ALBA
Down
(1987)

Octavia E. Butler

Editorial:
Mai Més Llibres
(2019)

Col.lecció:
Refugi 67

Sèrie:
Xenogènesi/ 1

Núm: 01

Pàgines: 320

Traductor:
Ernest Riera

Si fa pocs dies ressenyava Els assassinats de la Molly Southbourne dins la col·lecció Catxap de Mai Més Llibres, avui toca centrar-se en una altra col·lecció que també ha sortit a la llum dins l’editorial: Refugi 67 que pretén acostar-nos obres clàssiques que mereixerien ser rescatades i portades a una illa deserta. No són obres qualsevols: Són novel·les editades de manera sublim amb tapa dura, sobrecoberta i una il·lustració (que en almenys en aquest primer cas) ens deixa els ulls esbatanats. A més, els editors han començat aquesta col·lecció amb una obra d’Octavia E. Butler que feia anys que estava descatalogada en castellà: Estic parlant del primer volum de la trilogia Xenogènesi: Alba

El nom de la trilogia és completament definitori però potser cal establir una mica abans a què ens enfrontem doncs la trama té múltiples lectures: Lilith es desperta desorientada en una cel·la on el temps passa sense que tingui consciència de qui l’ha atrapada i del perquè. Sí que recorda que el planeta ha patit una guerra mundial devastadora que ha destruït la societat. L’egoisme de les grans potències armamentístiques ha provocat la pràctica desolació de la Terra (Pensem que la novel·la va ser escrita el 1987 quan la Guerra Freda encara planava pel món).

Poc a poc Lilith descobreix qui la té retinguda i el perquè i progressivament estableix una relació cada cop més estreta amb els éssers que la volen ajudar però que també pretenen obtenir quelcom a canvi. Aquesta ajuda de part de la Lilith és la que donarà títol a la trilogia i la que amaga més interrogants per al lector.
 
Poques vegades m’he topat amb una novel·la tan delicada i tan elegant a l’hora de plantejar les interaccions entre dues races completament oposades. Lilith, com comentava, es veurà submergida a un procés d’aprenentatge en un lloc estrany. La seva ment haurà de canviar per acostumar-se a la presència dels seus captors, però també dels seus costums, de la seva manera de veure el món i la realitat. Sí, Lilith serà una mena d’ambaixadora de la humanitat que haurà d’aprendre sota circumstàncies molt especials però sense renunciar al que ella creu que és ètic i sense mai perdre de vista el significat de la paraula Llibertat.

Les relacions entre Lilith i altres humans seran com caldria esperar doncs els sentiments que pateix la nostra protagonista els coneixem sobradament: por, desconfiança, amor, nostàlgia, amistat, superació etc. Però les relacions entre Lilith i els captors assoleixen un punt d’interès més elevat, un desenvolupament molt més interessant. Flueixen i s’estanquen diverses vegades fruit de la desconfiança òbvia entre espècies; són intercanvis que normalment tenen més a veure en obrir la ment a altres possibilitats tan de caire cultural com científic (especialment del ram de la biologia) però que també posseeixen un estrat físic i empàtic difícil de descriure. Crec (si la meva memòria no em falla) que només en un conte molt especial del mestre Robert Silverberg: “Thesme y el gayrog” que apareixia a Crónicas de Majipur he trobar una relació íntima entre espècies tan delicada i ben narrada com en aquesta Alba.

No oblidem, tanmateix, que la narració d’Alba pot llegir-se com una denúncia contra la intolerància regnant als nostres dies. I més si pensem que tant l’autora, Octavia E. Butler, com la nostra protagonista, Lilith, són afroamericanes i molt possiblement ens estiguin demostrant a través de la novel·la la naturalitat en que dues races, dues cultures, dues maneres d’entendre el món, poden conviure, aprendre, respectar-se, sense que els perjudicis inicials desemboquin en decisions unilaterals del més fort contra el més feble. L’autora ens està dient a crits que la diversitat cultural i científica (i també subtilment, racial) no ha de ser un entrebanc, sinó una oportunitat d’evolucionar. Però alhora i de forma molt intel·ligent l’autora ens fa dubtar constantment (a l’igual que fa dubtar a la seva protagonista) del veritable paper desinteressat que semblen tenir els captors de Lilith. I és que en el fons, desconfiar, mirar de forma prudent, cauta o fins i tot suspicaç a l’enemic és una tècnica més per sobreviure. Aquesta incertesa o vacil·lació en les accions de Lilith és un tret més que ens defineix com a humans. Quan ens manca la seguretat total del que dominem i entenem ens assota l’atac de la confusió i la desconfiança.

La narració de Octavia E. Butler incideix molt en descriure tot allò que Lilith va descobrint al mateix moment que la seva percepció sobre on és i sobre com són els seus captors va madurant. La novel·la està escrita sota una estructura que pretén mantenir certa sensació d’inseguretat a la protagonista a cada nou nivell de descobriment o de interrelació amb altres éssers. Si bé al començament aquesta inseguretat està dirigida a punts essencials molt determinats (qui són els carcellers, on es troba...), més endavant Lilith ha d’experimentar voluntàriament aquesta inseguretat per demostrar fins a on pot arribar, per forçar la resposta dels seu vigilants i mestres. I finalment ja amb una Lilith més serena, eficient i aplicada, la incertesa es mostra especialment contra com reaccionarà el que queda d’humanitat amb la nova situació, amb aquesta gènesi planificada per uns carcellers ambigus.

Lilith es va superant a sí mateixa a cada capítol i l’autora ens defineix a una persona cada cop més conscient del seu paper i de posseir un vincle únic que la uneix per igual a captors i als seus iguals. I Octavia Butler ens descriu aquesta gradació de forma superba, amb un ritme constant, sense excessives sorpreses, que vol aprofundir especialment en les relacions que abans comentava.

Poca cosa més a dir, excepte que el títol triat per estrenar la col·lecció Refugi 67 no em pot sembla més adient: una obra inèdita en català i llargament oblidava en castellà (la darrera edició és de fa 30 anys), una novel·la profunda, reflexiva i adient per endur-se a una illa deserta i molt satisfet per la cura amb que l’editorial ha volgut presentar-nos aquests tresors que caldria endur-se a un refugi per a ser preservats.  

Eloi Puig,
04/08/2019