|
La segona part de la trilogía dels nanorobots de Jeff Carlson comença de la mateixa manera que va acabar la primera: Un pèl coixa, una mica descafeïnada, seguint les línies mestres d’una bona idea però sense generar un grau d’adicció important en la lectura de cara a nosaltres, els lectors. La primera meitat del llibre ens continua narrant el difícil trajecte que han de realitzar els nostres protagonistes (la científica Ruth Goldman i l’ex monitor d’esquí Cam Najarro) per les muntanyes rocalloses amb la diferencia que ara la seva missió principal és difondre la vacuna contra la plaga.
Recordem breument els fets: Una plaga artifical de nanorobots desfermada en uns laboratoris de Sacramento el·limina la pràctica totalitat de la raça humana. Només qui pot escapar per sobre els 3.000 metres d’alçada se salva (els nanorobots queden inoperatius més enllà d’aquesta cota). Una premissa brillant, que dóna joc per introduir molts aspectes interessants sobre la supervivencia humana.
Jeff Carlson, a l’igual que a la primera novel·la compleix amb els seus propòsits però ens segueix quedant aquella sensació que podria haver estat més, que la trama podria haver donat per aprofundir en molts més aspectes. Com deia al començament, la primera meitat de llibre continua sent un viatge per on es van succeint els perills derivats de la plaga. Però l’autor, suposo que conscient que no pot allargar les novel·les només escrivint sobre les penalitats del duo protagonista fa un punt d’inflexió a la meitat de la novel·la que li proporciona nous aires i perquè no dir-ho, la torna més interessant (que caigui una bomba atómica no passa cada dia)
Així és, Carlson, que ja a la primera novel·la havia donat pistes de l’estat geopolític al món després de la catàstrofe de la plaga, ara llança literalment la seva artilleria en un joc político-militar entre americans, rusos, xinesos i algunes faccions més. La veritat és que té la seva lògica doncs no tot el món gira al voltant de les rocalloses. Aquest faceta salva en bona part la novel·la de caure en l’ensopiment.
Per altra banda l’autor s’entossudeix a que la trama tingui una historia d’amor i insisteix en la relació d’amor-amistat entre el duo protagonista sense arribar a enlloc. És un camp que ha de treballar més doncs és una relació un tant artificiosa.
Antídoto és molt semblant a la seva predecesora, potser un pèl més interessant en la seva segona meitat i donant alguns moments de tensió ben treballada per part de l’autor. Tot i això, continua oferint una imatge molt cinematogràfica d’una trama argumental que si bé té moltes premisses per convertir-se en atractiva, li manca elements per esdevenir colpidora.
Eloi Puig
10/02/2012
|
|
