|
Insótitas no és una antologia qualsevol de gènere fantàstic. Te la miris per on te la miris posseeix més elements del normal que la fan un tant espacial. El primer i més obvi és que es tracta d’una antologia escrita íntegrament per autores, però a més, escriptores que provenen de pràcticament tot el mon llatinoamericà a banda i banda de l’Atlàntic. És per tant un punt de vista eminentment femení sobre la fantasia i ciència-ficció contemporània que no s’havia vist mai abans.
I per acabar-ho d’arrodonir qui ha rescatat aquests contes, qui ha cercat, regirat i finalment unit tots aquests relats, són les dues persones que mereixen tota la confiança per a assolir aquest repte donat que tenen llarga experiència com a antòlegs i més extensa encara com a estudiosos de la fantasia: Per una banda la investigadora de gènere Teresa López-Pellisa i per l’altre el periodista i escriptor Ricard Ruiz, també especialitzat en el gènere fantàstic.
Insólitas és un títol autodefinitori que fa referència tant al fet que fins avui no s’havia intentat aquesta unió literària en espanyol de tants països diferents (almenys en el gènere que ens ocupa) i que a més els (les) talents siguin dones escriptores amb llarga experiència i a les que cal atorgar una visibilitat que sovint queda amagada. Els contes són eclèctics amb una tendència generalitzada a tractar temes fantàstics (més que de ciència-ficció) i a expressar també problemes socials com el maltractament i la violència de gènere. Passem a fer-ne una repassada ràpida de cadascun d’ells:
Comencen amb “Sangre correr” de Laura Rodríguez Leiva, un conte estrany sobre trastorns femenins, sang i tocs surrealistes. Un relat més que correcte però un tan agosarat per obrir l’antologia. M’ha portat al cap imatges pertorbadores.
Seguim amb situacions surrealistes amb “Sin reclamo” de Cecilia Eudave on un home ple de recances contra la família i el món es queda paralitzat assegut en un aeroport. Una crítica feminista que reflexiona sobre el menyspreu i la solitud. Notable per la seva originalitat.
Patricia Esteban Erlés amb “Línea 40” ha estat la primera autora que m’ha ofert un conte amb final colpidor en un relat de gran fluïdesa que juga amb el fantàstic en una situació quotidiana que no esperes desemboqui amb un final tant sorprenent.
Mariana Enríquez ens presenta “La casa de Adela” un registre que ens obre les portes al terror de les cases encantades. Correcte.
Fa temps que sento a parlar de Cristina Fernández Cubas i dins la meva ignorància encara no l’havia llegit abans. A “Mi hermana Elba” descobreixo una grandíssima narració però que et deixa un tant frustrat. Sembla voler incidir en els maniqueus infantils amb elements fantàstics que no s’integren en el missatge. M’ha deixat un gust agredolç.
El relat “vida de perros” de Ana María Shua es vincula a uns homes llops un tant peculiars. El to és desenfadat i humorístic però alguns detalls trenquen el sentit de credibilitat i et deixen fora a l’instant (Sento dir que això de convertir-se en bactèria ho he trobat ridícul).
Tampoc m’ha agradat massa “Pequeñas mujercitas” de Solange Rodríguez Pappe, una emulació liliputiense que no va a enlloc.
Tinc una espina travessada amb Laura Fernández ja que vaig deixar en stand by la seva novel·la Connerland a la qual em va costar entrar. A l’igual que allí, crec que l’autora té un to genial per explicar les seves històries. A “El redactor estrella de Rocketbol Amazing Times”, m’atreviria a dir que està ambientada en el mateix univers que l’esmentada Connerland. Un conte divertit sobre morts i fantasmes que volen seguir treballant tot i el seu nou estatus. M’ha agradat la ironia i el llenguatge emprat tot i que continuo pensant que l’autora fa servir massa noms que et fan perdre el fil.
Arribem al primer must, “La densidad de las palabras” de Luisa Valenzuela. Conte de fades en forma de metàfora feminista sobre precisament la condició femenina. L’autora enfronta conceptes com el fet de si és preferible ésser bella però lligada a la condició arquetípica de la dona: Submissió; o si bé és preferible la llibertat però viure desplaçada de la societat o almenys dels corrents socials que convergeixen en una mentalitat patriarcal. En definitiva, una introspecció metaliterària sobre el què significa ser escriptora: Que pots dir el que vulguis. Excel.lent
Un dels primers contes de ciència-ficció que ens trobem és “Livíporas” de la xilena Alicia Feniuex Campos, un correcte relat sobre bacteris que s’alimenten de lípids amb moral final inclosa.
Per sort també hi ha moments on les autores han utilitzat l’humor, o almenys la ironia amb molt estil. Un cas que ho exemplifica és “Balneario” de Pilar Pedraza, o com un monòleg pot resultar divertit i entretingut, especialment quan el vocalitza una morta que espera ser disseccionada. El to burlesc provoca el nostre somriure quasi de forma constant.
Més desigual he trobat “Alfredito” de Liliana Colanzi on es relata una mort i una possible resurrecció amb ulls infantils. M’espera més suposo.
Anacristina Rossi fa valer la devoció que tenen els ticos per la natura al seu país i ens presenta “Abel”, un estrany conte post-apocalíptic narrat a vegades en primera persona i a vegades en tercera. Per moments sembla una crònica del perquè del cataclisme climàtic. Té un bon final en clau feminista.
Fa anys que vaig descobrir a Elia Barceló per un conte de ciència-ficció i el fet de conèixer-la en persona a la passada CatCon va corroborar el que tothom sap: Que és una gran autora i sobretot que segueix en peu de guerra. I m’he quedat encara més sorprès al llegir aquest conte de fa tants anys que m’ha deixat amb els ulls esbatanats: “Loca”. Hi podreu trobar viatges en el temps denunciant de passada la societat de finals del s. XX amb molta violència, sexisme i mala llet. Una genialitat, potser el millor relat de l’antologia.
Canviant totalment de registre ens topem amb “La dama del ciervo” de Daína Chaviano (sembla un nom escollit expressament oi?), una historia que beu de la mitologia per crear un nou mite, una nova creença o religió. Una mica rebuscat. Es llegeix molt bé però costa que enganxi a un lector que no sap per on navega en quasi tot el relat.
Potser m’ha cridat l’atenció “Paulina” de Laura Ponce (de la qual tinc pendent de llegir la seva antologia recentment finalista als Ignotus, Cosmografía profunda). L’autora ens trasllada un conte ambientat en un futur distòpic que reflexa una Buenos Aires aïllada de l'exterior i on la gent mataria per entrar-hi, viure-hi o simplement per posseir-hi una feina. Dur i en ocasions visceral. Molt recomanable.
A la incombustible Cristina Jurado, que sempre és al davant de mil projectes, ja la coneixia, curiosament també per aquest conte titulat “La segunda muerte del padre” que havia llegit dins l’antologia Cuentos del otro lado. Aquesta segona lectura m’ha agradat més: Un conte trist i ple de sentiments paradoxals sobre la mort, la solitud o la nostàlgia amb un enfocament que es torna cada cop més tètric i que juga amb el surrealisme. El final és impactant i esfereïdor.
Un tema força utilitzat en aquesta antologia és la violència de gènere i un dels màxims exponents és el conte “El huésped” de la mexicana Amparo Dávila. En aquesta història, la metàfora del monstre amaga secrets inconfessables. Un relat força inquietant.
Un altre grandíssim relat és “El libro pequeñito” (Sofía Rhey) que ja vaig tenir el plaer de llegir en el seu moment a l’antologia Cuentos del otro lado. Metaliteratura i grans diàlegs entre una nina i una nena (que per la seva premissa inicial ara m’ha recordat passatges de la novel·la El fabricante de muñecas). Un conte excel·lent però del qual tinc una petita espina clavada i és que se m’escapa el paper de cert personatge. Segueix sent, però, un dels meus referents d’aquesta antologia. Imperdible.
En la meva modesta opinió el llistó ha baixat amb “Una mujer notable” de l’argentina Angélica Gorodischer. Potser per que els meus referents més poètics que tenia de Kalpa Imperial no m’ha deixat acabar d’entrar en aquest conte-denúncia sobre violència masclista.
“Savitri” de la no menys incansable Lola Robles és un relat curiós escrit en segona persona i per tant molt intens que ens endinsa en la mitologia indú adaptada al món occidental. Història d'amor lèsbica que va més enllà de la vida i la mort. Molt bé.
Un dels terrors més íntims i descomunals a que s’enfronta bona part de la població femenina de l’Àfrica subsahariana és l’ablació genital. A “Yo, cocodrilo” de Jacinta Escudos se’n denuncia la pràctica de forma intel·ligent i original sota un relat fantàstic molt ben aconseguit.
El terror pren forma a “¿A qué tienes miedo?” de Raquel Castro, una història sobre la mort en clau fantàstica. Molt bones descripcions i una ambientació inquietant deixen aquest conte ben amunt dins l’antologia.
Fa temps que segueixo la carrera literària de Susana Vallejo i crec que aquest relat, “Gracia” del qual ja vaig gaudir-ne a l’antologia Mañana Todavía és realment excepcional, potser del millor que ha escrit. No només perquè retrata de forma molt personal una Barcelona distòpica en un futur proper (que enllaça, m’atreviria a dir, amb la seva novel·la Switch in the red, sinó també pels dos personatges protagonistes als que l’autora atorga literalment vida pròpia i pel final, tan dur i sorprenent, que ens deixa amb els ulls esbatanats entre aquest escenari de decadència social del barri de Sants de Barcelona (on per cert, viu l’autora).
La peruana Tanya Tynjälä aposta per un conte que podria passar per un episodi de sèries com Altres límits o La dimensió desconeguda. A “La coleccionista” ens descriu les peripècies d’un noi que s’ha de trobar amb la seva misteriosa xicota en una benzinera que no és el que sembla. Molt bé.
I en clau de ciència-ficció més clàssica podem llegir “Nada que declarar” d’Anabel Enríquez, un relat dur sobre la desesperança a bord d’una nau de càrrega espacial amb immigrants que pretenen arribar a la Terra fugint de la misèria. Molt bo també.
El que a priori m’ha semblat una història original i també divertida, “El ángel caído” de Cristina Peri Rossi on els veïns d’un carrer discuteixen sobre la procedència d’un àngel (literalment parlant) que ha estat trobat caigut al mig del carrer, ha desembocat a un final incomprensible i fora de lloc que m’ha deixat un mal regust
Ricard Ruiz i Teresa López-Pellissa són molt intel·ligents per deixar aquesta obra ("WeKids" de Laura Gallego)pel final doncs es tracta d’una de les més llargues i de postres de les millors d’aquesta antologia. Ja l’havia assaborit (amb igual plaer) a Mañana Todavía però no he dubtat en cap moment de tornar-la a llegir. És simplement una excel·lentíssima reflexió sobre una xarxa social dirigida als nens des que neixen (els primers anys és gestionada pels pares) i com pot condicionar el creixement d’aquests. Un relat que t’atrapa des de la primera línia i que ja hauria d’haver estat adaptat a la sèrie Black Mirror. La millor manera possible, doncs, de finalitzar una gran antologia.
Grans noms i grans relats fantàstics sota una visió femenina moderna i desacomplexada. Naturalment uns m’han atret més que altres però el nivell és molt notable, ratllant l’excel·lència. Les autores escollides són en molts casos grans veteranes dels seus respectius països que aquí no es coneixien (almenys pel que fa a mi) cosa que m’ha obert les portes a acostar-me a la literatura fantpàstoca llatinoamericana de la que fins ara n’era un gran ignorant.
Chapeau, un cop més i felicitar a Ricard Ruiz i Teresa López-Pellisa per la gran feina feta.
Eloi Puig, 18/05/2019
|
