Romero s’esmerça en fer-nos sentir incòmodes sota una narrativa hipnòtica que deixa entreveure més del que ens ressalten les paraules. Sovint l’autor no explica el com o el perquè de la situació que descriu. No es que ho deixi tot a la nostra interpretació, es que no veu important dedicar temps a narrar-nos on som i perquè. Romero deixa que les paraules brollin, descriguin sensacions, estats d'ànim, sense aprofundir massa en els personatges i les seves motivacions. Son com un somni, un vaivé de la realitat acompanyat de moments d'angoixa, de tensió.

Els contes de Romero pretenen això mateix: oferir-nos una sensació incomoda i un text que no sempre sembla acabat. Sovint, doncs, no trobem un final concís, si no un estat alterat, diferent al del començament, al qual hi hem arribat sota una prosa plena d’inquietud i angoixa que sovint la podem prendre com part de l’ambientació; en d’altres històries notem com una sensació que ens remet, com ben bé deia Elia Barceló, al realisme màgic.

Els contes tenen punts de partida molt diferents, alguns semblen jugar amb elements de ciència-ficció, altres en canvi s’acomoden més dins el terror fantàstic. Tots, però estan elaborats sota una base turbulenta des d’on la història llisca amb ritme impertorbable, sempre amb fluïdesa, però també sempre acostant-nos a un terror amagat, a un lloc que ens crida morbosament.

Comencem amb “Familia”. Un relat macabre sobre una pesta d'origen sobrenatural que assota una família. Les descripcions de la malaltia t’incomoden moltíssim a cada paràgraf però potser ho fa més encara la situació sota la qual es regeix l’ambient de la família protagonista, que recorda a una miasma de putrefacció malsana. M’agrada com es va desenvolupant el conte i el final purificador.

Més relaxat és el relat “Más allà de las ruinas”. Un escenari, aquest cop post-apocalíptic, selvàtic, salvatge, amb noves espècies depredadores, és el marc on es desenvolupa una història sobre la l’ànsia de llibertat. L’Etern és un home modificat genèticament que és venerat quasi com un déu. Però Kiara i Rau, dos joves de la tribu que el serveixen, tenen altres plans que no passen per la submissió. Molt entretingut.

Probablement aquesta sigui una de les històries més pertorbadores. Em refereixo a “El niño sin brazo”, un conte on es planteja una situació tan impossible com terrible: Un nen perd un braç en un accident i sa mare acull el braç com un fill més. M’ha encantat la seva originalitat, el text tètric i extravagant. Molt torbador tot plegat. M’hagués agradat, però, una trama més desenvolupada i llarga. Crec que Romero tenia material per fer un conte encara més intens.

I el relat amb una atmosfera més inquietant podria ben ser “El cadàver”. Un home atropella una persona i aquesta mor. Abandona el cos al carrer però ningú el recull ni el va a buscar mai. Sempre que passa per allí es troba el cadàver del mort. Romero fa una bona feina amb un relat de terror psicològic narrat, a més, en segona persona. Un conte que t’acusa a tu de la mort d’una persona i que per molt que vulguis redimir-te, sembla que el cop et perseguirà per sempre més. El final, el trobo una mica massa simple potser.

“Podría ser la hija perfecta” és un altre relat inspirat de Romero però que no sap ben bé com acabar-lo. De fet no és una història massa clara però sí que t’atrapa de bon començament. Una nena inquietant sembla ser perfecta però amaga un terrible secret. De fet és molt més terrorífic visualitzar com afecta aquesta nena a sa mare, que es passa el dia dormint, sedada que no pas per les accions que realitza. És un cas de relat on l’atenció l’hem de posar en el voltant, el que no es diu i s’amaga. Tot i així, hagués agraït una mica més de llum a la història.

“Ahora solo queda la Ciudad” sembla un conte escrit expressament per la situació que vivim a tot el món en aquest 2020. Una crònica sobre una pandèmia, amb manca d’esperança inclosa i acòlits fugint de la Ciutat. Però Romero tracta a la Ciutat com si aquesta estigués viva. El protagonista s'aferra als records i no marxa d’un lloc que està condemnat a mort tot i que sentim que la Ciutat el vol fora, lluny d’ella. És un conte molt oníric, bellament escrit, que juga amb el terror psicològic.

Una de les històries de Romero que m’han semblat més ben acabades és “El perro bajo tierra”. Un bon conte amb l’angoixa com a protagonista al voltant de la figura d'un gos mort anys enrere. Una trama repleta de somnis persecutoris que fan recordar una malifeta de la infantesa. A més, afegeix molta tensió a la relació que té el protagonista amb la seva ex-parella i el seu fill, al qui vol protegir després d’haver tingut somnis premonitoris.  Posseeix un bon gir final que et deixa bona boca.

Acabem amb “Vientre” on tornem a una gran ambientació catastrofista. En aquest cas en forma d’una terrible febre i amb experiments que s’apliquen a les persones sanes. Una dona que es dedica a ser mare de lloguer precisament per ser immune a la malaltia voldrà escapar de la seva situació actual amb l’ajuda d’un vell amic. Tenim un altre relat amb poques explicacions i amb metàfores en forma de visions oníriques que no m’han acabat de fer el pes. El final és poc explicatiu tot i que et fa sentir que està enmig d’una guerra. Crec que és una bona història que necessita més extensió per apreciar-la degudament.

Un molt bon recull de contes de  Cristian Romero. Em quedo molt amb la sensació d’estranyesa, especialment pels relats més de caire terrorífic fantàstic com “El niño sin brazo” o “El perro bajo tierra” doncs m’han proporcionar algun que altre calfred, i això s’agraeix molt. Romero sap aplicar la pressió perfecta perquè els seus contes ens atreguin quasi de forma morbosa per com ens descriu els efectes de les seves més que malsanes idees.

Eloi Puig,