AMOS DE TÍTERES
The puppet masters
(1951)

Robert A. Heinlein

Editorial:
La Factoría
(2010)

Col.lecció:
Solaris Ficción

Núm: 133

Pàgines: 307

Altres edicions:

CASTELLÀ:

1955, 1961 Edhasa. Nebulae 1ª Época, 1 (com "Titan invade la Tierra"

1972 Veron. Erus, 5 (Com "La invasión sutil"

1982 Martínez Roca. Super ficción 1ª Época, 71

1986 Orbis. Biblioteca de ciencia-ficción, 52

Senyors i senyores, els presento una novel·la de Robert A. Heinlein: Preparats, llestos, acció!

Si un adjectiu és vàlid per definir l’obra de Robert A. Heinlein és el ritme que ofereix en les seves obres, l’energia que percep el lector quan comença a llegir les primeres línies. Heinlein no se’n va per les branques, li agrada començar fort, anar el gra, tenir-ho tot controlat i oferir entreteniment pur a un lector que ja l’espera, que ja el cerca quan comença a llegir un llibre seu. En aquest cas, l’autor ens apropa a un tema estrella en la CF de meitats del segle XX: La invasió extraterrestre.

No seria la primera vegada que una novel·la abordés el tema de la invasió alienígena, però crec que aquesta barreja de subtilesa i d’acció directa que podem observar a la novel·la seria una font d’inspiració per obres posteriors com la mateixa Los ladrones de cuerpos (1955) de Jack Finney o La mente invasora (1961) de Frederic Brown, passant per obres més humorístiques com Marciano, vete a casa, del mateix Brown. 

Hem de tenir en compte l’epoca paranòica en que va ser escrita l’obra: En un moment àlgid en la guerra freda contra el bloc soviètic, en uns anys on la caça de bruixes del senador McCarthy era el pa de cada dia i on l’imaginari col·lectiu cercava OVNIs per l’espai aeri americà, en bona part degut al fenòmen Rosweel, suposadament ocorregut quatre anys abans. Vaja, que Amos de títeres reflecteix per una banda aquesta fal·lera de la societat nordamericana pels OVNIs i per altra també està inscrita com a propaganda encoberta de l’anticomunisme del que calia fer gala a l’època.

Heinlein aborda la invasió alienígena des de bon principi, on una mena de llimacs arribats en una nau s’apaparren a la columna vertebral humana i passen a controlar al seu hoste de forma immediata. A partir d’aquí els serveis secrets americans, encarnats per l’agent Sam Cavanaugh faran mans i mànigues per conèixer millor a l’enemic i per destruir-lo. Sam és un típic estereotip d’agent secret: Solter, faldiller... un James Bond d’un any 2007 –l’època on està basada l’acció de la novel·la- on per cert s’entreveuen alguns avanços tecnològics (telefonia mòbil incorporada dins el cos, cotxes voladors, estacions espacials etc…) imaginats per l’autor i que en alguns casos sembla que resulten força encertats.

La invasió, l’atac alienígena, és molt colpidor doncs a mesura que passen els dies, els llimacs van estenent la seva ombra per sobre més i més persones, moltes d’elles vinculades al poder militar i civil, i així poc a poc es van fent amb el control del país. Però l’autor prefereix centrar-se més en els aspectes psicològics de la possessió dels humans per part dels limacs espacials i de com aturar l’epidèmia de contagi que s’està extenent per tots els EUA que no pas en recrear una batalla campal. Naturalment el to en el que Heinlein escriu la novel·la és el de proteccionisme dels EUA en vers a la resta del món (només ells podrien parar l’atac alienígena). Vaja que pel.lícules on s’exalta l’esperit americà com Independence day podrien haver estat guionitzades pel Heinlein que va escriure Amos de títeres. Només que a diferència de l’esmentada pel.lícula, aquesta novel·la és bona. I dic bona perquè té un argument ben meditat, perquè té un ritme endimoniat, perquè tot i els estereotips, els personatges tenen carisma i perquè es resol de forma adequada, potser una mica precipitada –sense arribar als extrems de Wells a La guerra dels mons, però tanmateix de forma ben acabada.

Amos de títeres està cridat a ser un clàssic indiscutible, no tan per la seva qualitat literària, si no per ser una obra que no s’amaga del que és: una aventura pura i dura, escrita en un llenguatge directe i planer però amb un estil propi que trenca motlles en aquella època; em refereixo a començar a capgirar i a construir trames més plausibles, deixant enrera l’argument pulp 100%, desentendre’s una mica d’aquesta etiqueta i anar una mica més enllà. No és que Amos de títeres ho aconsegueixi del tot però la seva lectura és sense dubte quelcom més que un simple pulp amb bons molt bons i dolents molt dolents (i senyores guapes desitjant ser salvades per l’heroi).

Els llimacs de Heinlein, les vaines de Finney o l’entranyable ment invasora de Brown són només alguns dels exemples que podem trobar en aquest subgènere de l’invasió extraterrestre, però tot ells han passat a la història de la Cf americana per mèrits propis. Cal tenir una bona prosa i unes bones idees per guanyar-se a un lector actual amb una història tan vella com l’anar a peu. I Amos de títeres continua sent un bon referent per gaudir de aliens espacials entestats a conquerir el nostre bonic planeta.